Corbat sobre el llom del potent cavall cerdà rebrot d'Andalusia, l'hereu en Ramon de Montbrió, halo halo, feia via pel vell camí d'Oliveda a Vall-llosell. Tan capficat estava en desxifrar una carta que duia en la mà dreta, que semblava insensible als ruixats de foc que el sol naixent li enviava per darrera, dibuixant sa silueta blavosa, allargassada sobre la pols del camí ral. Les fiuixes regnes semblaven a punt d'escórrer's de sa mà esquerra i deixat anar per complet, s'anava balancejant al compàs de la marxa de la bèstia que, mossada d'aquí, a l'herba dels marges, pernada d'allà als tàbecs importuns que li picaven la panxa, marxava a ses lliures voluntats.
Era un jove d'aire distingit i pagesívol, sapat i robust tant per naturalesa com per virtut d'exercicis gimnàstics continuats; de faccions més grandioses que boniques, un poc dures però regulars i banyades d'un tint de bonhomia que les feia atractívoles, contribuint-hi per molt una barbeta negra, moixina, verge de navaja, que li ombrejava boca i galtes. La característica de sa fesomia la donaven uns ulls grossos i somniadors que sovint semblaven divagar, mes en les negres profonditats dels quals s'hi concentrava en certs moments tota la fogositat d'una ànima ardent.
Vestia un folgat trajo de campanya, de dril; ample barret dels dits de jipijapa i calçava alta bota amb esperons de reglament. Aparentava com uns vint-i-sis anys.
Aquest jove, que pertanyia al número, massa escàs, per cert, d'hisendats que, duenyos d'una posició assegurada, aspiren a fer-se homes per se, al revés de tants altres que, en fires i festes majors, passegen sa nul·litat i malbaraten el que res els ha costat de guanyar, havia perdut sos pares des de la infantesa, quedant al cuidado de son oncle patern mossèn Joan (que sol·licità substitució interina per a sa parròquia de Vall de Pedres, a l'objecte de posar en ordre el patrimoni, un poc necessitat d'ell, per diferentes causes) i d'una tia materna, dona excel·lent, mes de poca significació, que encara avui portava el pòndol del govern interior de la casa.
Mossèn Joan dotà a son nebot d'un fons de sòlida educació cristiana; mes, un cop crescut, al tractar d'imbuir-li sos ideals respecte a la carrera que devia escollir, se trobà amb que el jove feia gala d'una pila d'idees pròpies (moltes d'elles en oposició amb les de son oncle) que sostenia amb una tossuderia propera a la impertinència. Amb la fanfarroneria pròpia del poc seny, començà a considerar a aquell com a home antiquat; i, com que ell estudiava en les darreres obres i fins fullejava algunes revistes científiques, d'aquí el creure-se-li superior, arribant fins a faltar-li alguna vegada al respecte, si no d'un modo ostensible, replicant-li, portant-li inconsideradament la contrària i fent poc cabal de ses consideracions y consells. Impossibilitat de seguir-lo en ses tomístiques disquisicions, i de parar-li el joc de sa argumentació escolàstica, en la qual era mossèn Joan un mestre consumat, acabava per treure serietat a les discussions en què sovint degeneraven ses converses, fent broma de sa ciència i saltant amb qualsevol estirabot, que no sempre aquell prenia bé.
Aquesta independència de caràcter i fins desatenció del jove, causà profonda pena a son oncle, que alguns moments temé sèriament haver malograt el fruit de sos afanys. Son disgust augmentà quan li declarà rodonament que volia seguir la carrera d'enginyer, contra sa manifesta opinió. Allavors posà el patrimoni al cuidado d'un procurador de sa confiança i retornà a sa parròquia de Vall de Pedres, de la qual faltava de més de tretze anys.
Mossèn Joan s'arrepentí, després, d'aquesta rebequeria, majorment que no li donà el resultat que ell n'esperava, o sigui d'atuïr al jove fent-lo rendir. En Ramón de motu proprio rebaixà les facultats del procurador, reduïnt-lo a un simple receptor de comptes; s'enginyà per ingressar a l'escola preparatòria de Barcelona, a on seguí els estudis amb regular lluïment, i prosseguí i terminà la carrera d'enginyer agrònom a Madrid. Lo que sí en resultà, fou una fredor de relacions entre oncle i nebot, que sols s'escrivien molt de clar en clar.
Per sa sort, En Ramon de Montbrió no abusà pas de sa llibertat ni de sa posició. Per criteri propi, o per misericòrdia de Déu, es rodejà sols de pocs companys i bons. Tant a Barcelona com a Madrid sapigué circumscriure ses hores expansives als exercicis gimnàstics, d'equitació i excursionisme científic. Així conservà son temperament essencialment muntanyenc, desenrotllà ses forces físiques i es lliurà d'una infinitat de perills que perden a tantíssims joves de bones condicions.
La sòlida base de creències religioses que son oncle li havia donat, resistí bé l'empenta de sos estudis científics. Sols sofrí detriment l'embolcall escolàstic que aquell li havia teixit. Els procediments científics l'atreien més que les disquisicions filosòfiques i amb son temperament d'artista preferia a la sublim teologia de l'Àngel de les Escoles l'arrobament produït par la contemplació dels fenòmens de la naturalesa, entrant-li les impressions abans pel cor que pel cap. Ànima somniadora, son cor estava tan rublert de sentiment artístic, que bastava una gota per a vessar, fent vibrar sos nervis a voltes amb fressosos esclats. Sa naturalesa era tan afinada, que copsava la més lleugera nota harmònica que li entrés per qualsevol dels sentits, convertint-ho tot en substància son esperit privilegiat. Igualment el commovien els gemecs de la tenora gronxant-se per les arbredes del Fluvià, que l'espetec del tro rodolant pels penyals del Pirineu.
