Els segadors anaven a les acaballes de la feina. Ja del terme de Serra-Bruna quedava en peu sols la Campa, vasta extensió de conreu, enclosa entre dos pujols, en forma de ferradura, i limitada a migdia per les salzeredes de la riera. Era el rovell de l'ou de les terres cultives del pla i es reservava cada any per a la clausura de les segues. Allí s'hi aplegaven les diferents colles de valldepedrencs que, havent anat a buscar el rem al fons de l'Empordà, venien a rematar-lo a la Campa després d'haver balejat el terme, i, encara que es tractava d'un grapadàs de vessanes, l'aterraven en un dia. Amb tal motiu, a posta de sol s'hi feia una xera més o menys grossa, segons l'humor en què es trobaven els senyors del mas, que no solien mancar-hi mai.
Aquest any tot s'hi acompanyava per fer-la bona. La collita era abundosa, al mas hi havia alegria, i, ademés, se tractava d'obsequiar l'hereu Montbrió, tan caigut a l'ull de tothom.
L'arribada dels senyors, precedida d'un cove ple de recapte, fou galejada pels segadors, fent voleiar les paioles i donant crits i visques.
El cop de vista era hermós de debò. La gran rostollada semblava un campament, vorejat a dreta i esquerra per filerades de punxeguts barballons, figuraven tendes de campanya. Més allà es veia el sòl sembrat de garbes, campions tombats en la batalla que als límits s'estava lliurant encara amb els pocs rems que restaven en peu. Un formigueig de dones i nois, com qui diu les ambulàncies de l'exèrcit vencedor, les anava aplegant i arrambant a banda i altra, a l'extrem de les fileres que s'anaven estirant, estirant. Al fons els pujols allargaven a banda i altra llurs braços coberts d'atapeïdes rouredes, que baixaven, aclarint-se, fins a deixar al descobert la gleva grassa, que s'aplatjava suaument al topar amb la margra del conreu que s'estenia, com un botó d'or, en el fons d'aquell immens gresol.
Color, llum, vida, tot hi era en davassall en aquell recó de món. Sols hi mancava l'artista que fixés aquelles notes i el poeta que cantés aquelles belleses: i això hi arribava tot d'una peça amb en Montbrió. De públic per a gaudir-les, no en mancava pas.
-Bones tardes, tothom!- cridava el jove, dirigint-se alegrement als més propers. -Sembla que açò s'aplana com si en passés l'estisora de la bruixa. ¿Què en traieu, de xoiar-lo el món, si igualment l'any que ve li tornarà el pèl a créixer?
-¡Ell li tornés ara mateix, vatualisto, que ara mateix li tornaríem a fer la canyota!- contestaven ells rient. -Més bo dóna segar que fangar.
-Tanmateix, a la fangada no hi sueu pas el vi com ara.
-Perquè no ens hi ajuda com ara el sol. ¿Què es creu que el bevem, nosaltres, el vi? Nosaltres no som més que el ble de la llumenera. Si falta l'oli, el ble se consumeix i el llum s'apaga.
El símil era ben trobat. Els segadors, debatent-se entre els raigs xardorosos del sol i les reverberacions de la palla resseca, sostenen ses energies, gràcies a una transpiració copiosa, alimentada per abundants refrigeris d'un vi de pocs graus. Aquesta transpiració, en alguns moments, arriba a ésser tan abundosa i ràpida, que les camises queden tenyides de la matèria colorant que el cos no ha tingut temps de transformar. Allavors diuen que suen el vi. De totes maneres, sense la beguda, faltaria la transpiració; el ble, o sia el cos, s'aniquilaria i s'apagaria el llum, com deia aquell.
Acabat un rem, les colles, amb sos davanters, desfilaven pausadament per davant dels senyors, per a anar a començar l'altre. En Ramon, sempre ditxosot i alegre, els anava palpant la garla i provocant ses riallades.
-Vaia, don Ramon: vol menar aquest rem?- li digué, tot posant foc a una pipa i per a seguir-li l'humor, un cap de colla, vella coneixença.
-Ja ho heu dit!- exclamà el jove. I, amb admiració i gresca dels presents, en un dir Jesús, se posà en cos de camisa, espitregat, trossades les mànegues més amunt del colze i brandant el volant amb mà forta.
-Quin home més garbós!- deien els segadors mentre s'anaven posant en fila a la dreta del capità. -Cal fer-lo lluir davant de les senyores.
-Oidà! I davant de la pubilla!- afegien, tot baix, alguns de més maliciosos.
No tardaren els de la colla en conèixer que son improvisat davanter podia passar-se de sa benevolència protectora.
-L'ase que el toc, quin cop de falç!- deia l'un.
-No és pas manco, el pare- afegí l'altre. I començaren tots a apretar de debò.
-Estrenyi el rem, Ramon, que l'assoliran!- li cridaven les senyores, que contemplaven l'interessant esport des de la marjada, al veure que els de la colla li anaven a la saga.
Estrènyer el rem volia dir jugar brut, doncs tot lo que ell estrenyés quedaria de més amplada, als que el seguien, que es trobarien en desventatge. No era pas consell per a acceptar-lo un home com en Montbrió. Encara estengué més la braçada, i l'eina brillava brunzent als raigs del sol i les motes de blat queien a trompons, rodolant a impuls de sa poderosa revessa, fins a eixir fora del rem com cadavres escopits per la riuada.
Els segadors, admirats de l'empenta i la destresa d'aquell home, a qui havien pres per un senyoret enjogassat, abandonaren tota idea de consideració i, picats de l'amor propi, s'abrasonaren com gossos a la feina.
Allà era de veure com espurnejaven les falçs entre mig d'una boirina d'espigues que, com un polsim daurat, se bellugava formant aureoles entorn dels segadors, que, corbats d'esquena i empernats de cames, bleixant i ruflant, furgaven per l'atapeïda tofa, amb una braó sorda, com d'una tocada de senglars ferratjant-se en camp de melça.
Mes ell guardà la davantera fins al cap del rem, i al ramassar la darrera mota, en lloc de llançar la garba a les lligadores, l'arborà amb les dues mans, i, corrent vers sos amics, que l'aplaudien, la sembrà sobre llurs caps, en especial sobre el de la pubilla, que quedà coberta de rosses espigues, com de daurada ginesta el tàlem de la professó de Corpus.
Després se deixà caure estirat damunt de l'herba blana, trobant en sa frescor un deliciós refrigeri per a son cos amarat de suor, mentre que a ses orelles hi ressonava, com dolça música, un chor d'alabances vingut de tot arreu de la plana.