Qualsevol que hagi visitat un d'aquests monuments que, com velles carcasses, jauen ací i allà en diferents indrets de nostra terra, haurà sentit l'opressió de cor que causa al contemplar venerables runes que testimonien ensems la grandesa d'un temps no llunyà i la inconcebible estupidesa i salvatgisme d'una generació que es toca amb la nostra.
Se comprèn que, en nom d'idees noves, se tractés d'aniquilar idees antigues i, amb elles, els homes que les personificaven. S'explica fins que, en nom de la llibertat, se perseguís i assassinés el pròxim, que aberracions d'aqueixa mena no són rares, puix quan l'home ha perdut el fre de ses passions, aquestes l'empenyen convertint-lo en una bèstia. Però, així i tot, encara no es comprèn ni s'explica la sanya manifestada per nostres passats contra aquests inofensius monuments dels quals res tenien que dir-ne, ja que ni eren fortaleses que deguessin fer-los por, ni immobles tan inútils que no poguessin rendir altres serveis en substitució dels que anteriorment havien prestat.
¿Com no s'ocorregué, doncs, als revolucionaris, conservar, per a aplicar-los a altres usos, uns monuments que, àdhuc no apreciant-ne el mèrit artistic, no podien deixar de considerar-los aptes, per sa solidesa i grandiositat, per a subvenir a moltes de ses pròpies necessitats? ¿Estaven tan sobrats d'edificis sòlids i espaiosos, o era aquella generació capaça de produir-ne de millors? Ben lluny d'això, perquè difícilment se trobarà en la història altra època més xorca per a les concepcions d'ordre monumental, que aquella que veié desaparèixer lo millor que s'havia construït en anteriors centúries.
I no és encara això lo que més sorprèn, sinó la passivitat amb què aquella generació veié arrunar lo que era incapaç de construir: passivitat que es demostra amb la vergonyosa indiferència amb què contemplà la catàstrofe. L'empenta fou terrible, i l'huracà revolucionari desféu i esmicolà tresors immensos. El saqueig, seguit del foc i del picot, produí danys incalculables. Amb tot, ja podríem donar gràcies a Déu de què haguessin arribat a nostres mans, els monuments, tal com quedaren passada la riuada de salvatgisme desenfrenat. Les grans masses arquitectòniques no eren combustible; moltes d'aquelles belleses no tenien cap valor per als revolucionaris de sac i corda, i la febre de destrucció no bastà a sostenir el picot en mans dels exaltats tot el temps necessari per a destruir l'obra de tantes generacions. Si la reacció hagués vingut, avui dia podrien trobar-se els monuments, si fa no fa, com abans de la crema.
Però no: la societat deixà les despulles d'aquells monuments llegendaris abandonades i podrint-se per l'acció dels temps. Encara féu més: com els corbs se rabegen en els cadavres insepults, així mateix les classes que es deien conservadores, que ostensiblement havien abominat dels excessos revolucionaris, se repartiren bonament aquells membres esquarterats i deixaren que caiguessin de mica en mica o vengueren a vil preu aquelles pedres, de les quals la més insignificant portava imprès el segell d'un geni altament superior a les miserables consciències dels que amb elles trafiquejaven.
Totes aquestes consideracions i altres de més irades se feia en Ramon mentres la comitiva es passejava per les profanades estances del monestir de Sant Martí, convertides en estables i femers, i que en altre temps foren porteria, rebedor, locutori, refetor, etc. Algunes d'elles estaven cobertes de voltes de canó, descansant sobre senzilles impostes; en altres tristejaven despulles d'enteixinat, suspeses sobre fumats cabirons i per les trapes de les quals, a través dels pisos superiors, se veia el blau del cel.
Una escala, els graons de la qual, de pedra picada, a l'igual que els muntants de les portes, han desaparegut, dóna a les habitacions del primer pis, que es troben en estat consemblant a les de l'interior. Ocupa el centre de l'edifici un elegant claustre, les galeries altes del qual són enfonsades, no quedant d'aquestes, completes, més que dues arcades, veient-se el sòl de terra, clapejat de fragments de columnes i de capitells capolats. Un hermós finestral bizantí es destaca al fons, i, en mig de despulles d'enterraments profanats, s'aixeca una sepultura, no gaire més respectada, perquè cal recordar que les nostres revolucions, tant la fera com la mansa, no s'han detingut ni davant de la venerable pau dels sepulcres.
Com poca cosa més tenia que veure la jovenalla expedicionària entre aquelles parets polsoses i mostrejades de teranyines i aquell paviment sembrat de rocalls i ortigues, aviat tornà cap a fora en busca d'expansió. Calia un temperament observador i una ànima somniadora com la d'en Montbrió, per a trobar-se bé entre aquelles destartalades parets i saber-hi veure, no lo que hi havia, sinó lo que hi havia hagut.
Allí quedà, doncs, al poc rato, sol i vern, sota una ala del claustre, sentat damunt d'una basamenta, abstret en ses cavil·lacions i tractan inútilment d'interpretar la llegenda d'una làpida mig rosegada per l'acció del temps.