A don Eudald, l'hereu Montbrió se li ficava entre cella i cella. Lo que més l'enquimerava era no poder negar-li les qualitats excepcionals que tothom li reconeixia. Sobretot l'admirava l'activitat de què donava mostra i que topava amb el caràcter d'ell, apàtic per excel·lència. No comprenia per què al jove les hores se li multiplicaven com per art del dimoni. Ell caçava, sol o acompanyat de mossèn Isidre; ell herboritzava, ell dibuixava, ell examinava les variades constitucions del terrer de la comarca, prenent-ne mostres que classificava cuidadosament; treia anotacions de tot i donava de tot compte detallat: dels conreus, de l'estat de les collites dels diferents masos, de la major o menor intel·ligència dels masovers, deduint-ho de l'aspecte de llurs respectius conreus i dels interrogatoris a què els subjectava resseguint les treballades, tot amb major precisió que no ho podia fer el mateix amo.
-Quina tafaneria d'home!- botzinava aquest, tractant de posar-li titlles davant de sa muller -sembla que sigui a lo del seu.
I després de tot, encara li sobrava temps per a passar llargues hores a la masia a garlar amb les senyores, divertir els nens i fer rapapiejar a mossèn Isidro amb jocs de mans i de càlcul.
I malgrat els esforços que feia don Eudald per aparèixer tranquil i animat, aquell general desori, aquell culte per la persona del foraster, el posava violent, recordant que mai en sa vida s'havia sentit objecte de tantes atencions. Ell, el senyor de Serra-Bruna, el potentat de la muntanya, ni per sos escassos estudis, ni per ses aficions gens elevades, ni per sos atractius personals, ni per ses obres, havia sortit mai dels limits de la vulgaritat. Sa passió brillant li havia esplanat els camins de la vida; mes, per son caràcter apàtic i egoista, mai havia sigut retret com a model de res, ni sol·licitat com a desempenyo de coses majors. Fins sa intervenció en la política, al servei de sos padrins, era de poca transcendència, per quant aquests sols rendien culte a ses pessetes i a la ressonància del seu nom. Els serveis que ell els prestava fent-los paraesqueneta, els hi pagaven fàcilment afalagant sa vanitat amb cartes inflades d'elogis i plenes de promeses, que no sempre es complien, o era costant-li en diners un ull de la cara. Ni per cacic servia, ja que li faltava l'activitat, la gramàtica parda i la pilleria que per tal cosa es necessita, i no mancava al poble qui, amb menys aparato i més profit propi, li segava sovint l'herba sota els seus peus sense ni ell adonar-se'n.
En certa legislatura, al personatge de Madrid no li convingué l'acta del districte i no volent tampoc que, amic o enemic, se n'aprofités altre que pogués fer-li ombra, proposà l'elecció de don Eudald, que es trobà diputat sense quasi donar-se'n compte. Son passatge pels bancs del Congrés, fou una exhalació, i tornà de Madrid sense saber ben bé què hi havia anat a fer, ni lo que hi havia fet; sols al passar comptes trobà que havia gastat un dineral. Satisfeta, no obstant, sa vanitat, no li recà pas de deixar la representació del país, admirant-se encara de què no faltés mai qui tingués l'abnegació de sacrificar-se per la pàtria, costant tan car.
Sols en una cosa havia demostrat sempre una obstinació digna de millor causa. Era en el sosteniment de son plet contra el poble per raó dels emprius de Serra Calma. Aquesta era l'obra de la seva vida, de la qual no l'havia pogut distreure ni la seva esposa, que li retreia sempre que amb els diners que hi empleava fent-se malveure del poble n'hi havia per fundar-hi un hospital que prou falta hi feia.
-Són drets de família i no els vull deixar perdre- deia ell, i vinga donar corda a advocats i procuradors, que hi trobaven allí la seva vinyeta.
Però semblava com si ara comencés a adonar-se massa de sa inferioritat moral i s'iniciés en son cor un partit d'enveja, al veure que altre, sense les seves riqueses, títols ni significació, obtenia èxits que ell no havia lograt mai. Els afalacs de l'aura popular, sisquera fos casolana com la que rodejava el seu hoste, li eren del tot desconeguts, i ni tan sols havia ambicionat mai aquesta, sa ànima mesquina, fins ara que veia que un altre la disfrutava.
