Embadalit i un si és no és capficat amb ses cabòries estava el jove, quan el revingué una lleugera remor de faldilles. Al girar el cap, se trobà amb la figura, ensems sèria i riallera, de la Montserrat, que havia tornat sobre sos passos.
-Déu méu, i que capficat està!- li digué mig rient i no trobant mellor manera d'entrar en conversa.
-Capficat no, pensatiu sí- contestà ell, en el mateix to. Vol que li diga? Hi ha coses que em fan sentir d'una manera especial, tal com si em pesessin damunt del cor. Una d'elles és l'espectacle de devastació que tenim al davant. ¡Qui els havia de dir, als artistes d'aquesta obra admirable, que vindria una generació que destruiria, amb mà irada i ignorant, el fruit de tots sos afanys i de son geni!
-I que, ademés, desenterraria i ventaria llurs cendres- afegí la noia completant la idea, -perquè aquelles ossamentes humanes que allí es veuen escampades, són, de segur, dels antics constructors i moradors d'aquesta casa.
-Precisament en això estava pensant ara mateix. Les ossamentes que des d'aquí es veuen són dels que, aquí mateix, sota aquestes arcades, transitaven cada dia, quan aquest monument estava en la seva plenitud. Aquí s'ha d'ésser romàntic per força. Redreçant amb la imaginació aquestes miserables runes, m'apar veure'ls encara passejant-se silenciosos per sota aquestes arcades, coberts amb llurs caputxons i acotada la testa sobre el llibre de reso. Allavors aquest munt de runes era un poema vivent en què el misticisme religiós donava forma a les més pures expressions d'un art, model de senzillesa i elegància. Doncs bé: el pensar que això ha desaparegut, no per un cataclisme de la naturalesa, sinó per la imbecilitat humana, em dóna pena i em desespera.
-Ho trobo just perquè ho comprenc i ho sento igual que vostè, Ramon.
Encoratjat per aqueixa coparticipació de sentiments, prosseguí el jove esplaiant-se amb més daler:
-Som així; tot me commou en un o altre sentit, tot lo que entranya una idea de Bellesa o de Bondat m'entusiasma, i lo contrari em desespera. Jo em passaria la vida rient i plorant, besant els peus als bons i anant a bufetades amb els dolents. Som jove i no tinc cap motiu personal de queixa contra la societat, a on tot just acabo d'entrar, i ja em trobo carregat amb un farcell de preocupacions que hi ha moments en què em pesen i em fan dubtar. ¿Per què no havíem d'ésser com aquell bordegàs que es veu allí baix, jaient, tan indiferent, sobre la llosa d'un sepulcre?
-Me sembla que aquesta idea és una mica injusta- observà innocentment la Montserrat. -Miri: jo som una pobra noia a qui no han ensenyat més ciències ni més filosofies que la doctrina cristiana, i amb això n'he tingut prou per a viure fins ara en una mena de passivitat, una mena de felicitat inconscient, com la d'aquell noi que allí dorm. Mes, des d'algun temps, me sento canviada i em commouen coses que abans m'eren indiferents. Percebeixo sensacions noves, com si als ulls de l'ànima s'hi descorregués un vel, deixant-me entreveure nous horitzons i nous objectius. Això, és veritat que em dóna desfici i malestar, però, com que sembla que no hi ha ofensa de Déu, estic lluny d'enyorar la indiferència d'abans.
En Ramon abrigà la Montserrat amb una indefinible mirada, que la féu enrogir i abaixar el cap confosa i com avergonyida de ses pròpies confessions. El jove, que feia dies espiava una ocasió per a declarar-se, sense que en els moments crítics ne trobés mai cap de prou oportuna, veié, en les espontànies confidències de la noia, el camí obert, i determinà llançar-s'hi; mes, a l'anar a fer-ho, li semblà de sobte que el basament de sos designis li fugia de sota els peus. Se quedà uns moments parat, tractant d'ordenar ses embullades idees, i a mida que son cervell s'anava combinant, sos llavis anaven articulant les paraules inicials de les mateixes.
