El cor de mossèn Joan estava amarat de fel. Dins de l'ermita que el gloriós Sant Antoni té dedicada sobre la riera del Biern, disposava's a celebrar la missa de l'alba, que, segons costum immemorial, devien oir els pastors i veïns del comú de Vall de Pedres, abans de tirar les ramades a l'empriu, en la diada d'aquest Sant Patró.
Per més que l'animació era gran, part del fora de la capella, i que el jovent puntejava corrandes al so dels flabiols i jugava a la virolla, on s'hi rifaven coques ensucrades, i que els bels de les ovelles i els bramuls de les vaques eren chorejats per les esquellotades de manyacs i guies, i pels alegres repics de la campana de l'ermita; i, per més que tot somreia amb aquell esplet de vida muntanyenca que tant plaïa a l'esperit senzill del bon Rector, son cor estava amarat de fel. Aquells cents i milers de bèsties que rodejaven l'ermita, no obeïen pas, com antany, a un sol majoral, ni eren guiades per uns mateixos rabadans ni ramaders. Ben al contrari, perquè el contrapunt del senyor de Serra-Bruna amb el poble, capitanejat pel Cerdà, havia dividit les voluntats, sembrant rancúnies i mals averanys.
Uns, de bona o mala gana, restaven a l'ombra ensopidora del poder, vell i rutinari, representat per don Eudald; però els demés, menestrals i terralloners en sa gran majoria, buscaven la perduda, enlluernats pels esclats de valentia, o millor dit, de poca vergonya, del poll ressuscitat que els engalipava amb parlaments de redempció i llibertat, parlaments dels quals aquells infeliços sols n'entenien les paraules que feien bon so. Alguns, els prudents, se reservaven, quedant-se a casa, disposats a fregar-se les mans de goig, fos qui fos el que anés de morros per terra. D'una part i altra s'havien concertat llurs ramades i reclutat les gallorses a qualsevol preu, i, més o menys endemoniats, anaven uns i altres a l'empriu tot dient-se: -Veurem qui podrà més: si el xavo o la pesseta.
Els del Cerdà, més matiners, ocuparen tot l'herbei en front de la capella; els del senyor, arribats més tard, tractaren de trobar-hi plaça, mes foren rebuts amb els garrots alts i les fones armades, estant de poc com ja no esclatà la lluita abans de la missa. Més prudents aquests, decantaren per la dreta avall, passaren el Biern i s'arremolinaren a la solana, resignant-se a oir la missa des de lluny, igual que el ca (per mala comparança) espera el rosegó de pa a respectuosa distància de la taula d'on l'han rebutjat. Mentrestant, aquells, amb pasades dels flabiols i repics de les esquelles, galejaven alegrement lo que en deien son primer triomf.
I el bondadós mossèn Joan, gastat son prestigi després de desficiar-se inútilment per conciliar els interessos de tots, demanant seny als esbojarrats i amainant les passions de sos aimats feligresos pels quals no havia planyut mai salut i estalvis, mirava esglaiat a sos peus la mina a punt de rebentar, impotent per a apagar-la, retut per la tossuderia, aparentment bondadosa i campetxana, de don Eudald, la pilleria, tapada amb fums de redemptor, del Cerdà, la ignorància dels terralloners i la indolència, estúpidament interessada, dels que podien i devien imposar-se a tots.
Compteu, doncs, si en tindria, de fel al cor! I, en tant celebrava els divinals misteris oferint-se per la salut de sos amats feligresos, no podia sostreu-re's de fer història retrospectiva, suggerint-li ben amargantes reflexions.
Tants anys de ministeri parroquial, d'anar sense calces, com deien els veïns, per a socórrer agenes misèries, d'exercir de pare-pedaç del poble, rosegant tots el mals ossos que la misèria deixava al descobert, respirant tots els mals olors acumulats en vivendes infectes i en consciències més infectes encara, sovint no tant per la pròpia dolenteria com per la incúria i l'abandono de la societat, l'havien cobert de mèrits i de benediccions, és cert; mes ¿per què no li havien donat autoritat per a imposar-se, sisquera com a àrbitre, en el gran conflicte esdevingut entre sos feligresos?
