-Hores havia que l'esperava, missenyor!- exclamà en Pascal, apressant-se a aguantar-li l'estrep perquè descavalqués. -Ja pensava que s'havia passat francès, pudai!- afegia, tot recollint l'animal per a entrar-lo a l'estable. -Com el seu senyor oncle l'esperava a dinar, m'ha fet ésser aquí abans de les nou.
-És que he badoquejat molt pel camí- féu en Ramon. -Però, si és com dieu, potser faig mal en parar-me. ¿No fóra millor que féssim la darrera pitrada? Quant hi estarem, d'ací a la Rectoria? Una hora i mitja?
-Oh, pudai! No pas si jo l'haig de seguir. Tinc anomenada de caminador i no hi vaig pas en menos de tres hores. Val més que dinem aquí, que res hi perdrà amb el canvi. Faci's compte que el seu senyor oncle ja no l'espera fins al vespre i que la Feliça tindrà un goig de poder-li servir a sopar els rescalfolls del dinar, amb lo qual farà dues ganàncies: el dinar que s'estalvia i lo que al vespre menjarà de menos.
En Ramon seguí el consell d'en Pascal: dinà amb gana d'estudiant, féu la migdiada a tall de mestre i ja eren més a prop de les quatre que de les tres quan caminaven de cara a la serra i d'esquena a l'hostal, al davant el recader marcant el pas i cuidant que la conversa no decaigués un moment.
Era una alhaja, el bon recader, i en Ramon se'n convencé aviat. Home de mitja edat, magristó, més baix que alt, cara afaitada com a bon muntanyenc, més per costum que per la nosa que podien fer-li quatre pelots, escanyolits i mal nascuts, entremig de les arrugues del cuiro ressec que li feia de cara. Son nas, ample i aplanat, acabava en punta baixa, com un didal de segador, ombrejant una boca de llavis prims i closos, menos quan parlava, que, en veritat, era més sovint que no plou. Els ulls, petits i de gran vivesa, eren lo que donava més moviment a sa fesomia, per demés insignificant, però no mancada d'un cert aire d'intel·ligència i malicia bondadosa que predisposava en son favor.
Portava barretina musca, dejús de la qual treien el caparró uns rinxos de cabell gris; vestia gec i calces de pana, i calçava sabates rosses i ferrades. Garlaire de mena, parlava amb to de falset i a crits, com si tractés amb sords, per lo que se'l sentia bé, més que fos cent passes lluny.
En Ramon li anava donant corda, poguent apreciar en son interlocutor una singular força íntuïtiva, amb bon cabal de sentit comú, que feien escoltar-lo amb gust, majorment quan parlava de coses i persones de la terra.
Vàries vegades fou retret el senyor Rector de Vall de Pedres, i una d'elles, com manifestés el jove propòsits de passar els vuit dies a la Rectoria, en Pascal digué de sobte:
-Vuit dies? No els hi estarà pas.
-Per què no?- preguntà aquell, admirat de la seguretat amb que aquest parlava.
-Perquè la fam l'en arrebassarà, pudai!
-La fam! I ara? Que esteu boig? Patir fam a casa del meu senyor oncle?
-A casa del seu senyor oncle ni vostè ni ningú n'hi patiria; mes a casa de la seva majordona, sí.
I com veiés que en Ramon no es refeia de la seva sopresa, afegí:
-És un pudai de dona que sembla s'hagi feta paga de la bossa del senyor Rector i no pot sofrir que gasti un xavo per ell ni per ningú. I ¿que es pensa vostè que, a no ésser per la Feliça, no seria jo encara in totim a la Rectoria? Ha de pensar i entendre, pudai!, que des de què mossèn Joan va venir la primera vegada, era jo el campaner, l'escolà, el sagristà i l'home de confiança de la casa, a on menjava i dormia. Mes tan bon punt va entrar aqueixa dona, que no sé encara d'on rediantre és eixida, i li va donar la fal·lera de l'estalvi, allò va ésser un infern. Semblava, pudai!, que se m'havia de beure les sangs, tornant-se una espieta feta a les orelles del senyor Rector: «Que ara s'ha esclafat una ceba abans de l'hora de deu! ; que ahir, quan vostè se'n va anar al llit, va atiar les estelles del foc, en lloc d'apagar-les a raig de canti; que avui ha fet una tirada del porró, essent així que al poal hi havia aigua fresca»... No vulga saber-ho: allò era un viure del pudai. I encara si la gasòfia hagués anat rabenta rai! Mes és el, cas que amb el caldo de l'olla s'hi podia batejar, i, si hagués gosat, per tot companatge ens hauria amorrat a l'òbit dels porcs. Jo patia, encara més que per mi, per mossèn Joan, que no sabia com apariar-s'ho, fins que un dia vaig dir-li: «Bah, bah, val més que partim peres com a amics, perquè sinó encara seria pitjor. Aquesta dona em crema les sangs i un dia jo faria un desfèssit. Pudai, no! En ma vida m'he estalviat una hora de treball, tenint salut; mes tampoc me vull estalviar una ceba ni un trago del verd, si això em plau. Jo ja li faré la mateixa feina, si li està bé, però vull ésser amo de casa, pudai!» I així ho vàrem fer. Vaig llogar una estada al costat, vaig fer venir una germana vídua amb un noiet i allí estem com uns reis. Mossèn Joan ne va passar molta pena, perquè m'estima; però com veia que tenia raó i ell és molt enraonat, va compendre que així jo me la passaria millor i ell s'estalviaria els sufocos que la mala bruixa li donava per causa meva.
