Clogué l'estiu amb son rossegall de boires primerenques que fan esgrogueir les fulles dels arbres i començaren els mesos plujosos de la tardor, estació que els poetes motegen de trista i els pagesos d'alegre si veuen curulls els canyats i rases les tines, com el bracer troba bonic el dissabte si ha fet petar bona setmanada. Les fulles voleiades pel vent deixaren nues les branques.
Vingué l'hivern i començaren els feriats dels terrassans que se la xalen, de l'escon a la màrfega i de la màrfaga a l'escó, perquè les nits són llargues i els dies perduts, molts d'ells emparant les treballades. El món reposa de les fatigues de son dia, que és l'estiu, i el pagès, fent altre tant, no s'apura mentre hi hagi un pa a la post i una penca a la biga.
Transcorregueren els mesos de les neus i de les gelades sense que aquestes logressin rebaixar les ardències del cor d'en Montbrió, qui, malgrat la fúria amb què es dedicava a ses ocupacions d'explotació i repoblació de ses finques, modificació de pactes, reorganització de serveis de sos masovers i demés fal·leres que preocupaven son ànim tocat de l'esperit de regeneració, sempre el pensament se li'n fugia vers els espadats de Serra-Bruna, on hi havia deixat la meitat de son cor.
Les aurenetes anunciaren les tèbies pluges de la primavera, i les plantes reviscolades se cobriren de flors, i per fi l'estiu féu, envoltat de llum, de colors i de vida, sa triomfal reaparició.
Allavors en Ramon, fent examen de consciència, recapitulà amb els ulls fits a part de dintre, passant balanç de sos afectes, de sos sentiments, de ses necessitats, de sos poders, de ses promeses i de sos propòsits. El pobre se féu la il·lusió de què reflexionava fredament, quan en veritat hi havia un sentiment que cobria tots els demés, l'enyorança, i un altre, l'esperança, que li pintava tot de color de rosa.
Així, al preguntar-se a si mateix: -¿Què tinc de fer?- sense donar-se temps de respondre, començà els preparatius d'estiuada.