La sotragada de l'inesperat cop de gèni del senyor de Serra-Bruna, ressonà per tot el casal. Aquella malenconia deixada per la partida dels forasters que durava fins que la gent del mas s'havia habituat a la nova vida de soledat i repòs, s'accentuà i s'agravà. No es veien més que cares llargues. La Loreto havia renunciat del tot a la cançó de L'aureneta i el pinsà, respectant el dol de sa germana, que de continu, amb els ulls embotornats, havia de fer esforços extraordinaris per a dissimular la tristesa de son cor; donya Dolors, per no donar-li més pena, callava.
Don Eudald es sentava a taula amb la cara fosca, passava llargues hores en l'estudi donant un impuls desusat a sa correspondència, o es passejava amunt i avall de la sala o de la galeria amb les mans a l'esquena i sense xiular: cosa, en ell, signe de gravíssima preocupació.
Una tarda, estaven les senyores, com de costum, al cosidor, entregades a ses habituals feines, i don Eudald amb elles, sorrut com sempre, quan entrà una minyona amb el paquet de la correspondència, que entregà al senyor.
Encara aquest no s'havia fet càrrec de lo que contenia, que ja la pícara de la Loreto havia ullat una carta el sobre de la qual estava escrit amb caràcters enèrgicament esgrafiats. Seguidament tocà amb el peu a sa germana, i amb veu tot just perceptible li digué:
-Carta d'en Ramon.
La Montserrat en un moment s'enrogí i vingué blanca com la paret; donya Dolors, que copsà l'avís de sa filla, imposà silenci amb un moviment ràpid de la mirada. Des d'aquell moment, sis mans treballaven amb dalit, en tant que sis ulls, sense parar-se en lo que les mans feien, vigilaven fins el més petit moviment de don Eudald, qui passà entre ses cartes i periòdics, fins a topar la de referència, que li atregué l'atenció. Després de molt remirar-la, se decidí a obrir-la, buscant la firma.
Sols allavors se li notà un moviment de nervis; plegà la carta sens llegir-la, i, arrugant-la, provà d'obrir-ne una altra, sense acabar-ho de fer; obrí un diari, intentant inútilment llegir, i per fi plegà tot el paquet i fugí a tancar-se dins son estudi.
Allà, defensat de mirades indiscretes i sense por de pròpies traïcions, obrí de nou la carta, i la llegí una, dues, tres vegades, amb tota detenció: Era un document molt concís i breu. Heu's-lo aquí:
«Molt senyor meu de ma major consideració:
Fa ja alguns dies que vaig confiar a mon senyor oncle, el venerable rector de Vall de Pedres, la delicada missió de sol·licitar de vostè, en mon nom, la mà de sa hermosa filla Montserrat; missió que complí, i no dubto que ho féu amb la finesa i respectuositat que li és habitual.
Als pocs dies m'enterà ell mateix del resultat. Una rodona negativa de part de vostè.
Pot suposar que aquest fracàs ha sigut per a mi un cop aclaparador, si bé confesso que no tinc cap dret, per aquest concepte, a queixar-me de vostè, ja que, des del moment que sol·licitava, tàcitament li reconeixia el dret de la negativa.
Però mon senyor oncle, en compliment de son deure, ha degut fer-me avinentesa les raons en qué vostè ha fonamentat sa repulsa, i és això lo que m'ha posat la ploma a la mà, perquè jo que respecto el dret de vostè de concedir-me o negar-me la mà de la seva filla, mentre aquesta està baix la pàtria potestat, no puc avenir-me amb els fonaments de sa decisió, no considerant-los ajustats ni a la veritat ni a la raó.
Mon senyor oncle resumeix els motius per vostè aduïts, en els següents termes: Que portant la Montserrat, com a pubilla de Serra-Bruna, vinculada la tradició de la família, no convé que prengui per marit a qui, com jo, professa idees que topen amb ella i està carregat de plans atrevits, esbojarrats i pertorbadors, que en un moment podrien comprometre el prestigi i fins la seguretat del patrimoni.
Faig cas omís, perquè així m'ho mana mon oncle, d'alguns conceptes emesos per vostè, de sobres ofensius per ma persona. Tampoc vull entretenir-me a combatre l'opinió de què mes idees topen amb les tradicions de sa família, que són les mateixes de les demés cases pairals de nostra terra. ¡Tant de bo poguessin parlar els passats d'aqueixes cases! Ja es veuria llavors qui falta a les consabudes tradicions: si els que les han desviades, degenerades i oblidades, entregant-se en braços de politics farsants tan sobrers de concupiscències com mancats de bones intencions, o els que pretenen ressuscitar-les. Sols m'interessa fer les següents declaracions:
- Que, malgrat la negativa de vostè, no retiro mes pretensions a la mà de la seva filla mentre no sia ella mateixa qui em desenganyi. Per a lograr mon objecte, ma noblesa m'obliga a declarar-li que em valdré de tots aquells medis que no estiguen renyits amb el decoro i la dignitat de les persones honrades.
