Fresca i embaumada, com rosa de cent fulles, serena la cara que es dibuixava esfumada entre els rinxos negres que ombrejaven son front i polsos, i la bufanda de finísima filoja de llana rosa que, envoltant-li el coll, es creuava sobre sa casta sina, semblava la Monterrat, per sa major accentuació de formes i per ses maneres més reposades que les de ses companyes, com ella vestides de lluminoses bates i amples paioles, una reina envoltada de ses dames.
En Ramon, amb son trajo de campanya, botes i jipijapa i amb, son aire pagesívol, que li donava una distinció un poc arcaica, seguia l'estol de senyores i senyoretes, nens i nenes, ara endavant, ara endarrera, ara en mig d'elles, recordant als pastors de Watteau voltats de florides sagales.
Si bé no es cansava de mirar de cua d'ull a la pubilla, per delicadesa i per no abusar de la confiança amb què l'honrava la família malgrat lo fresc de la coneixença, no s'atrevia a particularitzar ses atencions, que procurava distribuir per un igual.
La comitiva, caminant per entre herbeis deliciosos i per sota boscatges ombrívols, arribava a la font del Faig, objecte de la matinera expedició.
El refresc fou frugal i apropiat al cas. Fiambres de pernil i altres conserves, i fruites del temps, i, per beguda, a més de l'aigua cristal·lina, la blanca llet de les cabres que per allí pasturaven, munyida dintre els mateixos gots de campanya. Els nens, joganers i atrevits, la xumaven abocant-se als molsuts braguers de les bèsties complascents.
A la tornada, havent el sol dissipat la boirina, els objectes es presentaven més francs i més potents de color. Les senyores i senyoretes amb ses matisades vestimentes i amb ses ombrel·les de brillants colors, esclataven amb flamejants notes en mig del verd de les prades, poderosament inflamat per la llum del sol. Escampellades ací i allà, joguinejant i collint flors, es reunien en pinyocs, que seguidament es desfeien per a formar-ne d'altres més enllà, sempre bellugoses i alegres, sempre cantant, xisclant i rient.
En Ramon i la Montserrat, com frisosos, a penes mai es mantenien prop l'un de l'altre, igual que si una força els atragués per a repel·lir-se en quant arribaven al contacte. Així, quan semblen no preocupar-se l'un de l'altre, s'aproximen, i, al trobar-se junts, ella, enrogida, dissimuladament s'aparta, i ell, com entontit, fa el mateix.
A les envistes de la casa es dirigeix ell a ella, en un moment en què ha quedat a rerassaga:
-Escolti, Montserrat: ¿voldria donar-me un cabell?
-I és cert, que el necessita? ¿Per a lligar un ramellet, potser?
-Me fa falta per a lligar voluntats.
-Oidà! I ¿quines són aquestes voluntats que amb tan poc es lliguen?
-Les d'aquestes dues flors, veu?- Atansant-s'hi una mica més, parlant amb veu baixa i ensenyant-li les flors -el pensament boscà i la margarideta, voltats de companyones. ¡Miri com se volen! El pensament posa el cap de cairell i sembla que es daleix, guaitant-se-la amb sos ulls d'enamorat... i ella... ¡com baixa el caparró!... ¡Tan hermosa!... No en dubti de què s'estimen... Fins em sembla sentir en mos dits els batecs de llurs cors enamorats; però estan desjunyides i no es tenen... Els hi falta un quelcom que les ajunti...- (tot lligant-les) -veu? un... res... un cabell!
Tot presentant-li el ramellet se encreuen d'ulls, s'entrebanquen i tremolen; ella es separa tota confosa.
Als pocs moments tornaven a trobar-se a prop.