-Però això sembla impossible!- deia en Ramon. -Com pot, aquest home, deixar-se dominar així?
-Ai Déu el faça bo! Si és com el pa blanc. Diu que tot s'ha de pendre tal com Déu ho envia, i que a on aniria, la pobra dona, si ell la treia de casa? Diu també que cadascú ha de portar sa creu; mes jo no hi estic pas conforme amb això. Està bé que cadascú porti sa creu, mes jo carregar amb la dels altres, repudai!...
-I el poble què hi diu, amb això?
-Si, què vol que hi digui? Que és un martri. No falta, per això, qui ho troba un xic bé, que hi hagi qui el retingui, perquè, com és de tanta bondat i s'escolta a tothom, si no fos així la major part de l'any aniria sense camisa. Emprò em sembla que no és pas tot u ésser retingut o anar escanyat. La Curesma no ha pas de durar tot l'any. A més de què els orris qui els fa és ella, que ja li asseguro que fa bon bossot. El seu rebost i el seu galliner són els mellors del poble, mes el pobre senyor Rector, si no és alguna gallina, morta de mala mort o alguna culana tarada, poc ne tasta res: tot va al mercat. És una dona que faria calés dels claus de les baldufes. Per Sancujema va fer dos anys, varen passar uns senyors que caçaven la perduda i els va vendre tota la parraqueria de la caixa, que encara era del temps de quan Judas era fadrí. ¡Creuria que en va treure mitja dobla de cotra, allà a on no valia tres pessetes!
En Ramon escoltava abstret les revelacions d'en Pascal, i encara que les creia exagerades, de moment li feren formar el propòsit de no contraure compromís respecte a la duració de sa estada a la Rectoria, per un si acàs.
En Pascal continuà la xerrola:
-Tornant-hi amb el senyor Rector, és pecat qui li fa mal. I no es cregui, que és un savi de primera. De llatí si en sap! Altrament és home per donar un bon consell a qui li faci menester. I el bé que ha fet al poble, ja amb caritats, ja d'altres menes. I per a maleir el mal temps, no n'hi d'altre en tota la rodalia. Ha de pensar i entendre que, des de que és aquí, no hem vist encara cap pedregada que s'ho valga, i això que n'han passades de bones pel veïnat. Encara em recordo de la de Sant Jaume farà cinc anys, que a les parròquies de Prunés, Vall-llosell i Daurada no hi va deixar ni les canyoques. Eren envers les sis del mati que vaig veure que la Pedraforca portava caputxa i vaig sentir les campanes de Vall-llosell, clares com si fossen a mitja hora. Jo que vaig dir: «Pudai!, avui tindrem tamborinada, mossèn Joan.» «-Vols dir?- féu ell tot esmorzant. -Doncs mira, estigues alerta i avisa.» A deu hores ja no es veia el sol i vaig sentir un tro cap a la part de la Pobla. Vaig dir: «Ja hi som!». A onze hores, a Prunés ja repicaven de debò, i es veia cap a les serres de Castellar de N'Huch un tap que feia feredat. La borinor s'anava atansant, i cap a migjorn hi havia un tall de serena, repudai!, que era lo que em feia menos goig. Aviso a mossèn Joan, i, quan va estar amanit a sota el porxo de la iglésia, ja la teniem a sobre i queien unes gotes com el pla de la mà; Cap a Vall-llosell i Daurada ja rebien de valent. «-Caratsus! Això va de males- deia mossèn Joan tot rodant al cap. -Això porta malicia.» Repudai! El cel semblava que s'esquerdava, veient-se negre com una gola de llop a part d'allà de la serra del Teixaire; ja les avançades sortien pel Coll del Bord, quan mossèn Joan començà les malediccions amb el salpasser alt i llatinada que te crió. Jo estva espaterrat de veres i anava dient tot baix: «¡Repudai, avui si que batrem abans de segar!» La Feliça, amb un fogó de terra, anava cremant llor i romaní de fulla en fulla, i l'hereu del Sord, repenjat a les campanes, ¡dali, que és dia!...