Certament que circumstàncies de força major han malmenat la terra, tirant a destruir tot lo que era ingènit i tradicional, no respectant institucions ni organismes, ni tan sols la llengua, que és l'ànima del poble; però, així i tot o precisament per això, lo excepcional i dolorós de les circumstàncies portava el bon rector a fer examen de consciència, com per a depurar quina responsabilitat podia cabre-li en aquella desfeta o quins medis havia posat en pràctica per a servar aquell recó de terra de la ponentada demoledora; i allà, al fons de sa consciència, pura com la d'un noi, entre tranquilisadors records de sacrificis, privacions i bons desitjos, no hi mancava quelcom que el punyia com un crim, que l'avergonyia com una profanació: petites causes, com deia en Ramon, generadores de tan grans efectes. Ell socorria els necessitats, no planyent la sotana entre les immundícies en què vivien molts de sos feligresos, ni els sentits a les bravades de tota mena que per les finestres del confessionari li entraven, ni defugia les mil molèsties i penalitats que l'exercici de son ministeri li imposava: al contrari, les buscava i desitjava, amb l'ascètica fruïció de l'ànima abrusada d'amor de Déu. Mes, així, encara sa consciència, alarmada pel desengany, excitada per la contrició, trobava peu per a fer-n'hi càrrecs. En la mortificació i domini de les burgeses rebeldies de sa naturalesa ¿no hauria pas buscat més la pròpia perfecció que la salut agena? ¿No s'hauria pas preocupat amb preferència d'assegurar son jornal espiritual, que d'aprimar la feina en la vinya del Senyor? Perquè l'obra més penosa de la caritat podrà ésser la més meritòria, però no sempre és la més fructuosa. I sinó, doncs, ¿per què defugia la intimitat de llurs feligresos, quan aquests, feliços i contents, se creien no necessitar de sa almoina espiritual o corporal? ¿Quin excés de delicadesa l'havia retret d'immiscuir-se en les qüestions comunals, en els llogarrets més que a ciutat fortament lligades amb les intimitats de la vida? Tothom el beneïa, és cert; tothom ponderava ses inacabables bondats; de les quals, vingut el cas, tothom usava i abusava; mes, és així, com darrera enllà, i sense que se n'hagués adonat sinó quan ja no tenia remei, s'havia congriat aquella tempestat d'odis i rancúnies, que dintre poques hores esclataria com un rem de pedregada.
-No hi ha efecte sense causa- se deia ell, recordant l'escolasticisme de sa joventut. I, suant d'angoixa per virtut d'una labor penosa d'investigació, venien-li més que mai a la memòria aquells esclats del seu nebot, quan amb sa demoledora eloqüència atacava tot lo existent, clamant sang nova per a regenerar la societat, podrida per les concupiscències dels uns, per la indiferència dels altres i per les complicitats, més o menys conscients, de tots, sense fer excepció de son propi oncle i demés companys de ministeri.
Ah! que sí que en tenia, de raó, en Ramon. Ell assegurava que, essent l'esperit de nostra raça fill d'un element humà, pràctic i actiu, fecundisat per l'element diví de la democràcia cristiana, res deurien tenir més en compte sos directors espirituals que servar pur i sens màcula aquest esperit, substància de la pàtria, i... desgraciadament no ens hem pas ajustat sempre en aquesta màxima tan cristianament filosòfica. No n'hi ha pas prou de què el Rector sigui el llagrimatori de la parròquia, ni de què el feligrès corri a la rectoria quan, desaparegut el darrer pa de la post, sent que la misèria li truca a la porta, ni tampoc de què aquell, amb seràfica abnegació, li doni fins la pròpia camisa; sinó que deu representar quelcom de patriarcalment jeràrquic, de superior, fins en l'ordre humà i social: quelcom d'essencial i complementari dintre la constitució íntima del poble. Aquest no deu creure que el Rector és savi sols perquè parla llatí, és a dir, perquè no l'entén, sinó que deu ésser per reconèixer que efectivament sap més que ell, fins d'aquelles coses que fan relació amb la vida del cos i en les que tan faltat està d'una influència protectora. Ell és avui son almoiner, en hora bona; però més que això deuria ser son metge de primera intenció, son advocat, son mestre, son consultor: en una paraula, l'encarnació d'aquell sentiment pràctic d'agremiació i germanor, aquell esperit estalviant, previsor i progressiu que feia en altre temps l'almoina innecessària. Altrament, la tasca del rector s'assembla a la d'aquell veí que bleixa de fatiga, eixugant penosament l'aigua que cada temporal li envia per la mateixa gotera.