-Desitjos, sensacions noves, penes, desficis- anava dient, com parlant amb si mateix. -També jo els tinc; també jo els sento. ¿No són efectes de causes que resideixen en nosaltres mateixos? Cada ànima és un mirall: dues ànimes que es comprenen són dos miralls encarats que reprodueixen ses pròpies imatges fins a l'infinit, sense que sigui possible precisar quina és la inicial. ¿Què té d'estrany, doncs, que nosaltres ens reflectim mútuament unes mateixes impressions, sense que pugui dir-se qui ha començat?
Però, com si s'adonés de què per aqueix camí no avançava feina, se repensà i, parodiant un passatge de l'Evangeli, digué de sobte, encarant-se amb la noia:
-Digui, Montserrat: ¿què hi ha de comú entre vostè i jo?
Estranyada ella de la pregunta i no podent capir-ne la intenció, contestà:
-No ho sé: potser res més que la terra que ens ha de cobrir.
-Ho dic- afegí ell com si no hagués sentit la resposta -perquè ara mateix acabo de sentir-li que, des de fa algun temps, nota en si com un canvi de naturalesa a impulsos de sensacions noves, penes, i disgustos fins ara desconeguts; i aquestes paraules, si no les hagués pronunciades vostè, haurien sortit de la meva boca, perquè elles retraten igualment l'estat de mon esperit.
I, atansant-se més al setial que havia escollit la noia, afegí:
-Miri, Montserrat: jo no sé pas fingir; jo no sabria pas fer-li traveta de paraules sols pel gust d'obligar-la a confessar lo que ja sé. No és que no m'agradi sentir-ho, però prefereixo que m'ho digui espontàniament, després de donar-ho per suposat. Sí, hermosa Montserrat: la nostra situació és completament igual; tots dos patim d'una mateixa afecció i hem rebut d'un mateix aire. Sols ens falta, per a acabar-nos-en de convèncer, esplatjar-nos sobre la naturalesa d'aqueixes sensacions, d'aqueixos anhels i desficis de què vostè ha començat a parlar. Per a donar-li exemple, començo jo per declarar-li que fins que vaig veure a vostè no vaig fer-me càrrec de quant desconegut m'és l'escalf de la família, i vaig sentir l'amargura de l'orfanesa com no l'havia sentida mai. Dels meus pares ne conservava sols lleugers records, guardats com relíquies en el fons del meu cor. Des de llavors sento desitjos de treure aquestes relíquies i posar-les sobre l'altar buit de la meva llar, perquè beneeixin un altre amor que pressento, més íntim encara, més intens i més lligat amb la meva vida. Ve-li aquí les meves sensacions noves, els meus desficis i els temors de mal·logro que m'atormenten. Digui ara, vostè, si aquestes paraules reflecteixen quelcom de ses pròpies idees.
-És veritat- digué ella, baixant el cap i descloent a penes els llavis descolorits.
-Doncs- continuà ell, -tenint present allò de què «no es mou fulla que Déu no ho vulla», ¿no li semblen providencials les circumstàncies que em conduïren un dia a casa de vostè, fixant la data de la nova ruta assenyalada a mes afeccions i... ¿per què no dir-ho?, a les de vostè?
-És ben cert- féu ella, marcant ses paraules amb una lleugera rialleta.
-Si és així, si els dos reconeixem que nostre encontre fou providencial, si acceptem que, aproximant-nos, complim un i altre els destins que Déu ens té assenyalats, si nostres ànimes se mouen a impulsos d'un mateix sentiment, si hem nascut l'un per l'altre, ¿què ens falta per als preliminars d'un pacte que Déu ha de beneir?
La donzella alçà sa caiguda vista. Sos ulls estaven entelats per les llàgrimes a punt de saltar, i, a través d'elles, fixà sa mirada sense temença i impregnada d'una tendresa inefable envers son interlocutor. Sos llavis se desclogueren com si anés a parlar, mes sa llengua restà muda, movent-se sols al compàs d'una interior i inarticulada pregària.
