Des de què el missatge de mossèn Joan fou tan mal rebut pel senyor de Serra-Bruna, aquesta família havia deixat la costum de visitar el Rector a la sortida de la missa dominical i abans de rependre el camí del mas. Una vegada don Eudald fou sol·licitat pel Rector des de la Rectoria, i en sortí tot rondinant: -Què s'ha pensat, aquest home, de mi?
Les senyores, era amb tota recança que se n'abstenien, per a no tirar més llenya al foc. Així, acabats els oficis, no feien més que travessar la plaça, en mig del retraïment cada dia més accentuat dels veïns, que semblava temessin encomanar-se l'aire de tristesa que tota la família respirava, i muntar de nou a la tartana que els conduïa al mas. Sols les noies a voltes se retardaven, retingudes per ses companyes del chor de les Filles de Maria; i, si el temps s'ho aportava, a vegades tornaven al mas a peu.
Un dia li semblà notar a don Eudald que l'aislament se convertia en hostilitat manifesta. Abans d'acabar-se la missa, en Pascal li donà el recado de què el senyor Rector li suplicava es deixés veure. La contesta de don Eudald fou molt atent, però freda. Li pregava que el dispensés, però que al mas l'esperaven i... ja es parlarien un altre dia.
Contra les costums respectuoses del poble, a l'atri hi hagué continuats xiu-xius i rialles durant tota la missa. Algú que tractà de posar-hi correctiu, no logrà sinó esbombar més la cosa.
Quan, acabada la missa, aparegué sota l'atri l'estufada figura de don Eudald, tan enfardat amb la capa que no se li veien les orelles, de distints punts arracerats de la plaça se sentiren veus de xicots que cridaven: -Ara! ara!- i, de prompte, com obeint una consigna, ressonà una mena de chor, si de tal podia qualificar-se un conjunt inharmònic i ingrat de veus destrempades, que cantava una d'aquestes cobles de tonada general, però de lletra d'ocasió, de què es val el poble per a satirisar els personatges locals que li són antipàtics i en la qual hi aboca de malícia tot lo que li falta d'enginy. Si bé no s'anomenava ningú, la intenció era desvergonyida i anava de ple contra don Eudald. En unes estrofes se'l ridiculisava sense pietat, motejant-lo de panxampla i fart de sopes, al·ludint a sa figura; en altres se l'amenaçava de què, ja que tractava d'aixafar el poble amb dobletes, no en mancaven al torrent de ben revingudes per a tornar-li la contesta, i, per fi, en una es prenia peu de donar una incensada a la senyora per a fer més punyent la fiblada contra el marit.
Aquella manifestació de desvergonyiment, inusitada i sense precedents en les costums senzilles i morigerades del poble, deixà consternada la família Serra-Bruna, que travessà la plaça escorreguda, sense que ningú, ni alguns dels mateixos veïns que semblaven tan afectats com ells, tingués esma per a formular la més lleugera protesta, ni tan sols d'acostar-se'ls per a fer menys desairada la seva situació. Don Eudald, ple de coratge i una mica revingut de la sorpresa, volgué fer l'home, i tornant enrera, intentà plantar cara; però, allavors, com plogut del cel, vingué un tronxo a tombar-li el barret, promovent una riota general.
Donya Dolors procurà arrencar-lo d'aquella situació, cada vegada més trista; i, imposant-se a en Basi, que, atret per la xanès, havia corregut a fer costat a sos amos, tractant d'abraonar-se amb els insolents, prengueren la tartana i sortiren del poble quasi sense saber lo que els passava.
-Això és una infàmia mai vista- cridava don Eudald. -¡Aquí hi ha qui vol jugar amb mi, i jo et juro que me la pagarà!
-Això és lo que havia de succeir!- s'atreví a contestar donya Dolors, no menys indignada. T'empenyes en donar tortura a tothom, i aquí tens les conseqüències de la teva obra. Potser sí que et pensaves que pledejant-els-hi a tort i a través uns drets que, justos o injustos, els vénen disfrutant de pares a fills per espai de cents anys, encara t'havien de portar sota tàlem.
