En Ramon, des de cavall, feia els darrers adéus a la gent de Serra-Bruna, amb la qual quedava identificat. Aquella despedida era una verdadera manifestació en la qual prenia part tothom, des de les senyores fins al darrer del servei, tots amb alegres i fressosos esclats en consonància amb aquell caràcter extraordinari que semblava tenir-los suggestionats.
Sols dues persones semblaven no participar del general desori: l'una, la Montserrat, que amb la darrera encaixada rebé com una commoció elèctrica que li robà la serenitat; l'altra, don Eudald, que es sentia tot espinat de semblant apoteosis, que no havia lograt mai per ell amb tot i ésser el senyor de Serra-Bruna.
Ja n'havia vistes d'altres, de manifestacions, en la comarca: per exemple les espontànies ovacions dedicades als seus padrins, aquells senyorassos de Madrid que es passejaven pel districte de cent en quaranta (és a dir, quan hi havia temor de competència en l'ofici de fer feliços els pagesos), que ell i en Basi preparaven per sota mà, precisant fins els moments en què aquestos havien de tirar la barretina en l'aire. Ja ho eren, de fressoses i boniques! mes no eren pas això, sinó un altra cosa diferent.
Així, amb el corc de l'enveja dins del pit, se retirà tot rondinant:
-Dimontri de xicot! si està quatre dies més aquí, alçaprema la comarca.
RUFAGADES