Ja tornaran, és veritat! N'estava segur. Ell, i ningú més que ell, seria el cridat a sorgir els estropicis de la desfeta! Els esgalabrats de la batalla correrien a estirar-li la sotana, perquè si no li havien reconegut el títol d'advocat nostra, el de refugium pecatorum no li disputaria pas ningú; mes això li portava petit consol.
No era pas això sol que l'aturmentava, perquè en aquells moments de penediment, se li representaven, com a pecats, munió d'actes de bona fe i d'una innocència pariona de la ignorància, però que la veu acusadora de son nebot, retrunyint-li dins de la innocència, li senyalava com a conduents al divorci, que ara tant l'apesarava. Recordava's, per exemple, de l'emblanquinada de l'església, feta a pretext de què era fúnebre i rònega, (obra que tant irrità a aquell i que en ell mateix li deixà el cor oprimit quan sentí els comentaris dels vells del poble que deien que si l'església havien mudat d'amo i senyor); aquell balafi de joies velles i ornaments sagrats, penyores de totes les antigues pairals de la rodalia, adinerades per a proveir-se de quatre trastos de quincalla, cortinatges de domàs de cotó i flors de roba pintada, amb els quals tapava les majestuoses línies del romànic temple en aquelles festes en què, amb tot zel, pretenia enlluernar el poble amb fastuositats de fira, fent ressonar aquella nau amb sermons de ripiosa inflada eloqüència castellana, plens de llocs comuns i frases emmanllevades que, (ara ho veia bé) no feien vessar ni una llàgrima, ni li portaven cap penitent al confessionari; aquelles substitucions de les antigues germandats, gremis i confraries per noves associacions, estatuïdes en llengua forastera i calcades en reglaments vinguts de qui sap a on, i que, passat el primer moment, queien en desús, perquè no encarnaven en l'ànima del feligrès; aquells goigs i corrandes, de melangia tan suau, que ja les criatures aprenien dels llavis de llurs mares, preterits per cançons i villancicos de música i lletra noves (castellanes, se suposa), sense sentiment ni gust, que el poble estrafeia ridículament perquè ni les comprenia ni les sentia... Tot això i moltes altres cosetes per l'estil, realisades de bona fe i fins a l'objecte de seduir el poble per la novetat o, millor dit, per la moda, se li agombolaven al cervell, amb tot el pes d'una acusació, aclaparant sa ànima bondadosa i senzilla.
La mateixa associació d'idees portava-li a la memòria exemples parcials que li evidenciaven el millor partit que podia haver-ne tret empleant una tàctica diferent. Recordava el vell Rector de Prunés, mort molts anys enrera, (el filosop de la muntanya, que li deien, bromejant, els seus companys de ministeri) que mai permeté cap influència forastera en sa parròquia, que increpava personalment a sos feligresos des de la trona, avergonyint-los per sos vicis i fent-los perdonar-se mútuament els agravis en públic al mig de la plaça; que disputava amb ells, sota el porxo de l'església, d'economia rural i altres matèries de l'art de la terra; que anava a les treballades a donar-los pràctiques lliçons sobre adobs i sobre el maneig de les eines, i que fins se constituïa en llur capitost per a defensar la gleva per la força, quan convenia, amb lo qual logrà mantenir el poble moral i materialment com una bassa d'oli, lliurant-lo de moltes de les calamitats que afligiren el pais durant aquells temps difícils i revoltosos. Recordava, també, la cèlebre missió que a Vall-llosell predicà el Pare Claret. Aquell apòstol del poble, com li deien, parlant clar i català, es dirigia dret al cor dels oients, cavant-hi amb llurs pròpies eines fins a fer-ne saltar llàgrimes de tendresa o clams de dolor. A l'influx de sa paraula, persuasiva unes vegades, contundent i amenaçadora altres, a voltes ardenta com foc, però sempre ingènua i senzilla com la d'un noi, els més durs de cor se doblegaven fins a caure de front a terra. Sovint els sanglots de l'auditori ofegaven la veu de l'orador i després tots els sacerdots de la comarca no bastaven per a atendre els penitents que demanaven l'absolució.