-Anima de l'ànima meva!- continuà el jove, acostant-se-li més, fins a pendre-li una mà, que ella li abandonà confiada. -Aquest és un moment solemne, el més solemne, sens dubte, en què ens hem trobat un i altre fins ara. No estem pas sols, doncs tenim per testimonis, a més de Déu, les ombres sagrades dels que aquí jauen i les venerables despulles del santuari, des d'on ells se dedicaven a un amor d'ordre més elevat, però no pas més digne ni més cristià, que el que nosaltres sentim. En aquests moments i en aquest lloc, tot fingiment seria un pecat i tota mentida un sacrilegi. Doncs aquest és el moment i aquest el lloc, que esculleixo jo per a dir-te: Voldria ésser teu! Vols tu ésser meva?
Les pedres no oïren la contesta, ni l'oí l'aire que els rodejava. Mes en Ramon la sentí ben clara: «Sí, bé ho vull!».
Uns moments, de silenci seguien a aquelles solemnes paraules, després de les quals, en Ramon, sense abandonar la mà que tenia presonera, continuà:
-Gràcies, gràcies, Montserrat! Tes paraules res me diuen de nou, perquè abans d'ara s'havien parlat nostres cors; mes, així i tot, la teva veu m'ha ensenyat els límits de la felicitat humana, Però... em queda encara una espina clavada aquí, i, abans d'entrar de ple en el portal de nostra ditxa, voldria que me l'arranquessis o me la clavessis més endins.
Després d'una altra pausa, continuà:
-Tinc el dubte de si són els vertaders savis aquells que sacrifiquen als goigs de la família tota altra preocupació, aquells que, tancats dins del cèrcol de ses personals afeccions, veuen amb indiferència tot allò que no té amb aquestes una relació directa, aquells, en fi, que creuen i obren com si sols dins de la família existís l'objectiu i terme de sa missió sobre la terra, o bé si són aquells altres que prediquen que, essent la família la base de la societat, després de procurar cada individu la dignificació de la pròpia, deu atendre a ses relacions exteriors, procurant intervenir en les necessitats de la societat que sobre si propi descansa. ¿Què en penses, tu, d'això?
-No ho sé, pobra de mí- digué la Montserrat; i, després d'uns moments de silenci, afegí: -Me sembla que els primers són lo que se'n diuen egoistes, i l'egoisme no és pas cap virtut, sinó lo contrari. Ademés, ben sabut és el precepte que ens mana estimar el pròxim com a nosaltres mateixos; i, com el pròxim no és sols la família, aquest precepte no es cumpliria pas si els individus no es preocupessin més que de si propis.
-Ja em plau la teva resposta, però jo no voldria que t'enganyés el cor; perquè has de saber que, a més d'aquest amor de caràcter tan íntim que fon dues persones en un sol cor, concebeixo altres afeccions, que es desprenen d'aquell, com els cèrcols concèntrics que forma l'aigua mansa entorn del toc que ha ferit sa superfície.
Doncs algunes vegades fins me temo a mi mateix: me sembla que som rebrot d'una altra raça, perquè sento pujar-me al cor gropades de sang ardenta, pròpia d'altres generacions. Sovint me trobo com foraster a casa meva i somnio estar vaguejant sobre la societat, com el cavall de serp sobre una bassa infecta, dins la qual em sembla veure-hi, rebolcant-se, milenars d'éssers, dels quals, uns me mouen a compassió, com víctimes, i altres m'irriten, com criminals. He après d'amar a Déu en ses obres i a ma terra en sa història, i em crec obligat a treballar per l'exaltació d'aquestes dues idees tant com per ma família i més que per mi mateix. Per això alguns me bescanten titllant-me d'eixelebrat i de boig. Tu què en penses d'això?
-Penso que adorar a Déu i al pròxim és una de les primeres virtuts, i més si porta aparellat el sacrifici.
-Però ¿no tems que l'altruisme minvi les íntimes afeccions de l'ànima, en perjudici dels teus drets?
-No, perquè m'has dit que conceptues la família com la base de la societat, i l'amor als altres t'ha de dur per força a l'exaltament dels propis. Ademés, he sentit a dir que els amors sants i nobles no s'exclueixen, sinó que, com brases ajustades, en lloc d'apagar-se s'exciten mútuament i més s'inflamen.
