Les mirandes i balconades de Serra-Bruna lluïen amb un esclat de llum que donava bo de veure. Fanalets de tots colors, graciosament combinats (segons opinió de don Eudald), atxes de vent per les cantonades, teieres abrandades a part i altra dels portals, una gran foganya davant del pati d'entrada, algun que altre coet volador creuant l'espai, i repetides tronades fent retentir la vall, donavan al casal un aspecte de festa, que recordava aquells llunyans temps en què la família feia saber urbi et orbi que la mestressa havia infantat un hereu. No n'hi havia per menos: don Eudald havia guanyat el plet.
Aquell mati havia retornat el senyor, després de prop d'un mes d'ausència. La cartera que se n'havia dut, botaruda i pesant com un plom, tornava... com una bufeta esventada; mes ¿què importava, això, si tancava el preciós i tan glatit document, el patracol, tot ple de segells, timbres i firmes esgarrapades, que, amb llenguatge xurrigueresc i macarrònic, venia a dir que don Eudald tenia raó i que es guardés tothom de tocar sos drets, que si un dia pogueren ésser entelats i discutits, quan encara la justícia no havia parlat, ara, amb aquella xanfaina de lletres grosses i amb aquelles empastifades de tinta i sorra, venien a quedar més lluents que el mateix sol.
Don Eudald estava encantat, perquè (¡oh poder de la justícia humana i admirable providència tutelar de la gent encarregada de sa administració!) ell demanava que se li reconegués el dret de gallorsa sobre l'empriu de Serra Calma, i la sentència li reconeixia el senyoriu del mateix. És a dir, reclamava les herbes sobrants després d'opeixats els ramats veïnals i la justícia el feia senyor de tot. ¿Què més volia?
Però, sobretot, l'honor; aquest sí que quedava ara sense màcula, després de tan brillant triomf. L'honor, que era per lo únic que ell havia treballat. Perquè està clar que ell no volia pas més de lo que havia demanat; lo demés li era sobrer. Doncs de primer pendria solenme possessió de tot perquè tothom el reconegués; després, si es portaven bé, retornaria el dret de pastura al poble, per lo menys provisionalment, no reservant-se més que el dret de gallorsa, que era el que disputava, i així veuria tothom que no era pas cap tirà.
¡Ves si no n'hi havia per a estar content i tirar la casa per la finestra! Mes el cas és que, llevat dels xicots de les masoveries, que s'ho prenien amb gran gatzara, i dels mossos i criades que, per obediència i per curiositat, l'ajudaren en la tasca de celebrar la gran gallarda, ningú més s'associava a la seva satisfacció. Donya Dolors, per no renovar aquelles escenes que tant la torturaven, se guardà de manifestar son greu disgust, no sols pel resultat de la sentència, que li obria el cor a tota mena de temences, sinó més encara per aquell tràgala amb què el desventurat l'acompanyava.
-Ja et passarà, la múrria- li deia encara ell, afectant el millor humor del món i pretenent interessar-la en ses estúpides manifestacions. -Mira, veus? el pobre Peret del Pairé s'hi associa espontàniament, a les alegries de l'amo. Mira, mira quines lluminàries fa! Oi! i a cal Blaset també, ja veus que no ho és pas tothom, de sorrut com vosaltres.
Efectivament, en la foscor de la nit s'obiraven dues fogaines en l'indret de les masoveries indicades: fogueres que anaven creixent, creixent. A poca estona n'aparegué una altra, i una altra, i totes creixien tant i tant, que don Eudald començà a esglaiar-se, callant-se com un mort, amb la vista fita en aquells misteriosos punts. El cor començà a bategar-li amb força i acabà per donar-li un salt. De la tenebrosa buidor de l'espai n'eixien veus confoses; a poc sonaren alguns trets, i les veus, fent-se més clares, s'entengué bé que cridaven amb accents esgarrifosos, plens de desesperació: -Socors! Necessitat! Foc! Foc!
-Foc! Foc al Pairé, a cal Blaset, al molí! Santa del cel, que tot crema!- repetien les veus més properes dels veïns que, plens de terror, corrien d'ací d'allà, sense saber lo que es feien, o, millor dit, que més que pensar en socórrer les necessitats agenes, sols se preocupaven de les que a ells poguessin venir-los-hi, ja que ni per un moment dubtà ningú de què es tractava d'una terrible venjança dels terralloners despitats.
Donya Dolors, que des del primer moment s'havia abocat al catxapit, cercant frisosa l'enigma d'aquelles insòlites foguerades, en quant hagué consciència de lo que significaven, se regirà amb el seu marit, que restava clavat com una estàtua, i atraien-lo amb força pel braç, li cridà a cau d'orella amb veu sibil·lítica:
-Vina'm aquí, desventurat! ¡Mira les espontànies lluminàries dels teus masovers! Són les seves pobreses que cremen, en honra i glòria de l'amo victoriós. ¿Ho veus bé, ara, amb qui te les has d'heure, home obcecat?