-Mira, Dolors, no m'acabis d'exasperar. ¿És a dir que no seré jo lliure de defensar lo meu, com qualsevol altre fill de mare? Ja no faltava sinó que vinguessis tu a defensar aquesta bretolaia sense fe ni llei, precisament quan se proposen fins a faltar el respecte al que per tots conceptes és més que tots ells junts.
-Jo no defenso res- replicà ella coratjosament: -jo no faig sinó explicar les coses, i, al cap i a la fi, no dic res que no ho hagi repetit cinquanta vegades. ¡Jo hagués sabut fer miques aquests maleïts papers, que et treuen de tino i que em temo que han d'ésser la desgràcia de tots! ¡No hi deus tenir pas tanta fe, en la justícia del teu dret, quan et veig remoure cel i terra buscant padrins i prometent l'oro i i el moro per a sortir amb la teva, cueste lo que cueste, que, fet i debatut, per bé que et vagi, et costarà deu mil vegades més el mall que l'enclusa!... I, si ells no tenen els teus cabals i els puntals per a fer-te foc, ¿què té d'estrany que s'esbotzin per aquest cantó, majorment no mancant-els-hi un ventafocs com aquesta mala pua del Cerdà, a qui, amb tots els teus padrins, no has pogut arrencar mai de la secretaria?
Don Eudald, aclaparat per la cruel lògica de la seva esposa, esbufegava i suava d'angúnia, però sense desdir ni un pèl de son emmarranament.
-Bé, bé! ¡Ja ho sabia que no tinc pas tots els enemics a fora casa!- grunyí entre dents.
Fou una punyalada terrible per a la pobra esposa, que degué fer esforços per a no esclatar.
-Aquesta és una de tantes injustícies que estàs cometent- exclamà. -Ja pots buscar entre aquests advocats i procuradors que t'aconsellen i xuclen els diners, entre aquests polítics que et respallen pel compte que els hi té i entre els amics que et donen llustre per davant i per darrera t'estisoren, a veure si al dia de la desgràcia hi trobaràs l'amor de la família, que, peti com peti, no mancarà mai. Vés fent via, vés congriant odis i sembrant tempestats, segueix despreciant els consells de la família i dels que, sense ésser-te parents, t'han ofès per dir-te la veritat, que un dia o altre la faràs, la justícia que avui negues.
Com si busqués altres espatlles a on descarregar ses ires, al sentir don Eudald les darreres paraules de la seva muller, tot se redreçà cridant:
-De qui vols parlar? De segur que et refereixes a aquell ximple que ha vingut aquí sembrant vents de revolució. A ell, encara més que al Cerdà, dono jo la culpa de lo que està succeint. ¡Mala negada!...
Aquesta altra bufetada vingué a ferir la pobra Montserrat, que esdevingué groga com la cera, tapant-se la cara amb el mocador. Donya Dolors, apesarada, capolada i agotades ses energies, resolgué callar, trobant més dolç devorar en silenci ses penes. Allavors don Eudald, una mica tocat de la violència de la situació, començà a garlar per son compte, donant explicacions que ningú li demanava ni li contradeia.
Ell ja ho reconeixia, que tal volta abusava un poc del seu poder, però, fillets!, estem en un temps que la justícia costa cara i si no es fa pas així no s'obté res. També reconeixia que era un mal negoci, que obtenir una gla li costaria un roure; ¡però si l'havien picat de l'honor, i ell no era pas home per a deixar-se passar la mà per la cara, ni la dignitat dels Serra-Brunas podia tolerar-ho! En fi, que tenint-hi l'honor empenyat, no cediria per res del món. -¡Deixa que hagi guanyat, deixa que hagi fet entendre an aquests brètols que amb el senyor de Serra-Bruna no s'hi juga, i veuràs com els provo que no em mou el miserable guany! Si he comès alguna injustícia, ja sabré jo reparar-la per mi mateix, tot imposant el càstig a qui el mereixi, sense necessitat de què ningú em senyali la llei; mes, ara com ara, és això i res més...
I així, amb semblants antífones, arribava la família Serra-Bruna al mas, amb un aire tan consirós i desolat que talment semblava que vingués d'un enterro.