-Oh, la Montserrat!- exclamava en Ramon conversant amb son oncle. -¡Aquell sí que és un cor d'àngel dins d'un cos de serafí! Si vostè l'hagués vista aquesta matinada vagant per l'horta amb el cistell curull de fruita al braç i la falda trossada plena de flors, amb sa vesta del color de la celístia amb son cos escultural cenyit de rosada filoja, amb sos braços nusos i blancs com un glop de llet, amb sa cabellera negra i ondulada de rinxos vaporosos encloent-li sa hermosíssima fesomia, encesa per la sufocació, i abrillantada tota sa figura pels raigs del sol pujant, que la ferien de descuit... Vostè que es recorda encara dels clàssics de la Universitat de Cervera, l'hauria cantada com a altra deuesa Ceres, recollint les primícies de la terra sa filla. Més jo, que formo amb els romàntics, l'he presa per una princesa encantada, com si diguéssim la filla genial d'aquella vella pàtria dels meus somnis, que, presonera de vils tirans, reclosa en oblidat castell i guardada per escarceller servil, antipàtic i egoista, està esperant el cavaller que vinga a desencantar-la, sentant-la de nou en son antic trono de majestat i glòria.
-¿Saps que et trobo filòsop i poeta com cap dia?- féu Mossèn Joan somrient al sentir els esclats del seu nebot. -No gastis pas tants embuts: digues que n'estàs enamorat i... llestos.
-És que val molt, aquesta minyona!- insistí el jove com si l'altre li digués lo contrari -però, sobretot, val per son cor senzill i noble... ¡Quina diferència del seu pare! Ella sí que em comprèn! ella sí que s'identifica amb mos propis sentiments, que copsa en l'aire com les flors la rosada matinal. Quan a mi la intensitat dels afectes de l'ànima me sobreïx per la boca, la miro a ella, tota tremolosa i transportada, nodrint-se de la mateixa substància; i allavors, m'apar que son cor batega al compàs del meu, com l'afinada corda de l'arpa vibra per simpatia, al sol ressò de la nota germana.
-Doncs, home,- reprengué son oncle bromejant encara -si tant bé vos aveniu, anima't, que al cap i a la fi un i altra esteu per merèixer, i ja saps que diu l'adagi: «Una nina és per a un rei».
-Sí, com ho diu vostè!- contestà el jove seriament. -¿Qui som jo per a propassar-me sense més ni més? Quatre dies fa que passava jo desconegut i fugitiu com un ca encalçat, davant d'aquella porta que la Providència m'obrí de bat a bat. Allí vaig trobar-hi atencions, afalacs i carinyos que no podré oblidar mai. Aquella bona senyora em mimà com a un fill, i el mateix don Eudald, amb qui per lo demés no ens entenem gaire, està amb mi correcte i atent com un gentleman anglès. Doncs ¿tinc jo de correspondre a tantes fineses amb una trastada d'estudiant cursi, fent l'amor a la filla l'endemà que m'han recollit com qui diu del fang de la carretera? ¿Quin dret tinc jo per a pertorbar així inconsideradament la pau d'una família que m'ha cobert d'atencions, de les quals podrien tal volta arrepentir-se'n demà?
De cap manera. Mes, com no tinc prou confiança en mi mateix, perquè sento flaquejar-me les forces i vacil·lar mos propòsits en quant me trobo en presència d'aquella divinitat, vull fugir i fugiré demà mateix; vull anar-me'n a remugar, en la pau i solitud de casa meva, les impressions que tinc rebudes. Perquè és tan intern lo que sento, és en tal manera aquesta dona la personificació dels meus somnis, que fins arribo a sospitar si puc ser víctima d'una al·lucinació o si estic somniant encara.
A adquirir, doncs, la certitud de la realitat vaig. Si per bondat de Déu persisteix mon actual estat d'esperit, creuré en la vocació i dintre un any tornaré; igual que, si ella creu de veres amb mi, m'esperarà, i, allavors, amb més confiança i millor dret, me donaré a conrear aquesta flor de l'ànima, esperant collir-ne sos fruits. Si, al contrari, el temps esborra sa imatge de mon cervell, creuré que he estat víctima d'una follia, i no hi pensaré més.
-Ets un savi, fill meu, i obres com a tal- prorrompé mossèn Joan amb veu commoguda. -¡Ets un savi! i permet que t'ho digui ara sense riure. Tos propòsits mareixen ma plena aprovació, i ademés te remercio del fons de l'ànima la prova de confiança que m'has donat obrint-me ton cor. Vés-te'n demà mateix; no seré pas jo qui et retinga, per més que senti aquesta separació com cap altra des de que per primera vegada vaig rebre't en mos braços.
Vés-te'n amb la pau de Déu, mes no séns despedir-te d'aqueixa família, i sàpigues que deixes aquí un vigilant fidel que sense ser vist estarà a l'aguait del teu tresor.
I oncle i nebot es confongueren en un abraç.