En l'abundant repàs hi prengueren part amos i treballadors en amigable conxorxa; i, ja refets aquests de les fatigues de la jornada, augmentà el bon humor i vingué la part típica de la festa. Se començà pel ball de la cuca fera. A posta s'havien deixat dretes unes quantes motes de blat, lligades per sota les espigues amb cintes de variats colors. Entorn d'una d'ellas giravoltaven, formant rodona, una dotzena o més de segadors, brandant les eines de llur treball i cantant una cançó de ritme cadenciós, amb un rescoble que deia: «Segueu-la, robeu-la, l'espiga daurada; -segueu-la, robeu-la, a vista del drac.»
El drac era un altre segador que, dins de, la rodona, guardava les espigues, marxant de quatre grapes amb uns espardenyots lligats a les mans, per a defensar-les dels gallets del rostoll. Amossada amb les dents la fulla, duia una falç amb les puntes en avant fent una fatxa estrafalària, amb el cap cobert amb un mocador de coloraines, arreganyant les dents i amb els ulls fora de la testa. A cada estrofa es destacava un dels de la rodona, tirant-se a la mota per a segar-la, i era de veure allavors com el drac, brincant com un gripau, s'hi interposava, presentant a l'enemic sa feréstega defensa. Si aquest era prou llest, segava d'una rebolada la mota i es penjava les cintes al barret en senyal de victòria, dissolent-se la sardana. Però a vegades el drac demostrava una manya especial per a no deixar-se enganyar per les falses sortides que aquells, per a desorientar-lo, simulaven, i s'acabava el torn amb la mota dreta. Allavors era el drac qui la segava, lluint les cintes, premi de sa afortunada defensa.
Aquest joc, que era nou per a en Montbrió, el complagué en extrem, i, en son obsequi, executaren altres danses de caràcter guerrer degenerat, per l'estil de les dels bastoners, tan conegudes en la terra baixa, amb la diferència de què, en lloc dels bastons, aquí juguen amb les falç, que amb ses dringades donen més feresa al espectacle. Amb una mica de bona voluntat, i despullant-les de la moixiganga que hi ha afegit la pocasolta d'aquests darrers temps, no costa gaire de descobrir l'origen romà d'aquestes mímiques. Els baixos relleus d'aquella època en què s'hi representen les danses pírriques, vénen involuntàriament a la memòria.
Les sardanes, al so del flabiol, estengueren més el camp de l'acció, perquè en elles hi prenia part tothom, homes i dones, xics i grans, desapareixent les classes socials, ja que els segadors no dubtaven pas de treure al ball a les senyores ni els senyors a les pageses, que per alguna cosa és la sardana el ball català, patriarcal i democràtic per excel·lència.
Al bullici del ball, i ja a punt de cloure la vesprada, seguiren les cantúries, prenent l'escena un to més solemne i reposat. Alguns dels segadors tenien bona veu i cantaven amb afinació les velles cançons de la terra, si bé moltes d'elles desgraciadament destroçades per influències malastrugues.
-Aquí és la meva!- se digué en Ramon, que ja dalia per donar sortida al foc que abrusava sa ànima catalanesca.
-Això no va pas prou bé, minyons!- començà a cridar -Deixeu-me fer a mi!
I, saltant al mig del rotllo, en un santiamén classificà les veus més sortints, donant la privativa al bell cantaire, que amb més puresa interpretava els antics motius. No trigà pas a conèixer-s'hi la seva mà. Amb aquella intensitat d'acció que el portava a dominar totes les situacions, amb aquella fogositat de mirada que semblava infiltrar-se fins a l'ànima, amb aquella expressió insinuant i enèrgica a la qual es doblegaven les voluntats, amb aquell no sé què, fondament suggestiu, que corprenia, ajudat de la seva veu poderosa i dominant, de son temperament, que portava l'art en infusió, i amb aquell cor que vessava sempre de sentiment, logrà el miracle de dominar la improvisada massa choral, i, rompent la dura crosta de rusticitats, degeneracions i barbarismes, conseguí deixar al descobert delicadeses de gust i tendreses de sentiment, que ja intuïtivament sabia que no podien mancar-hi en homes que eren, com ell deia, carn de la seva carn i sang de la seva sang.