A part d'això, era de geni viu, alegre i xistós, amb alegria comunicativa que s'infiltrava en l'ànim de tothom qui el tractava. Era, per natural, eminentment popular, i sobretot tractant-se de pagesos, son caràcter, expansiu i observador al propi temps, el portava a subjectar-los a veritables autòpsies morals, en les quals els feia mostrar tots els replecs de l'ànima.
De segur que, a l'escollir la carrera d'enginyer agrònom, tingué en compte, més que la carrera en si, la relació d'aquesta amb la naturalesa, de la qual estava veritablement enamorat. Ja sos somnis de noi eren grans explotacions agrícoles, i el seduïa la idea de l'enginyer bosquerol, instal·lat al ras o sota una tenda de campanya, en contacte dia i nit amb la naturalesa.
Finida sa carrera, dedicà llargues temporades a viatjar per l'estranger, visitant les mellors escoles d'agricultura de França i Anglatera, en algunes de les quals ingressà com alumne, seguint-hi cursos especials.
Per aquells temps s'eixamplaren els horitzons de sa imaginació calenta amb noves preocupacions. Impressionat pel gran desnivell intel·lectual i social entre Espanya i els demés països d'Europa, tractà d'inquirir-ne les causes, dedicant-se amb tal motiu a una sèrie d'estudis comparatius d'història i de sociologia, venint en coneixement d'una munió de coses que en nostres escoles oficials no se ensenyen i d'altres que s'ensenyen falsificades. D'aquests estudis, entre altres moltes conseqüències, ne tragué principalment un sentiment d'admiració i un entusiasme gran per la Catalunya històrica, una aversió profunda per l'hegemonia de Castella i un odi salvatge contra els vividors i polítics d'ofici.
Quan visità la Anglaterra, trobà la qüestió irlandesa en un de sos períodes de major agitació. El gran Parnell, amb son talent i el poder de sa paraula, alçava el cor d'aquell poble oprimit, demanant la reforma de la llei electoral i l'abolició de l'Església oficial anglicana, aventatges que no logrà sinó més tard.
El geni d'en Ramon era a posta per a entusiasmar-se amb la causa d'aquell poble (ja de si simpàtica a tota la joventut europea), majorment impressionat per certes ressemblances que observava entre Irlanda i Catalunya. Féu causa comuna amb el poble, resultant aquell període de sa vida una mica tenebrós, embolicat en conxorxes i conspiracions fenianes. En les bullangues que s'armaren en 1865, amb motiu de la supressió del Habeas Corpus, barrejat entre els estudiants de Dublin, anava a capgirells amb la policia. Arrestat, passà un mes de calvari, confós entre una turbamulta d'aventurers italians i francesos, fins que per fi fou expulsat del territori anglès.
Sembla que aquest final de la seva calaverada li fou molt desagradable, contribuint en gran manera a fer-li pendre la resolució de retirar-se a sa pàtria, deixant-se d'aventures perilloses per causes agenes i complexes, majorment concebint-ne de pròpies i ben definides: tant l'impressionà la idea de perdre's miserablement entre gent desconeguda, i fins, per molts conceptes, poc recomanable.
A Barcelona es relacionà amb aquells petits escamots d'artistes, de músics, de poetes i d'antiquaris que representaven el deixondiment intel·lectual de Catalunya i somniaven en braços dels Milà i Fontanals, dels Aguiló, Rubió i altres. A la bona amistat d'aquests darrers, que el prengueren de grat, degué la depuració i sanejament de moltes de ses idees i l'orientació d'algunes altres que en duia d'indecises.
Mes son temperament inquiet i expansiu el portà aviat molt més lluny que tots aquells revolucionaris incipients, precursors de la Catalunya nova. Aquests somniaven amb la regeneració intel·lectual de Catalunya i fou ell, en Ramon, qui inicià la idea d'una regeneració poltica, donant-se el cas d'ésser tingut per boig per sos propis companys d'entusiasmes, que a son torn eren qualificats de ximples i de somniadors fins per molts dels que en aquell temps es titulaven homes de ciències.
Un dia, després d'una discussió amb sos companys, resumí son criteri dient-los:
-Vosaltres que doneu per morta la vella Catalunya, glorifiqueu-la amb solemnes funerals i brillants necrologies, desenterrant i publicant a la llum del sol les passades grandeses i les grans virtuts de la finada; alceu-li monuments, que així honren els bons fills a llurs passats difunts. Mes jo, que la tinc per viva encara, deixeu que li faci pítimes, tractant de tornar-li la salut. Jo comparo Catalunya a una bellíssima tassa d'argent enterrada en un femer. Està desconeguda per la negra ronya que la cobreix; mes, a on se vulla que grateu, veureu alhora relluir el brillant metall. ¿Per què no hem de tractar, doncs, de retornar-li sa bellesa primitiva? Per això bastaria treure-la dels fems, i això és lo que hem d'intentar. La feina, llarga i feixuga, no és pas obra d'una generació; perquè és precís canviar la sang del poble; mes, si no es comença, no s'acabarà pas. Per ma part vos dic que vaig a començar-la per casa meva. Adéu-siau.
Així ho féu: mes aquesta resolució, filla d'una concentració d'idees nobles i elevades, li posà seguidament al davant la figura de son oncle, el vell rector de Vall de Pedres, renovant-se-li vivament els records de sa infantesa, passada a son cuidado de pare amorós. S'avergonyí d'haver viscut tan distanciat d'aquell home que representava l'únic escalf de família que havia sentit en aquest món, i sentí ànsies de reconciliació.