(Aquest quadre, i els quatre subsegüents formaven el fragment que meresqué el premi Copa d'or en els jocs florals de Barcelona, l'any 1899)
La boira, d'espessa que era, talment se tallava: una llum tènue i difusa permetia amb prou feines veure on se posava el peu; a vuit passos els objectes eren sols siluetes esblaimades que es retallaven sobre un fons perdut: més enllà, res. Això era part del munt del grau de la Guixosa, allà on comencen els rocalls a perdre's per sota la gleva grassa dels primers relleixos de Serra Calma.
Un escamot de persones estona ha trescava grau amunt. Era comanat pel senyor de Serra-Bruna, qui, fardat amb una bufanda de dins la qual ne treia els ulls sota una gorra de pell, i muntant una bona mula sense brida, que tirava un mosso pel ronsal, anava a pendre possessió de sos drets a l'empriu, tan gloriosament guanyats un mes enrera, per sentència ferma del tribunal Contencioso Administrativo.
L'acompanyaven en Jaume Pòbul, Jutge de Pau, portador del document possessori, qui devia representar la força del dret en aquella jornada. Els demés eren quatre individus i un cabo de la Guàrdia Rural, cos de flamant creació, espècie de llaminadura amb què el darrer govern d'Isabel volgué engalipar els pagesos quan sentia que el terreno començava ja a mancar-li sota els peus... Aquests representarien el dret de la força; i uns i altres eren els encarregats de traure-li del foc, al bo de don Eudald, les castanyes que els terralloners del poble, aixecats en creuada, en tal dia com avui, Sant Antoni de juny, de temps immemorial senyalat per a pujar les ramades a la muntanya volien disputar-li, enc que fos a queixalades, com deia son capitost el Cerdà, l'altra bona peça que oficiava de redemptor dels infeliços, als quals feia bestretes al mòdic interès mensual d'un ralet per duro.
Ben considerat, ja hi posava el coll, també, don Eudald. ¡Mireu que passejar sos anys i xacres per aquelles altures a tals hores de la matinada, amb aquella blanor de broma que li rosava l'abric, amb aquella fosquedat que quasi no bastava a mitigar la lluna al ple, i respirant les emanacions salabroses de la boirada, que era d'aquelles que, com diem a muntanya, els gossos no s'obiren la cua!... I tot per arribar primer a la jaça de Cortils, guanyant per mà els del poble.
Quan collaven a la Guixosa, ja la lluna havia cedit la preeminència als primers resplendors del llustre matinal: una darrera i curta pitrada els posà a flor de la broma caiguda, sobre la qual tragueren els caps com els nedadors a flor d'aigua, dominant sa superfície que s'estenia al lluny llisa i mate, com la d'una mar morta, sense vibracions ni reflux de cap mena, sota un cel d'un blau intens en què encara brillava algun que altre estel tot batent-se en retirada. Les serres més alteroses apareixien com illots i motes desagafats del massiu de Serra Calma i ses derivacions. De les profunditats d'aquella massa gasosa, en sortien remors mig apagades, com per l'opacitat d'un medi ambient sense vida. Les aigües de les torrenteres, al rodolar per sos llits de pedra, formaven un confós brogit com de llunyana ressaga, dominada per esclats de veus humanes, corrandes de flabiols i repics d'esquelles i campanes, afònics ressons de festa que semblaven eixir de sota terra, com els de la llegenda de Lloret Selvatge, que anyalment remembren als esfereïts pagesos la sacrílega orgia d'aquelles sarauistes que no es deturaven ni per respecte al Sant Sagrament. Bels d'ovella i bramuls de vaca repetits i esficiosos, recordaven els estranys bruels que encara avui ressonen sota les llotoses aigües de les llacunes de Pals.
A part d'Orient una llista de broma estràtica, més massissa i negrosa que la boira que per allí es perdia en els límits de l'horitzó, a poc a poc anava prenent tons d'un moradenc verdós com la mena de coure al caldejar-se al gresol. A poc començà a clivellar-se i de les escletxes semblava anés a traspuar-ne foc, tant n'eren de vermelles. Els cantells s'enrogiren més encara, fins al blanc, i, a la fi, per ses crestes començà a espurnejar una llum blavenca, irresistible. I l'estratus, esmicolat, se desféu en enceses boirines que, unes aprés les altres, morien aniquilades pels resplendors de l'astre rei que triomfava, inundant-ho tot amb sos raigs de foc.
El sol és la vida de la naturalesa. Per sa virtut, la boira dormida es despertava, començant per inflar-se com el llevat al forn; després s'esquinçava a grans floques que, empeses per l'aura matutina, se rebolcaven, caragolant-se per les comes, gambant pels barrancs i les cingleres i produint, al tapar i destapar com immenses cortines, efectes d'una fantasmagoria fora de tota ponderació. A lo bo, allà on semblava haver-hi sols per límit l'infinit, començaven a insinuar-s'hi vagament siluetes d'arbres i penyals, que anaven prenent cos, acabant per tornar-se feréstecs espadats solcats de capritxoses cascades; i, a lo millor, els massissos, tossals i rases desapareixien, esfumats, engolits per remolins de boira que naixia reinflada dels avençs, com pels escotillons d'un escenari colossal.
I el sol anava enviant sos raigs de foc, sempre amb més força, i la broma retuda, desfeta, se dissolia com sucre en l'aigua, se tomava tènue i lleugera, fins a transparentar la blavor del cel, i acabava per liquidar-se en cristallines gotes, que perlejaven arreu pels matolls de boixerica i herba-tora. Allavors la vegetació a son tom se deixondia, esplatjant-se en delitosos perfums com de verge matinera. En aquell moment la campana de l'ermita de Sant Antoni del Biern senyalava el Llevar Déu.