Diguem-ho tot: potser la composició de lloc hi era per bona part. L'hora baixa, en la qual al camp semblen despertar tots els misticismes de la naturalesa; la immensa rostollada, que brillava amb melancòlica fosforescència als raigs oblicus de la lluna al ple; l'horitzó, clos per una tanca envellutada de vermellor bruna i cada vegada més indecisa; i, per fi, els ànims en indefinible tensió, gradualment preparats, per a una situació en què eren alhora actors i espectadors... tot contribuïa, sens dubte, a la solemnitat del moment, creant una d'aquelles fórmules psicològiques d'ordre subjectiu, en què es supleix amb la superabundància del propi sentiment lo limitat o deficient de l'acció.
Lo cert és que jamai aquelles melodies, records de la infantesa, relíquies d'un passat llunyà, en què l'art i el sentiment brollaven del mateix cor del poble, havien sigut recollides amb tanta devoció pels mateixos que les exhalaven. Semblava com si, per virtut màgica, revetllessin el geni de les muntanyes que jeia encantat per aquelles afraus tan catalanes i que, filtrant-se en sos esperits anèmics i gelpresos pel baf d'un sigle sense ideals, els fes reviure amb tremolors de joia, com als branquillons despullats pels rigors de l'hivernàs, les gropades de nova sava, covada per l'alè de la primavera.
Les sentides estrofes de «L'estudiant de Vich», plenes de sentiment i frescor; les del «Mariner», d'un romanticisme tan catalanesc, embaumades amb les aures del mar; les de la punyent tragèdia «Els estudiants de Tolosa», les de «La filadora» i del «Serpent de Manlleu», d'un picaresc innocent; les «Muntanyes regalades», plenes d'enyorança i dolça melangia; les cíniques i despiadades de «La Jutjessa», i tantes altres de l'inacabable repertori de la musa popular, eren ensajades de primer, i seguidament executades amb una delicadesa i un art tan seductors, que deixaven admirats els mateixos executants, que no es creien capaços de tanta perfecció. És que, de la mateixa fusta del músic-poeta que les havia creades, una lleugera insinuació del mestre intel·ligent, els bastava per identificar-se amb la consciència de l'autor.
La nit venia damunt i calia acabar, més que fos amb recança de tothom. Faltava el remat obligat de cada any abans de desfer-se les colles: la cançó dels Segadors.
-La dels Segadors, i plegar- decretaren les persones majors.
Se volgué donar-hi la solemnitat de la mímica a què són tan aficionats els segadors quan estan de vena. Entorn d'en Montbrió, que era ja el mestre indiscutible, se posaren tots formant ampla rodona, empunyant llurs volants, i prou distanciats els uns dels altres, per a moure's amb llibertat. Així, començà el mestre a psalmodiar aquelles notes tètriques, que semblen eixides de sota les llosanes del cementir de la Pàtria. Sa veu, poderosa i plena, rodolava pels espais de la nit, despertant ecos estranys que repercutien en els cors de l'auditori, amb aquell agredolç de les impressions tràgiques. «-¡Bon cop de falç,-defensors de la terra! -¡bon cop de falç!» responia a cada estrofa el chor de segadors, que, tot brandant les falçs arran de terra, marcaven el ritme amb el ressò feréstec de les tallants eines.
A mida que avençava aquella narració punyenta de les desditxes d'un poble en camí de la desesperació, l'entonació del psalmista semblava anar adquirint major amplitud i l'escena s'anava fent per demés patètica, fins que, a l'arribar a allò de què «el bisbe els beneeix -amb la mà dreta i l'esquerra» i que els demana per llur capità i «ells treuen el bon Jesús amb un vel negre», algun tremolós glatit, efecte de l'excés de l'intern sentiment, vingué a entelar la tersura d'aquella veu mascle i potenta, produint pell de gallina als oients, a l'extrem de què les goles nuades dels segadors podien a penes modular les vives notes de la rescobla.
Allavors sols se sentia el feréstec rist! rast! del ferro, rosegant amb major ràbia els pedruscalls de la rostollada. (*)
(*) _L'autor prega als llegidors que vulguin perdonar-lo si, per a enrodonir aquest quadro i accentuar el valor moral del protagonista, s'ha permés forçar la ficció, abusant tal volta de les llicències de novelistes_.