Estaven la família i sos hostes en la sala de confiança, ocupades les senyores en llurs quefers casolans, tot escoltant i rient els qüentos d'en Ramon, qui, com sempre, era l'amo de l'auca, quan la Loreto entrà corrent de puntetes i amb un dit a flor dels llavis, tant per a demanar silenci com per a retenir la rialla a punt d'esclatar i digué dirigint-se a en Montbrió amb veu ofegada:
-Té una visita: una senyora pregunta per vostè.
-Una senyora?- féu el jove sorprès. -¿Qui és ella?
-La Feliça!- exclamà la noia mig esclatant.
-La Feliça?- repetí l'altre, més sorprès encara. -Vatualisto! I què vol, la infeliça?
-No ho sé; diu que el vol veure.
-Doncs que entri: no li sembla, donya Dolors?
I veient que la dama hi assentia, se separà del rotllo i anà corrents a sentar-se en el sofà de l'altre extrem de la sala, prenent una actitud còmicament cerimoniosa i tossin ferm. Entretant la Loreto, traient mig cos fora de la porta, cridava:
-Veniu, Feliça: entreu. És aci el senyoret.
Se senti acostar-se el pausat refrec d'unes soles d'espardenya. Després, pel badall de la mampara sostinguda per la Loreto, aparegué una figura cendrosa, escardalenca, que mirava esparverada com si temés un mal encontre. Se parà un moment per a saludar als presents amb un «Bon dies tothom, amb la companyia», que a penes es sentí, i fixant-se amb en Ramon, avançà fins al mig de la sala, provant de fer una mitja rialla, tot dient amb veu confosa:
-Bon dies, senyoret amb la companyia. ¿Com ho passa? està bo?
-Hola, Feliça! Jo bé. I el senyor oncle?- digué aquest amb to bastant sec.
-Tots bé, gràcies a Déu.- I s'aturà.
-I doncs, què tenim de nou?- digué el jove, veient que ella no es desenfangava.
-El senyor Rector me fa venir, perquè...- (altra pausa) -vamos... perquè m'ha dit que vostè està molt enfadat amb mi, i jo... venia per a desagraviar-lo.
-I ¿de què li ha dit que estava jo agraviat de vostè?
-S'ho sap: perquè diu que no l'he tractat com es mereixia.
-I vostè què en pensa, d'això que ell li ha dit?
-Què vol que li digui, pobra de mi? Sinó que, a vegades, un hom peca per ignorància i sembla que faci lo que mai ha pensat fer. Si l'he agraviat, haurà sigut sense voler-ho fer.
-Feliça: ja n'hi ha prou, de camàndules!- exclamà, per fi, en Ramon, que ja es començava a impacientar. -Sense necessitat de que ningú li digués, o, millor dit, perquè vaig avinentar-li jo mateix, sap vostè prou bé com y de què estic jo agraviat, com ho estaria fins el gos del veí si s'hagués vist tractat com jo. ¡Miri que tirar-me al carrer en dejú i amb un temps com aquell!...
Palplantada al mig de la sala, la Feliça semblava una d'aquelles munyaques que els pagesos posen al mig dels sembrats per a espantar als pardals, i al sentir-se increpada per en Ramon, amb indignació més afectada que real, creuà les mans per sos dits anant-les pujant fins a l'altura dels llavis, en tant que sa boca desequilibrada es contreia tan desigualment que, mentre els espectadors de la dreta creien que anava a riure, els de l'esquerra presumiren que anava a esclatar en plors.
-Verge Santa del Roser!- exclamà. -¡Diu que el vaig tirar al carrer en dejú! ¿Qui som, jo, pobra de mi, per a poder fer semblant cosa a la Rectoria? ¿No va ésser vostè, que se'n va anar sense acceptar ni un plat de sopa? I encara les que em vaig haver de sentir, Déu meu!
El jove comprengué que aquella dona obrava a la força i sols obeint un manament imperiós del senyor Rector, qui havia volgut donar una prova de virilitat ordenant-li aquella satisfacció. Sa humiliació, doncs, era imposada, no sentida; i ell no sabia si indignar-se de debò per tanta farsa, o si bromejar davant de lo original de l'escena, a lo qual hi convidava fins la predisposició de l'auditori, excitat per les diablures de l'enfutismada Loreto, que, col·locada darrera la dona, i feia grips i gonyes. No obstant, es repensà, i, comprenent que allò era portat per son propi oncle i tal volta en connivència amb donya Dolors per a procurar una solució al conflicte pendent, decidí agafar-ho (o suposar-ho al menys) per la tremenda, per veure si així lograva dominar aquell caràcter empedreït, fent que es donés per la pell.
