Bona arribada. Mossèn Joan, a l'abraçar el seu nebot li ha xiulat quelcom a l'orella que ha augmentat son bon humor. La Feliça, canviada com una mitja, ha servit en un santiamén un refrigeri que Déu n'hi dó, i en Pascal, el simpàtic Pascal... (¡que voleu més!) tan reconciliat està amb la Feliça, que diu:
-Sinó perquè és ella tan vella i lletja, i jo no m'he cansat del tot d'estar bé... repudai!... encara fora capaç de demanar-li un parer, al senyor Rector.-
L'endemà a Serra-Bruna.
Don Eudald, campetxano i complert com sempre, li féu també la bella arribada, si bé amb un cert i impercetptible arrufament de nas, així, com si volgués dir: -Ja tornem a tenir el mal temps a sobre.
Donya Dolors, bona i senzilla com és, l'acull com a un pròxim parent, com a un fill quasi, tractant-lo amb aquella llibertat que naix de l'interès que senten instintivament les mares carinyoses, vers aquells joves que careixen del consol i ajuda de tenir-ne de pròpia.
La Monserrat, bella com sempre, se presentà amb aquella mena d'afectació senzilla, que posa en sa persona tota noia, fins la més modesta, quan desitja agradar. Semblava que, desenrotllat son caràcter amb un any més a sobre, hagués adquirit major predomini sobre si mateixa. Encara que amb la rojor a les galtes, se manifestà resolta i decidida, com si ella mateixa s'hagués dit: -¡Al diantre tanta por! vejam què serà!- Així la nova entrevista entre els dos joves fou afectuosa com la de dues antigues coneixences que es reveuen de grat. En Ramon, que tant l'esperava i temia, ne quedà excel·lentment impressionat.
La Loreto, amb un any havia donat una embranzida considerable, tirant a trobar l'equilibri de formes que li mancava. Per lo demés, de seny no n'havia posat gens ni mica, segons la seva mare, i continuava sent enfutimada, al dir de tothom.
En fi, que en Ramon retrobava la gent de Serra-Bruna del mateix temperament que l'any passat, a part de la natural evolució que porten dotze mesos més de vida en la història de cada individu.
L'arribada que se li féu fou triomfal, com havia sigut la despedida, amb els consegüents botzinaments de don Eudald, que en son interior opinava que no n'hi havia pas per tant, per més que exteriorment s'esforçava per manifestar-se indiferent.
Així quedà de nou en Montbrió instal·lat a Vall de Pedres, disposat a desenrotllar son plan d'acció, al qual concedia una importància transcendental per al decurs de la seva vida.