-Per avui no és pas cas de sortir a passeig, amollegat com està el pis per causa de la pluja- digué don Eudald, dirigint-se a en Montbrió; -mes les noies ens entretindran amb el piano. No es cregui, que no n'hi ha cap de manca i el fan refilar com un rossinyol. Sobretot la Montserrat, veurà que les mans se li perden de vista. Me deia darrerament el mestre de Vich que ja no sabia pas què més ensenyar-li.
-No ho cregui, no- afegia reposadament donya Dolors, procurant rebaixar quelcom dels beneitons elogis del seu marit: -els hi manquen estudis i els hi sobra ganduleria. Si no fos així, ja tocarien alguna cosa.
-Som d'opinió que es faci la prova- afegí el jove complascentment.
Efectivament: després d'una brega que durà llarga estona, s'assegueren al piano, successivament, la petita de primer, executant les lliçons més escollides del mètode de Charpentier. La Montserrat picava més alt, contant entre les peces de son repertori, La Argentina, Las campanas del monasterio, El poeta moribundo i altres ranciors per l'estil, que executava amb relativa facilitat i algun sentiment, mes amb tots els vicis del mestre assalariat que es guanya la vida fent música com un altre fent sabates. Això no impedia pas que don Eudald se les escoltés entusiasmat i que el Montbrió es desfés en elogis de les pianistes, tot lamentant-se interiorment de la rutina que fa a voltes malograr excel·lents disposicions.
A ell no l'hagueren de pregar gaire per a assentar-se al piano. No era pas pianista, si bé coneixia bastant la nota; però, dotat d'una poderosa retentiva musical i d'un enginy i habilitat especials que el feien sortir-se de tot, executava quasi de cor, amb més o menys fidelitat, però amb vers sentiment i delicadesa, algunes estimables melodies, que deixaren amb la boca badada als oients.
Tampoc era cantor ni posseïa una veu ben caracteritzada, i cantà amb afinació i gust alguns fragmens d'òperes, apresos durant sa vida d'estudiant. Però on triomfà, fou executant algunes cançons catalanes, amb les quals deixà sorprès a tothom. No sabien compendre com aquelles melodies, que conexien degenerades i malmeses per boca dels jaios del poble, cantades ara amb verdadera devoció i coneixement, tinguessin el do de remoure'ls-hi fins les entranyes, com si els despertessin dormides ànsies i vells records que afluïen com abundoses deus d'entremig de ses, fins aleshores, no compreses exquisitats.
Per fi, portat per son entusiasme de missioner, i posant a contribució sa feliç memòria, començà a recitar, amb entonació vigorosa, tirades de versos, triades poesies dels mestres del renaixement català.
La poderosa veu dels apòstols de la terra catalana, cridant pàtria, clamant justícia i remembrant gestes de nostres passats, oblidades, desconegudes o desvirtuades per les històries, produí, sobre aquell curt auditori de catalans inconscients, els efectes de sempre en tals casos. S'adonaren de què aquells accents en la pròpia parla els hi arribaven al cor, comprengueren que allò anava per ells, i, identificant-se amb l'ànima de poeta, sentiren remoure dintre els cors quelcom que fins allavors hi era com adormit.
Aquelles mascles notes, llançades a boca plena pel nou joglar que s'havia emprès la noble tasca de ventar les cendres de l'oblit per a revifar el caliu de la pàtria, rodolant per les amples sales, semblaven revetllar l'ànima esmortuïda de la vella llar catalana, que se sentia bategar fins per darrera les mal closes portes, a on, atret per lo desusat del cas, s'hi apilotava el servei, marxant de puntetes, eixamplades les fesomies i com responent a la veu de la trompeta que cridava resurrecció.
Així transcorregué la vetlla, breu i platxeriosament, i així anava infiltrant-se en l'ànim d'aquella bona gent l'esperit juganer i sèrio, arrauxat i discret, fogós i candi, d'aquell jove excepcional que, unes hores abans, passava desconegut per davant de la porta que l'hospitalitat li obria i semblava ara l'amic de tota la vida.