Situació una mica difícil. El pare, sentat a la poltrona, procurant, a còpia de bufets, donar més solemnitat a l'escena, o potser bregant per a trobar per on començar; i la filla en una cadira al seu costat, capbaixa i recelosa, no sabent per on rebentarà la tempestat que l'amenaça. Per fi, romp ell amb veu grave dient:
-Diga'm, Monserrat: ¿què hi ha entre tu i l'hereu Montbrió?
-Res!- contestà aquesta; mes prompte la ferí l'escrúpol de la mentida i afegí: -hi ha... hi ha que el dia de l'anada a Sant Martí me va dir que si podia comptar amb mi, me faria demanar i jo li vaig consentir.
-Saps, noia, que vas obrar molt malament!- objectà son pare amb aire sever: -¡Jamai deu una donzella contraure semblants compromisos sense l'autorització dels pares!
-És que precisament es tractava de demanar aquesta autorització- s'atreví a dir ella ajupint el cap.
-Ni així! perquè, veus?, ara has donat ales a qui jamai pot ésser el teu marit.
La filla abaixà encara més el cap, i de sos ulls inflats començaren a caure algunes llàgrimes.
Son pare senti afluixar-se-li un poc els nervis. Li prengué la mà, i amb veu més amorosida, continuà.
-Però, ¿que no ho veus, fllla, quin disbarat anaves a fer? ¿no comprens que un jove d'aquesta mena no fa per tu? ¿que, sent tu pubilla, no et convé un jove set ciències, arrematat, que, enorgullit amb ses ínfules d'estudis, títols i diplomes, i envanit de sa regalia vilatjana, lo primer que faria seria tirar-te a recò? Tu pots i deus ser mestressa, i jamai t'has de resignar a ser criada; la teva posició és per a manar i no per a estar a les ordres del primer saltimbanqui que se't presenti. Tu pots i deus escollir marit, i no has de consentir que sia un altre que t'esculleixi a tu. No en faltava d'altra...
Ademés, no l'has sentit com desvarieja? Sempre carregat de cançons i de follies. ¡Si fins crec que pararà boig! Vaja, espero que em faràs el favor de no pensar més amb aquest home.
La noia no tornà raó, sinó que augmentà el doll de sos ulls. El beneit de son pare, creient que son plan feia efecte, reemprengué l'atac variant de registre.
-Vaja, no ploris, filla meva, que de casadors ne trobaràs més que no en vulguis. On vas a parar! la publilla de Serra-Buna, ¡la flor de la muntanya que ja et diu tothom! Lo que et convé a tu és un bon minyó, fill de bona casa, però que sigui de nostre tarannà; millor que vingui de menos, i que no sigui pas massa ric, perquè tu tinguis domini sobre d'ell. Res de títols acadèmics ni cosa que puga donar-li consideració, perquè això, als joves, els fa orgullosos per més que sien pobres com una rata.
La Montserrat alçà els ulls amarats per a mirar a son pare, com dubtant de si era ell qui exposava tan totxa doctrina. Aquest, obcecat cada vegada més, i interpretant-ho a mida de sos desitjos, afegí, abaixant la veu i atansant-se com per a donar més interès a la conversa:
-Vaja, maca; digues: ¿t'agradaria, en Francisquet de Tapiols? És un bon mosso, eixerit i...
-Però, papà, si sembla un ximplet!- exclamà ella amb encantadora ingenuïtat. I, seguidament, com penedint-se de son exabrupte afegí, resolta:
-Ni aquest, ni cap. si no pot ser amb en Ramon, no em casaré mai.
-Com s'entén, això!- exclamà don Eudald indignat. -T'atreviràs a desobeir a ton pare!
-Jo no em casaré pas sense el consentiment de vostè- replicà la noia amb una vivesa sorprenent; -però tampoc me casaré amb qui no em plagui, per més que vostè m'ho mani.
Don Eudald restà esglaiat davant d'aquella tan impensada manifestació de la seva filla. Aquell principi de revolta, que per altra part res tenia d'heterodoxa als ulls d'una persona sensata, l'afectà amargament, avinentant-li, una vegada més, que li havia tocat un os de mal rosegar.
-¡Vet aquí una altra revolucionària que també demana sang nova!- exclamà interiorment. -Està vist que aquest bordegàs m'ha de fer perdre el seny.
Al veure com la donzella, afectada de sa pròpia vehemència, que degué costar-li un esforç de gegant, se posava les mans a la cara rompent en amarg ploriqueig, sentí passar-li prop del cor una ràfaga d'admiració, ensems que de commiseració, per aquella mostra de sentiments, el fondo de noblesa dels quals no arribava ben bé a capir. Però fou una ràfaga només, ben prompte esvaïda pel dimoni de la rancúnia que el dominava, i, redreçant-se, cridà amb veu enfellonida:
-Surt-me del davant, filla insolent! Vés-te'n a amagar tes doctrines de noia malcriada, doctrines que no és pas ton pare qui te les ha ensenyades.
-Perdó, papà!- exclamà, postrant-se desoladament, la Montserrat.
-Perdó?- respongué aquest fora de si -El perdó el concediré a la filla obedient a les meves ordres: aquesta serà la pubilla de Serra-Bruna. La filla rebelde, la que s'ha atrevit a posar els ulls en l'enemic de son pare, serà irrevocablement esborrada de mon cor i... de mon testament.
-És que en Ramon no li és enemic! és que vostè no el comprèn!
-Calla i vés-te'n!- cridà desapiadadament el seu pare. -Tens dos termes per escollir: o ell o jo!
Encara pretengué parlar la pobra noia, mes la gola nuada se li negà a articular les paraules. Aclaparada per aquella prova, que son cor no avesat a les lluites de la vida trobava massa dura, s'apoià mig desvanescuda a la taula, i, caient-li la cara sobre les mans plegades, sentí en sos llavis la impressió de la lligança que rebé el dia de l'anada a Sant Martí. Com si aquella besada li refés el coratge que li anava mancant, alçà la vista vers son pare, que continuava terrible, desconegut, senyalant-li la porta, com reptant-la encara, amb son terrible dilema: O ell o jo! pensa-hi bé!
-Verge de Montserrat, assistiu-me!- murmurà la noia; i, alçant-se com pogué, tambalejant-se i plorant amargament, passà la porta, anant a amagar son desconsol en braços de sa mare.
Sang nova -Fi del Volum I
===
SANG NOVA
VOLUM II
LA DESFETA