De retorn de la font, la comitiva s'escampà per sota els parrals i ombràculs del jardí, situat al redós de la casa. Els dos joves, fugint sempre l'un de l'altre, es troben sentats en un mateix banc, sota la mateixa ombreta.
En lluita amb si mateix, en Ramon, sempre volent i dolent, sentia mancar-li totes ses energies i nàixer-li tots ses escrúpols en quant se veia sol amb aquella virginal aparició. Mancant-li la llibertat que li donava la presència d'altri, de desplegar sa verba festiva, estudiava fins els menors replecs de sa fesomia, semblant-li veure el celobert cada vegada que, amb una de ses innocents tonteries, lograva fer-li descloure els llavis i marcar-se els sotets de ses xamoses galtes. La trobava perfecta encarnació de sos somnis de jovenesa.
I ella, encongida, sentint-se baix la inquisitorial observació del jove, ni s'atrevia a alçar la vista de la feina de ganxet que tenia entre els dits.
De sobte interrompé el silenci, dient amb afectada naturalitat:
-¿Creuria, Montserrat, que anit l'he somniada?
-De debò?- féu ella, sense canviar de postura i mostrant ses dents com pinyonets menuts i apretats.
-Sí, l'he somniada... i... he somniat que l'estimava.
Aquí aixecà ella el cap i tirà sobre el jove sa mirada apacible, com una ullada de sol de primavera, mentre que ses galtes, fresques i daurades, se tenyien del color de sa pagesívola senzillesa. Animat el jove, es féu més atrevit i afegí:
-He somniat més encara.- La veu li tremolava lleugerament i per moments s'engrandien les roses de les galtes d'ella: -He somniat... que vostè també m'estimava.
¡Beneït sia el Senyor, que ha permés que ses criatures percibeixin, en aquesta trista vida, de tant en tant, alguna alenada del Paradís! Perquè l'amor que no està tacat per l'alè del món, té quelcom de les sublims delectacions dels predestinats. La donzella no tornà raó: mes ell, veient-la transformar-se, interpretà a son plaer el caient de sa cara embadalida i copsà a ple cor les corrents de dolça simpatia que de tot son ser s'irradiaven.
Son rostre, mig somrient, presentava totes les tintes del cel al trenc de l'auba, i amb sos grans ulls somniosos i d'una fixesa estranya, i amb sa boca mig desclosa, tenia un tal posat de candor bíblic, que verament semblava altra Ruth encisada a l'escoltar, sobre els rostolls de Betlem, les dolcíssimes paraules de Booz.
Res més se digueren de substància; però el cop estava donat, i ell, mig atordit del propi atreviment, i sentint renàixer-li sos escrúpols, procurà posar fi a aquella situació treballosa, cridant festosament a uns nens que per allí prop passaven.