La revelació és el llampec de l'ànima. Camina la voluntat esmaperduda pels viaranys de la vida o jau somniosa en els llims de la inconsciència. De sobte es produeix una llum vivíssima que il·lumina l'enteniment. Unes voltes apareix la fórmula doctrinal que condueix a la pau de l'ànima, o la delació dels abims atraients que la malmenaven, altres la imatge de la felicitat conjugal encarnada en la figura d'un ésser, síntesi de les aspiracions que s'enclouen en aquell replec que Déu ha dibuixat en el cor de les criatures destinades a la perpetuació de la seva obra humana. Allavors l'ànima es deixonda, sofreix o gosa; però viu i camina; ja té un ideal.
Mes la revelació, que es produeix clara en les interioritats de l'esperit, s'entela a vegades ràpidament al topar amb les vulgaritats de la vida pràctica. El respecte a les conveniències socials, la falta d'ubiqüitat de nostres potències, que ens impedeix exteriorisar les impressions agenes, i la mesquinesa de la intel·ligència humana, exposada a confondre la revelació amb l'al·lucinació, són factors suficients a congriar el dubte, per a prova de la vocació.
Així se trobaven en Ramon i la Montserrat des del moment de sa coneixença. Ell, amb son caràcter enemic de nebulositaits i dubtes, lluitant contra les pròpies inexperiències i curtedats en una matèria que, ben cert, li era nova, com es diu vulgarment, volia i dolia. Ella, feble i temorosa, resant salves a la Verge, sa patrona, desitjava, esperava i temia. Ell era el martellet perfidiós de l'analista, que pugna per avalorar la bondat de la mina descoberta, tot tement destruir-la; ella, l'enclusa que para i calla.
I així bastien son destí, atents ambdós a les espurnes que creuaven l'espai.