Encesos els cigars (regal d'en Ramon) i servit el cafè sobre la taula nua, començà la conversa sèria, que, rodolant, anà a parar allà on van a parar totes les converses en nostre país: a bescantar el Govern. Que si les contribucions ací, que si els consums allà, que si les quintes, que si el catastro, etc., i allà eren de sentir les jeremiades que cadascun d'aquells pacífics feligresos exhalava. No es quedava curt en aquest chor de lamentacions el panxacontenta de don Eudald, qui acabà per escanyar-se confessant que en la confecció del darrer catastro li havia costat més de dos cents duros lograr que li fos aprovada la seva declaració.
-¿És a dir que a muntanya també en saben, de tapar amb unces els ulls dels investigadors?- saltà en Ramon, que estava frisós per entrar amb son tema. -Jo em creia que sols s'estilava per avall.
-¿I de quina altra manera ho vol fer, per a viure, pagant el vint per cent de contribució?- exclamà, picat, don Eudald.
-És veritat; però no es queixi pas de què el Govern el roba, ja que també el roba vostè a ell.
-És que qui roba el Govern guanya perdons- respongué per tota contesta don Eudald.
-També està bé- féu l'altre; -mes tingui per ben entès que al capdevall vostè res li roba al Govern, perquè aquest cobrarà sempre els diners que necessiti, i lo mateix li té arrencar-los de la pell d'en Pere que de la d'en Pau; i quan no en tingui prou amb el vint, demanarà el trenta o el quaranta per cent, i si els propietaris grossos o ben apadrinats poden comprar per una bicoca ocultacions d'un cinquanta per cent, els demés, en sa immensa majoria, uns per honradesa, altres per manca d'amparo o de medis, poc o res poden ocultar, i fins tenim els més petits i desemparats, a quins se'ls fa declarar lo que no tenen. Aquests són els que porten tot el pes de les càrregues de l'Estat, i és a aquests a quins roba l'ocultar. Per això veiem les petites finques caure per centenes en mans del fisc.
Don Eudald quedà com entontit sota el pes d'aquesta acusació i, com ningú objectés, el jove continuà:
-L'Estat és un lladre (ho reconec), i no seré pas jo qui defensi els governs que tenim des de... fa molt temps; mes no és precisament o solament per lo que roba, que jo el criticaré, perquè això no és més que una conseqüència lògica d'una pila de premises en malhora sentades. L'avorreixo principalment perquè amb ses tendències, amb sos sistemes i amb sos procediments, ha malejat els caràcters i fet degenerar les races, fins a l'extrem de lograr que els espoliats es converteixin en lloques dels espoliadors. Això vol dir que dels governs no n'hem d'esperar res; som nosaltres mateixos que ens hem de valdre, que hem de regenerar-nos.
-Sí: però mentrestant paga i recorre- digué don Eudald. -Què hi farem si les coses van aixi? ¡No s'espavili i veurà com dintre de poc les terres no li donen ni per a pagar les contribucions!
-Miri- replicà el jove amb calor i canviant el to de la veu: -el meu pare, que al cel sia, no volgué mai formar part d'una associació de propietaris que allí hi havia per a subornar els investigadors de la propietat. ¡Prou li deien de mal veí i l'amenaçaven de carregar-li un excés de cupo! però ell, que era home de pit, els deia: «Tinc denunciada fins la darrera quartera de terra i tot lo que em trobeu ocult vos ho dono. Carregueu-me tot lo que sia de llei; mes guardeu-se de propassar-vos, perquè em coneixereu». I pla que s'hi atreviren!
Encara féu més: cridant i amenaçant, logrà disoldre aquella conxorxa de compares, afront de la comarca, i amb l'ajuda d'uns quants propietaris de bona voluntat, que mai ne manquen, quan hi ha qui els anima, logrà confeccionar un nou catastro, que, si bé no és tot lo just que fóra de desitjar, és el més equitatiu que mai s'havia fet, reparant una pila d'injustícies que afligien els petits terratinents, que en realitat eren els que duien la lliura.
