-Qui és aquest home?- preguntava en Ramon a son oncle -¿Qui és aquest home o secretari que a cada moment me'l trobo al davant, ficant-se en mes converses, i que encara no he pogut esbrinar si mena llebre o conill?
-Aquest home- li respongué mossèn Joan -és l'espina que un dia es clavarà als peus de don Eudald, si les coses segueixen pels camins d'ara. No li ha pas plantat cara mai i fins ha procurat no posar-se en evidència; fa la seva i calla. Convertit en jueu dels infeliços terrassans, acaba de tenir-los a tots endogalats amb prèstecs usuraris, dels quals difícilment se'n sostrauran. A més de secretari, lo que equival a dir que manifasseja a son albir tot lo del comú, és hostaler gavellaire, i a casa seva, de pic o de pelada hi van a raure tots els comarcans, als quals serveix, al preu que vol, vi dolent i consells sovint pitjors que el vi. Com don Eudald és així (que Déu lo faça bo) i els demés propietaris, tocats de son exemple, no són gaire millors que ell, resulta que el Cerdà és l'home del poble, i a ell, abans que a ningú mes, acuden els veïns amb llurs plets i camàndules, i, com gasta prou bona llàvia i no té pèl de tonto, sap fer créixer la bossa i el prestigi a costes de don Eudald.
Jo prou li havia fet a aquest algunes indicacions sobre el cas, però ell se'n reia, refiat dels seus padrins, dient que qualsevol hora el podia xafar amb un cop de peu; però lo cert és que quan ha intentat somoure'l, l'ha trobat més ferm que una penya, i jo tinc motius per a creure que són els mateixos padrins que el sostenen per sota mà. ¡Misteris de la política!
-I ¿d'on ha sortit aquest home que ni cerdà sembla, per més que en porti el motiu?
-S'ho sap d'on ha sortit. Aquí va baixar de Cerdanya de molt jove, seguint les ramades al tornar de la muntanya de Toses; però he sentit a dir que és fill d'un carrabiner que sigué traslladat a Puigcerdà des de la raia de Portugal. Per aquesta frontera cresqué, fugint de la misèria de la seva família i arraulint-se amb els pastors, on féu sa carrera fins als quinze o setze anys, que entrà de mossicot a Serra-Bruna, i, com era llest, aprengué de lletra i de comptes amb mossèn Isidro. Per trapella i desvergonyit no fou mai de l'agrado de la senyora, i al caure soldat marxà, no quedant gaire bé amb la família, deien que en venjança de no haver-li volgut comprar el soldat, com pretenia.
Era per la guerra dels matines, i, segons es diu, féu alguna forrolla servint de sargento en les brigades. El cas és que quan aquí ja ningú es recordava d'ell, comparegué, vestit amb el gec i gorra. Algun recó portava, perquè posà seguidament hostal i gavella, i començà a trafiquejar amb bestiar i negocis bruts. Tractà de congraciar-se amb la família de Serra-Bruna, pretenent la plaça de procurador, que no logrà per l'oposició de donya Dolors. D'això sembla que en quedà en gran manera ofès, si bé dissimulà amb molta política. Més tard, no sé si aprofitant la deixadesa de don Eudald o perquè aquest realment ho tolerés, arreplegà la secretaria, i aquí el tens fet un trumfo, aprofitant-se dels propis disbarats del senyor, per a anar-li segant l'herba sota els peus. Per això profetiso que és l'espina que un dia el picarà fort. Déu vulga que m'enganyi.
La pintura moral del Cerdà queda feta amb la relació de mossèn Joan. Imagineu's ara un tipo ferreny i força cepat, amb un bigoti de carrabiner sota un nas gros i uns ulls petits i plens de malícia; brusa blava per cada dia, gec curt d'astracan els dies de festa, calces de vellut i gorra peluda, i tindrem l'home per defora.