La tírria que, contra el jove, en son cor niava ja des dels pocs dies de coneixe'l, s'anava accentuant de dia en dia, engrandida per les continues mortificacions a què es veia subjecte son amor propi en les converses que amb ell sostenia i que sovint degeneraven en discussions i mitges disputes. En tals casos, sempre li tocava el rebre, amb l'agravant de trobar-se sol, perquè la insinuant polèmica d'aquell tenia el mèrit d'atraure's el vot més o menys declarat de l'auditori.
Veritat que en Montbrió tenia la tàctica d'endolcir les amargantors de ses envestides, cloent-les amb xulades de bon humor; mes això no curava pas les ferides de la vanitat de don Eudald, que en tot cas només reia de part de fora.
Amb una d'aquestes s'anà a parar un dia a parlar del ditxós plet dels emprius. En Ramon, com sempre, se li manifestà rodonament contrari, provant-li que sos pretinguts drets eren prescrits, quan menys de fet, per haver-los disfrutat el poble per espai de més de cent anys; que era absurd retreure drets senyorials en un temps en què amb prou feines se reconeixien els naturals; que el poble podia treure dels emprius un profit que ell no en treuria mai, ni sent-ne propietari; que en paper sellat, advocats i procuradors, ja lo que disputava ho havia comprat set vegades; que explotant formalment la més insignificant de les seves finques, obtindria doble guany del que allò podia donar-li; i, per fi, observant que donya Dolors, abundant en les mateixes opinions, li feia costat, s'atreví a aconsellar-li que en lloc de disputar els emprius a sos conveïns, captant-se males volences, millor fóra que empleés son prestigi en ocupar-se de la reorganització i bona administració d'aquelles rendes comunals en benefici del poble, i, per tant, en benefici de si mateix, amb lo qual lograria la unió i la bona voluntat de tots, que prou falta li faria demà per a fer cara al mal temps que s'acostava.
-Desditxat de vostè si arriba a guanyar!- exclamà, per fi, el jove, veient que era inútil maldar contra aquella intel·ligència tan apàtica com obtusa, que sols semblava trobar energies dintre ses pròpies obcecacions.
No és per a explicar el desagrado amb què el bon senyor rebé semblants rebufades, a les quals no estava poc ni molt acostumat. L'opinió general dels presents, obertament contra d'ell declarada, acabà d'enfurismar-lo; i encara que, coneixent-ho, en Montbrió procurà amansir-lo, tirant-lo segons sa costum a broma, lo cert és que no logrà congraciar-se més amb ell.
Qui ho pagà, de moment, fou donya Dolors, que aquell mateix, vespre, en la solitud de la cambra, ne rebé l'envestida. Se vegé acusada de donar ales al desvergonyiment del foraster i fins d'aquissar-lo com a un gos contra d'ell, que ja començava a estar de ses impertinències cuit fins als ulls. La senyora, ofesa de suposicions tan miserables, volgué fer-li entendre que lo que havia sentit era l'opinió de tothom, sinó que ningú tenia l'atreviment de plantar-li a la cara com ho havia fet en Montbrió, i que més devia agrair-li que criticar-li sos consells desinteressats. Tot inútil. L'únic que en tragué en clar, perquè així ho manifestà, fou que ja tenia presa la gran resolució; que ell també faria tronar i ploure. ¡Vaia si ho faria!
-I com?
-Doncs empenyent el plet, que amb el temps que dorm ja comença a semblar cosa de broma! Sí, senyora, sí: el plet, això que vos dóna tanta quimera, això rosegareu. Posaré en joc les meves influències, que no són pas petites, i veureu si tapo la boca de tants ximples que sembla que em tinguin per un ningú. I en aquell poca solta, que amb els seus radicalismes i amb les seves extravagàncies sembla tenir embadalit a tothom, donant ales a la brivalla del poble, ja li faré posar palla a l'orella.
La bona esposa cregué prudent callar, esperant que així passaria millor aquella boja quimerada.