Per diversos camins, i com papallones atretes per la llum del sol naixent que a raig fet entrava pels badats balcons de la terrassa, allí es toparen en Ramon i la Montserrat a l'eixir de llurs cambres.
-Bon dia, Montserrat- exclamà el jove alegrement allargant-li la mà. -Ui... que matinera! ¿Ha descansat? -Jo rai, gràcies a Déu!...- féu ella en el mateix to. -Vostè sí que no haurà descansat, que es llevi tan d'hora. ¿Que no ha estat bé, que ha tingut tanta pressa de deixar el llit?
-Molt rebé, sinó que...- baixant la veu i matisant-la amb intenció -desitjava reveure el sol d'aquestes muntanyes.
-Per això sí que no tenia pas d'apressar-se tant, que bona estona estarà visible,- digué la noia, entre riallera i encogida, copsant la floreta que amb petulància d'estudiant l'altre li dirigia; i baixant els ulls, afegí: -Ademés, que el nostre sol deu ésser com el de per tot arreu.
-Oh! No ho cregui pas, senyoreta; o per lo menos enlloc com aquí havia sentit la influència de sos raigs encantadors.
I, alçant la veu, com per no forçar més el símil, afegí:
-Enlloc com en la muntanya trobo aquestes frescals matinades que revifen els esperits.- I estenent el braç vers l'horitzó: -Miri que deliciós! Vegi! vegi el pla, com dels conreus i prades s'alça una boirina blavosa, tan tènue, que sols arriba a entelar els objectes, com per a suavitzar llurs tons, tornant-los més fins i delicats. Miri's aquells arbres de taca carminosa que el sol bat ara per darrera, dibuixant llurs siluetes com enserrellades d'or i aquelles masies de parets rogenques, sentades sobre marxapeus de feixes farratgeres, ¿veritat que semblen tasses de plata vella, descansant sobre graderies de marbre verd? I més amunt la tofa obscura de les terres bosques, fent de repisa a les grans cingleres! I aquesta flaire lleugerament salabrosa!... és la rosada que s'evapora als primers raigs del sol. Que n'és, de grandiós, d'atractivol i de bell, tot això! Tot riu i tot se fon, formes, sons i colors, en una nota única de suprema harmonia. ¡Miri, miri, aquell grupet de roures de la collada, de quin modo més fantàstic projecta sa ombra gegantina, en forma de cono colossal, sobre les calitges del pla, i aquell estol de coloms que vola formant espirals, destacant-se ara per clar ara per fosc, a mida que entra i surt de les faixes lluminoses que davallen dels crenys de les serres! ¡Quanta llum, quant color i quanta vida! Això és la Naturalesa. «¡Salve, o sacra natura!», que diria el meu oncle. Això és atencions, que procura distribuir per un igual.
La pobra xicota, tota ulls li tota orelles, contemplava embadalida aquell hermós panorama, com si no l'hagués vist en sa vida. Ella, que, allí havia nascut i crescut, que estimava aquell país com a part d'ella mateixa, no l'havia mai vist esplèndid i rialler com ara, ni s'havia cregut mai capaç d'assaborir un conjunt de sensacions com les que en aquell moment la corprenien. Ara començava a compendre perquè l'estimava tant, a aquella terra, i fins trobava que encara l'havia estimada poc.
Res contestà: més sa fesomia, dilatada i encesa, i la precipitació dels batecs de son cor, denunciaven pel clar que sa ànima es deixondia com la nota harmònica, que jau dormida en la corda, es desperta al refrec del dit de l'artista que sap pulsar-la.