-Ja n'hi ha prou!- exclamà amb veu forta i redreçant-se. -¿S'ha cregut vostè que després de tenir-me a casa del meu oncle com qui diu a pa i aigua, després de traure'm materialment de la casa, que més és meva que de vostè, oferint-me per tot refrigeri l'emplasta de pa que tenia preparada per al seu amo, encara té dret, per tota satisfacció, de venir-me a tirar a la cara lo fet com un benefici? Sàpiga i entengui que no li estimo per res. Vostè, que esclavitza al pobre senyor oncle, abusant de la seva bondat, que es complau en mortificar-lo, fent-li representar papers ridículs davant del poble; vostè, que amb sa coquineria l'indisposa amb la família i amb sos filigresos, escurçant-li la vida amb privacions i disgustos, no té dret a parlar davant meu sinó de genolls. I jo, que havia donada paraula de no posar més els peus a la Rectoria mentres vostè hi fos, li dic ara que m'he repensat, que hi entraré demà i que vostè en sortirà per la finestra si abans no ha procurat sortir-ne per la porta.
La pobra dona, al sentir aquella pedregada, posava les mans al cap, s'estirava les grenyes i picava de peus, fent la fatxa més estrafalària del món. Fins, com els antics faritzeus, féu acció d'esquinçar-se les vestidures, contenint-se sens dubte per lo que li costaria, després, d'apedaçar-les.
L'escena anava tornant-se per demés extravagant, perquè, mentres la dona es desesperava, plorant i tremolant, mig en braços de les senyores majors, que tractaven de consolar-la, tots els demés si desfeien de riure sense miraments.
-Ja sé que he pecat, pobra de mí!, ¡ja sé que tinc culpa! diguin-me què tinc de fer?- exclamava, per fi, menys excitada, però més esporuguida per l'amenaça que acabava de sentir.
-Faci lo que li ha dit el senyor Rector- li bufà a l'orella donya Dolors, com per a tornar-la al camí.
-Doncs el senyor Rector m'ha manat que li demanés perdó i li pregués de tornar a la Rectoria, i jo li prometo que el serviré ben bé.
Les senyores oficiaren d'intermediàries i protectores. En Ramon, després de fer-se ben pregar, otorgà el perdó.
-En quant a tornar a la Rectoria- afegí -hi tornaré de bona gana, mes no pas sense condicions. Què li ha dit, sobre això, el senyor oncle?
-Que vostè mateix dicti les que vulga, que totes seran acceptades.
-Doncs tornaré a la Rectoria; però vull, per bona entrada, una festa de desagravis, un galan dinar de convidat. Ho entén bé?
-Tot se farà com vostè vulga; mani i disposi.- féu la Feliça, un poc més arrebeixinada.
-Esperi, jo no vindré sol: també vull portar-hi els amics. Serà convidada tota la família de Serra-Bruna, aquesta incomparable família- afegí amb un accent sentimental -que, quan jo passava per davant de sa casa, llançat de la Rectoria, perseguit pels elements i mig decaigut de fam i de fred, m'obrí piadosament la porta i m'oferí l'escalf de la llar que a casa del germà del meu pare se'm negava.
La Feliça va desfer-se en plors i singlots, no se sap si tocada al cor per lo patètic del parlament o si assustada per la invasió que es veia en perspectiva.
Les senyores insinuaren reparos sobre la crueltat del càstig que imposava l'agraviat jove; mes aquest es mostrà inflexible, i com, per altra part, amb expressions i signes excitava el jovent a secundar-lo i aquest no es féu pregar gaire, adherint-s'hi amb entusiasme, el programa de la funció de desagravis quedà acordat i acceptat.
-Així ho manifestaré al senyor Rector, i tot es farà com vostè vol- digué, per fi, amb veu compungida, la Feliça.
-Essent així, no en parlem més, i fins a demà passat- féu en Ramon. I allargant-li la mà, afegí: -Ara pax vobis: toquem-la Feliça, i lo que hagi estat, hagi estat.
-Gràcies, no acostumo- féu la majordona amagant pudorosament les mans sota el davantal.
En Ramon quedà uns moments amb la mà en l'aire i desconcertat amb aquella sortida que no esperava. Hagué de posar-se a riure, i afegí, amb còmica gravetat, dirigint-se a les senyoretes:
-Ho sento, perquè m'ha espatllat el quadro final.