Al sentir això, en Montbrió somrigué a impuls d'un intens plaer. Mentres li estrenyia frissosament entre les seves la mà i mentre ella baixava la testa com decandint-se a la xardor de tanta ditxa, li anava dient:
-Ànima incomparable! ¡Que diferent ets de tantes altres que tenen sols la frivolitat al cor i la vanitat per guia de sos actes!
-I tu- contestava ella sense gosar alçar la cara -¡que diferent ets d'aquells joves tan inflats per sos cabals com buits i insípids per sa ignorància, aptes sols per a l'ociositat, mare de tots els vicis!
-Jo- deia ell, no sortint de son èxtasi -beneeixo a Déu, que m'ha portat una ànima que em comprèn. Tu seràs la meva amor i la meva guia.
-Beneïm-lo tots dos- afegia ella, -perquè la sort de compendre's dues ànimes és a mitges.
Així, entre deleitoses pauses i amorosos mots, transcorregueren llargs instants, fins que, revenint-se, ell digué, canviant de to:
-I ara que ens hem descobert mútuament el cor, ara que ja podem dir que estem promesos, o sia lligats per un compromís moral, tan indisoluble per a nostres consciències com el que, ajudant Déu, contraurem davant de l'altar, és precís que considerem nostra situació actual des d'un altre punt de vista. Tant tu com jo tenim persones amb dret i dever d'intervenir en nostres afeccions. ¿Què et sembla que devem fer?
-No ho sé- digué ella humilment. -Tinc plena confiança en tu i a la teva mà ho deixo. A mi ja des d'ara no em toca més que obeir-te en tot.
-Oh! No pas encara!- exclamà en Ramon, rient encantat del graciós posat amb què la noia acompanyà ses darreres paraules.
Després, reprenent son aire sèrio i carinyós, començà a exposar son plan. Explicats els escrúpols i delicadeses que l'havien inclinat a demorar sa amorosa declaració, afegí que ho tenia tot disposat per a son retorn tan prompte l'hagués realitzada, proposant-se no tornar fins que pogués fer-ho amb caràcter de promès, a qual fi son oncle cuidaria d'obtenir el formal consentiment de la família.
D'aquí rodà la conversa sobre els possibles entrebancs que podrien dificultar o allargar el logro dels seus desitjos: si aquestos serien o no contrariats pels pares d'ella.
-La mare rai,...- digué la Montserrat, i amb això donà a entendre que, en tot cas, l'oposició la temia del seu pare. També ho creia així en Ramon, mes un i altre convingueren en què, amb l'ajuda de Déu i amb la de sa constància, no serien pas invencibles les dificultats que poguessen presentar-se. Amb tot, en Ramon, com a home previsor, volgué lligar un darrer cap, preguntant:
-¿I si sobrevinguessen dificultats que no preveiem? ¿I si tos pares tinguessen ja llurs plans tirats o compromisos contrets?
-Esperem que Déu farà que no siga.- contestà ella, mirant-lo efectuosament a la cara i comprenent la intenció de ses darreres paraules.
-I si fos?- insistí ell.
-En una paraula- féu ella, sostenint-li valentment la mirada: -l'autoritat que sobre mi tenen mos pares, podria arribar fins a impedir mon casament amb tu, mentre i tant que aquesta autoritat existís; mes, en quant a voler-me casar amb un altre contra la meva voluntat, no ho intentaran mai...
-I si ho fessin?- insistí encara ell amb tossuderia.
-Si ho fessin- contestà ella amb resolució -no em consideraria amb cap obligació d'obeir-los.
-Gràcies, estimada meva!- digué el jove, respirant fort. -No necessito ja preguntar-te més.
I, mentres en el dit del cor li introduïa una senzilla i revinguda argolla d'or, afegí:
-Té: aquí tens el signe de la lligança que enclou nostres mútues promeses. Si un dia sents flaquejar ton esperit davant de les ratxades del contratemps, besa'l, i ell te confortarà.