-Això sí que no ho faré pas mai!- exclamà don Eudald tot rondinat. Que cadascú s'arregli com pugui, i jo faré el mateix.
-Per això anem tan bé!- saltà en Lissàs, caçant-lo al vol. -Jo estic amb lo que diu el senyor: nosaltres mateixos sovint ens ho perdrem. Som pocs i malavinguts, i per això quatre empleadots que vénen, fugint de la fam de llur terra, fan de nosaltres el bon Jesús. Els propietaris grossos, uns fugen a ciutat i altres prefereixen emplear son valiment i son prestigi per a si propis, deixant desemparats els quatre ximples (mellorant lo present) que ni esma tenim per a resistir el secretari si a mà ve. Això si no fan pitjor, com és amb ses ambicions i mesquineses portar conflictes al poble.
L'envestida era de les bones, perquè, encara que l'home parlà amb naturalitat i afectant termes generals, el pobre de don Eudald no deixà de compendre que la vergassada anava per ell. Se li conegué per la cara arrufada que posà, majorment a l'adonar-se de què tots els presents assentien a lo dit per en Llissàs.
No cal dir que en son interior renegava d'en Ramon, d'aquell revolucionari desenfrenat, que semblava complaure's en posar-ho tot en renou. Ja hi convenia, ell també, en què les coses no anaven pas com devien anar, i també se'l reservava el dret de bescantar el Govern; però què en farem, de tocar-hi res, si encara potser ho espatllarem. Val més anar tirant com se puga, i qui tingui una mica de valiment que se n'aprofiti, i en paus. Aquesta era la seva teoria.
Però les doctrines que en Ramon predicava anaven per altre cantó, i ell s'esfereïa al sentir-li posar els dits en totes les llagues, amb una cruesa d'estil i amb una barroeria a les quals no estava acostumat, i l'esfereïa més encara a l'observar que els parlaments del jove trobaven ressò en aquells temperaments enèrgics, si bé encongits per les influències ensopidores dels diferents règims polítics que, durant el curs de poques generacions, hem vist anar amunt i avall, des de l'absolutisme més brutal fins a la llicència més desenfrenada, però sense que, com a absolutisme, s'acostés mai a les virils iniciatives dels monarques de la reconquesta, ni, com a llibertat, tingués que veure amb les que disfrutaven els antics estaments, gremis i ciutadans de la incomparable monarquia catalano-aragonesa.
Sembla increïble lo que ha arrelat en nostres pagesos el sentiment de sa pròpia abjecció. Tenen tan profonda convicció de llur petitesa i impotència, i són tan avesats a veure per sos propis ulls les més grans injustícies i les impunitats més escandaloses, que han caigut en una mena de fatalisme ben difícil de destruir. Per ells el govern no és mai un organisme protector, sinó una espècie de fantasma famolenc, que té cent ulls per a espiar on hi ha una pesseta i cent ungles per a fer-se-la seva tan bon punt l'ha vista. Dels funcionaris públics no en coneixen sinó l'escrivà que els empapera, el cobrador que els escorxa i el sargento que els hi talla els fills. Si volen camins, se'ls han de construir amb la prestació personal; si beneficència, se l'han de pagar; i si seguretat personal, s'han de fer del Sometent. Fins, per a acabar-los d'atuir, això que en diuen el Govern parla un llenguatge del qual no n'entenen més que les injúries i les amenaces.
Així s'explica que un pagès, un alcalde, home honrat i de representació en la rodalia, que haurà contribuït tota sa vida a llevar les càrregues de l'Estat amb sa suor i amb sa sang o la dels seus fills, amb prou pit per a fer cara a un ós i prou braó per aterrar un roure, tremoli com una fulla a l'arbre al sentir quatre roncs d'un empleadot de mala mort, arrencat de les aceres de la Puerta del Sol i sovint d'un cul de taverna, per la munificència del ministre A, o del diputat B; com també s'explica, per les mateixes raons, que quan el tal empleat, prenent aires de protector, insinua a l'aterrat pagès la idea de sortir de sos apuros mitjançant un grapat de pessetes, aquest s'hi aferri com a sa taula de salvació i fins besi aquelles mans, dignes d'un grillet.
