Es cuestión de amor propio, repetia don Eudald en les múltiples cartes amb què, des de son cau i aclucant els ulls a l'espectacle desolat de son casal, que talment semblava un cementiri per la quietud i la tristesa que hi regnava, assetjava advocats i procuradors perquè apretessin de ferm en la qüestió del plet, i a diputats i senadors perquè li aplanessin el camí: «Es cuestión de amor propio y me conviene salir airoso de este asunto, CUESTE LO QUE CUESTE». I subratllava doblement aquestes darreres paraules com volent dir: -Per qüestió d'interessos, que no es perdi.
Heu's aquí com un home de bé, inofensiu en el fons, practicava la infame teoria de què les qüestions d'amor propi estan per sobre del dret i la justícia; això sense perjudici de fer el ploricó sobre lo desditxat dels temps que correm.
No trigaren pas gaire els del poble en adonarse de la pedregada que se'ls preparava. Ho conegueren per la pluja d'exhortos, diligències, informacions i altres andròmines que els caigué damunt.
El Cerdà, com a secretari del poble, erigit resoltament en manifassor de la defensa dels drets del comú i protector del veïnat, no desaprofità pas l'ocasió de donar la veu d'alarma, procurant concitar els ànims dels terralloners contra el senyor de Serra-Bruna, cosa que no li fou pas gens difícil pel llevat que ja d'antic hi havia. Es a dir, començà a descobrir les bateries que temps feia que anava emplaçant.
Així pensava l'infeliç de don Eudald revenjar-se de l'hereu Montbrió, provant-li, sobre les costelles de sos conveïns, que també ell tenia un home dins de la pell.
Els que hi reien eren els curials, amb el greix que els donaven els senyors amb els cabals propis i el Cerdà amb els del poble.