- Que comptant, ajudant Déu, amb medis suficients per a sostenir una família del meu braç, no sols no m'he fet mai paga del pubillatge de Serra-Bruna, sinó que ni sisquera he pensat exigir a ma esposa dot de cap mena mentre visquin sos pares. I si fos de Déu que jo veiés la mort d'aquests, reivindicaria per a ella, única i exclusivament, lo que els difunts li haguessin assenyalat mentre no fos menys de lo que pel dret legitimari li correspongués.
- I última. Que si la Montserrat es negués a acceptar-me en les susdites condicions, entendria jo que dóna més importància a sos béns que a ma persona, i, per lo tant, que no és ella la muller que em convé.
Li prego que reflexioni sobre lo que acabo d'escriure i que obri en conseqüència.
Aprofita aquesta ocasió etc...
Ramon de Montbrió.
Com es veu, aquesta missiva, que res tenia d'humil, era més un repte que altra cosa. Així ho comprengué en Serra-Bruna, i la idea d'una lluita amb l'hereu Montbrió, que no era pas un enemic qualsevol, l'omplí d'esfereïment. No deixava de compendre la desventatja en què el col·locava el prestigi adquirit pel seu enemic, no sols dintre sa pròpia família, sinó fins sobre els membres de sa parentela que havien tingut ocasió de tractar-lo. Ademés, hi ha que tenir en compte que l'esperit de lluita no era pas ingènit en ell, apàtic per naturalesa, i inclinat a les gaubances de la vegetació i a les egoistes delícies de la família. Lo que podia semblar enteresa de caràcter, no era més que una tossuderia de noi afalagat, únic respirall d'una naturalesa mal corretgida, que havia pujat a son albir com els arbres del bosc.
Així, res té d'estranyar que en la impressió del primer moment, espantat de la nova torbonada que per aquest cantó li venia a sobre, complicant la ja enredada madeixa del plet que massa que l'amoïnava, creuessin per son magí idees d'una transacció, més o menys lleal; idees que desgraciadament no prosperaren.
I no prosperaren perquè no trobà en sa història antecedents d'haver transigit mai en res, i no havia de començar davant d'en Montbrió, el record del qual tenia la virtut de despertar-li aquell sentiment agravat per les escoïssors de l'amor propi ferit, i per una quimera fonda que s'apoderava de son ésser al pensar que un poca-solta, un... criatura, li venia a robar, perquè sí, la beatífica tranquil·litat en què vivia.
Però el cas era sèrio, i calia reflexionar. I, reflexionant i posant a prova sa malícia de muntanyenc, li semblà entreveure un camí per a sortir diplomàticament del pas, inutilitzant el pretendent amb ses pròpies armes.
Aquest medi l'hi proporcionava la mateixa carta. Efectivament: venia a dir en Ramon que sols acceptaria la mà de la Montserrat, renunciant aquesta al pubillatge de Serra-Bruna. Doncs bé; això (que no podia ésser més que una baladronada del jove, perquè no es renuncia pas així com així a un nom i una seqüela com la de Serra-Bruna), estava escrit i firmat, i això devia atenir-se fort i ferm.
Calia, doncs, de primer, cerciorar-se bé de si la noia estava realment enamorada d'en Montbrió, ja que a ell no li constava pas. En cas afirmatiu, procuraria portar-la a la raó, fent-li veure lo desencaminat de sos propòsits i seduint-la amb la perspectiva d'un bon casament amb un altre jove de millors condicions que ja li tenia buscat. Que la noia no cedeix (lo que no es de creure): la posaria en l'alternativa de renunciar a son amor o a son pubillatge. Que és tan faltada de judici que això no la venç: allavors l'oferiria pelada com un cogombre; i sens dubte, serà ell, en Montbrió, que hi renunciarà... No hi ha de renunciar! ¡Vaia uns trutxes com són, els joves d'avui dia!...
Encoratjat per la lògica que li suggeria sa petitesa d'esperit, i admirat de son propi maquiavelisme, sortí del cau amb el propòsit de dur tot seguit son plan a la pràctica, i, traient el cap per la mampara que donava al cosidor, cridà amb veu seca:
-Montserrat! Arriba't fins a l'estudi.
La noia, al sentir son nom, sofrí un esglai; més s'apressà a obeir, seguint a son pare després de recollir de sa mare i germana sengles mirades d'encoratjament.