Aquesta era l'exposició d'antecedents que, amb vehemència de llenguatge, feia en Ramon davant de son auditori embadalit.
-¿Què succeiria això- afegia -si els propietaris grossos i acabalats, en comptes de retirar-se a ciutat, a on res tenen que fer-hi, se mantinguessin ferms davant de ses hisendes i eduquessin els fills de conformitat amb llurs interessos, enrobustint-los amb coneixements adequats, amb mira sempre a fer prosperar les indústries rurals? I, si en lloc de tancar-se dins de sos propis egoismes mal entesos, procuressin enrobustir amb sos prestigis els Municipis, exigint dels poders públics majors facultats, avalorant de moment en lo possible l'ombra d'autoritat, de què amb prou feines disfruten ¿no trobeu que podria esperar-se bona cosa més? Ells serien allavors els advocats naturals, convençuts i prestigiosos, del proletariat agrícola, al qual defensarien i salvarien, malgrat les deficiènces de les lleis i dels procediments actuals i en despit de la desmoralització dels encarregats d'aplicar-les.
-Que sí, que sí!- exclamava, en Llissàs, en representació de sos conveïns, igualment convençuts. -Mes, desgraciadament, anem per camins molt diferents.
-Tan diferents!... Com que sembla que caminem de cap per avall. Però com més malament anem, més s'apropa el dia, en que caurà tot, fins les lleganyes dels ulls de molts que hi veuran quan ja no tindran remei. La fusta corcada, un dia o altre ve que cau per poc que se l'empenyi, i de què no mancarà qui ho faci no en dubteu gens ni mica, i sota les runes de lo que caigui s'hi enterraran fins els babaus que amb sa criminal apatia avui ho sostenen.
No hi ha exemple en la història de què una societat prostituïda no hagi desaparegut al seu dia, i la qüestió està en fer que siguem els hereus nosaltres, els verdaders fills de la terra, els catalans de llei, que si bé també, quin més quin menys, tenim sang corrompuda en les venes, podem encara, fiblant-la i esprement-la sense pietat, substituir-la per sang nova i transmetre-la rejovenida a nostres fills. Els que podem encara redimir-nos, fent confessió de nostres culpes amb ferm propòsit d'esmena, hem d'aixecar la llebre i, si més no, ensinistrarem a nostres fills perquè l'agafin. Aquest és el meu pensar.
-Oh! Quin home n'hi ha, de vostè!- deia nerviosament en Llissàs, encarant-se amb en Montbrió. -Tant de bò vingués a nostra terra, que encara faríem quelcom de profit. Jo començo a ésser vell i valc poca cosa, mes amb vostè encara hi arriscaria una valenta campanyada.. i aquí té un floret de minyons que jo li jur que ja dansarien darrera seu.
Era ben hora de què el senyor Rector, amb bons modos, posés fi an aquella funció, perquè el pobre senyor de Serra-Bruna, batut i rebregat, amb vertrigols i rodeses de cap, no sabia ja de quin món era. Sense que ningú l'esmentés per a res, semblava que tots l'havien pres a ell per enclusa, sobre la qual hi batien sense pietat. Ell no tenia pas arguments contra lo exposat, i fins sense voler-ho confessar reconeixia que eren veritats evidentes; però... vaja!... ell no hi estava pels rebomboris, trencacaps i fins disgustos que tot allò implicava. Preferia un mal conegut a un bé per conèixer. Després de tot, aqueix estat de coses, mica més mica menys, era lo que s'havia vist sempre, i no seria pas tan dolent, per quant la gent bé creixia, es casava, es divertia, s'engreixava i, per fi, es moria, tot igual com de segur succeiria si les coses anessin de l'altra manera. Tot està en saber-se manejar un hom per a passar-ho lo millor possible. ¿Són àngels, els homes, per ventura? deia com argument final.
I es quedava consolant-se sol amb son egoisme i... amb fonda quimera contra el plaga d'en Montbrió, que talment semblava la campana del mal temps.