¡I quina explicació podia donar-se al fenomen de seducció popular, de què li havia donat tan repetides proves aquell esbojarrat missionista de levita, que ell li deia al seu nebot! Molt senzilla: quan se dirigia al cor, removia els sentiments propis i essencials de l'individu; i quan se dirigia al cap, fent-lo raciocinar amb son propi cervell, revetllava les característiques de la raça. Així, a sos accents guspirejaven els ulls, no amb lluïssor de rampinya, com amb les paraules del Cerdà, sinó alçant-se noblement els cors que semblaven tancats a tota esperança. Fins ses cançons de l'antigor, ressonant com un eco d'enyorança, feien venir les llàgrimes als ulls dels pobres pagesos.
Per un efecte de clarividència, pròpia dels desenganys, veia ara mossèn Joan lo errat de son procediment, acusant-se, en un excés de compunció, d'haver contribuït a una obra demoledora. Nostre poble, se deia, ja prou perseguit i encorralat per influències externes que li anaven llevant, l'una després de l'altra, ses virtuts expansives, renuncià de primer a sa vida exterior, concentrant-se dins la intimitat de sos organismes, com un cargol dins sa closca. Però un dia els seus mateixos li hem dit: -Aquests organismes no serveixen per als fins de la vida moderna, com ta llengua no serveix ja ni per a alabar a Déu.- I, allavors, sentint faltar-li allò que era la meitat de la seva vida, creient potser que realment s'havia mudat Nostre Senyor, s'ha encongit encara més, adquirint una falsa idea de pròpia petitesa, perdent les darreres energies i aquell esperit pràctic que tan gran l'havia fet en altre temps. Així, abatut i sòpit, ha quedat lligat a la rerassaga de qualsevol Serra-Bruna més ensopit, però més culpable que ell, i a la mercè del primer Cerdà que vingui a burxar-li les orelles.
I aqui tornava el bon Rector a trobar-se sobre la realitat del conflicte a punt d'esclatar, sense que ses reflexions doloroses fessin més que distraure'l de les oracions de la missa, allargant la cerimònia fins al punt de què ja els oients començaven a donar senyals poc respectuoses d'impaciència; i, al considerar-se impotent per a un remei, el cor se li oprimia i els ulls se li negaven en plor.
A l'ofertori volgué donar-se com a víctima expiatòria, no sols pels propis pecats, dels quals de totes veres s'acusava, sinó també pels que anaven a cometre sos fills espirituals; pero encara, en aquest cas, sa consciència, fortament contorbada, vingué a ferir-lo amb nova sequetat. Perquè en el fons de la seva ànima sentí congriar-s'hi un altre sentiment que pugnava amb la magnitut del sacrifici de la vida; perquè sentí desig de viure, és més, sentí recança de joventut i de fortalesa per a aplicar-les a l'obra de regeneració proclama per son nebot, estremint-se son cos de greu amargor al sentir com un pressentiment de què aquella regeneració de la sang de nostre poble ell no l'assoliria pas. Allavors, amb un suprem esforç de resignació, s'enfonsà en depreciació ardenta, sense paraules, reconcentrant tot son esperit en Déu, primer, en son nebot després, i, per fi, en sos amats feligresos. I dues llàgrimes, quinta essència dels purissims sentiments que embargaven, lliscant-li per la cara, vingueren a caure dins del calze que tenia a flor de llavi.
Com si aquella mística conjunció de les llàgrimes del creient amb la sang puríssima del Fill de Déu segellés un prometatge de redempció, sentí, allavors, que el sacrifici de la vida es tornava lleu i petit, i que un bàlsam de consolació li anava endolcint, endolcint l'amargantor de fel de què estava negat son cor.