Doncs ha de saber que, en quant mossèn Joan alçava els braços i el salpasser, ja la torbonada feia alto; mes, en quant els baixava, ja la teníem a cavall de la serra, a punt de saltar al pla. Mitja hora bataiera estiguérem així: repudai! tinc i tindré. Ella: «-Que passaré!», i mossèn Joan: «-Va darretru: que no passaràs.» Mes, repudai!, jo que veig que ell començà a venir groc de fatiga, les gotes de suor com cigrons li anaven cara avall, les mans li tremolaven enlaire i el llatí se li engargossava. En tal moment, la tempesta prenia embranzida i començava a rebotre algun que altre roc com un ou de colom. «Pudai, pudai, pudai!» vaig pensar jo. «Si aquest home se'ns acula estem perduts.» Jo que si, agafo el braçat de llor que la Feliça, tot mastegant parenostres, companejava com si fos or, i hi calo el mateix ciri beneït, fent un foc com un Sant Joan, me'n salto a dalt i prenc el fusell i mitja dotzena de cartutxos amb bala beneïda, i amb un girant d'ulls torno a ésser al costat del Senyor Rector, cridant: «-Animo, mossèn Joan! Faci un esforç, per Déu, que avui la misèria ens truca a la porta!-» I vinga un pet d'escopetades, que arreu fou contestat pels veïns. Mossèn Joan s'animà, i, atansant-se fins al cementiri, amb uns crits que feien feresa, reptà la tempesta que, amparada part d'allà del rieral de Salgueda, no tingué més remei que escórrer's pels erms i emprius de Serra-Calma, on, tant se val, no hi deixà ni les llagostes. En aquell moment començà a caure l'aigua a samalades: el perill havia passat.
En Ramon estava embadalit, i reia com un ximple amb les pintoresques narracions d'en Pascal, que tocava tots els registres, no essent pas menos distret el que en podríem dir de geografia de la comarca.
-Veu? Allí és el castell de Riany, fet del temps dels moros. Diu que hi ha una mina sota terra que va a sortir a Ter. Allà més lluny és Vall-llosel; més ençà hi ha Daurada, que no es veu; aquesta casa és Tapiols, la de més cabal de bestiar de tota la muntanya: l'amo és un borni que hi veu més que els gats. ¿Veu aquell blancall que s'obira per entremig d'aquell collet? És Serra-Bruna. La casa més potenta de tot per aquí. Ell és un gran senyor; bona persona, si no fos tan tiranu pel poble. Vol ésser amo dels emprius de Serra Calma, com si no en tingués prou amb lo que li sobra, i fa com el gos de l'hortolà, que ni menja ni deixa menjar. El que li costa el plet que sosté amb el poble, val vint vegades més que el fruit d'aquell ermot. ¿Veu, part d'amunt d'aquella serra, un clapissol ros amb unes parets roges dejús? Són les desferres del monastir de Sant Martí, a on diu que abans hi havia un bisbe.
I així, amb preguntes i respostes, fumant un cigar en aquest caire, perquè hi passava la fresca marinada i s'hi disfrutava ensems de bones vistes, i bebent un got d'aigua en aquella font, perquè hi feia ombra i s'hi estava bé, entre rialles de l'un i repudais de l'altre arribaven al poble que ja era fosc. La Rectoria era tancada, mes no estaven tan desprevinguts sos habitants, per quant tiraren el cordill del llucateu abans de què els arribats truquessin a la porta. Entraren a la lliça i ja al cap de l'escala sortien a rebre'ls mossèn Joan, amb els braços oberts, i la Feliça amb cara de prunes agres, amb un llum de cuina.
Oncle i nebot, confosos en una abraçada, pujaren escala amunt. En Pascal se féu càrrec de la bèstia, i, mentre la desembridava, la majordona, que des del darrer replà li feia llum, anava dient amb veu de nas:
-Poc pensava jo que arribésseu avui, i ja deia a mossèn Joan: «Sap què és? Que el senyoret haurà fet tard i s'hauran quedat a dormir a l'hostal del Porxo.»
Veient que en Pascal feia cas omís de son parlament, continuà:
-I, ben mirat, era el millor determini que podíeu fer. Demà haurieu pogut venir a la fresca...
-Un pudai!- exclamà en Pascal per tota resposta, mentre, estirant el cavall pel ronsal, el menava cap a l'estable.