Esbargida la torbonada, donya Dolors proposà de passar a pendre el cafè a la terrassa. Don Eudald entregant una claueta a la Montserrat, li donà ordre d'obrir un cert calaixet i portar una cigarrera, on hi guardava mostres d'excel·lents havanos, moble que sortia sols en casos excepcionals i quan se tractava d'obsequiar un hoste de molta consideració. N'oferí un al jove (ell no fumava sinó paper), i mentres aquell prenia foc d'una escalfeta de plata que la noia li presentava, li deia don Eudald, referint-se al paisatge que per sobre la balustrada es descobria:
-Veu? Aqui no tenim el mar com a Barcelona, ni grans planures de conreu com a la terra baixa; mes, sense això, disfrutem també de bones vistes.
I, en efecte: en el moment en què els convidats s'assentaven entorn de la gran taula de pedra de la terrassa disposant-se a assaborir l'aromàtica beguda que, reclosa en antiquada cafetera de plata, servia la nina major, les bromades de llevant, esquinçades, retudes i desfetes pel vent de Segarra, anaven a rossegons per les muntanyes, deixant ençà i enllà despulles i rebuigs de ses humides i blanques vestes, que, enganxades per les copes dels pins i faigs, s'anaven fonent als raigs de sol que s'obrien pas per entre les runes d'aquell cel desballestat. L'atmosfera, purificada per la fosa tempesta, era d'una transparència tal que deixava veure amb tot son esclat els tons perlats de les cingleres i els esmaragdins dels opulents boscatges que es destacaven negrosos sobre els matisos més tendres i riallers dels artigatges i pastorius. La terra, xopa a desdir, s'escorria amb bellugadissos regalims que, ajuntant-se, es convertien en impetuosos torrents, desbocats vers les rogenques i grosses aigües de la riera de Vall de Pedres.
-Verdaderament, això no es veu enlloc més- digué, per fi, el jove Montbrió, ullprès per tan hermós panorama. -Jo he viatjat poc o molt per Espanya i fora d'ella, i tinc molt conegudes les conques del Pirineu; però els hi asseguro que una vall més encantadora que aquesta no sabria pas on anar-la a buscar. Aquí s'hi respira l'esperit de la naturalesa primitiva, ja que fins la poca indústria humana que s'hi veu és de lo més rudimentari.
Don Eudald, que seguia mol platxeriós el curs de l'enraonament del jove, semblà no quedar-ho tant de sa conclusió, i digué:
-Ja veurà: em sembla que aquí es fa tot lo que es pot fer i la terra dóna tot lo que pot donar, a menys de corsecar-la.
-No ho cregui pas, don Eudald. Aquí (i quan dic aquí no creguin que em circumscriga a aquesta vall) lleva la terra lo que li dóna la gana, i la terra, per fèrtil que sia, és precís ajudar-la i obligar-la perquè doni lo que pot i no lo que vol, que això és lo que constitueix l'art del pagès, o l'agricultura. Amb la particularitat de que, convenientment ajudada la terra, no sols no es corseca, com vostè diu, sinó que cada vegada és més pròdiga, excedint-se a ella mateixa, que per alguna cosa és el símbol de l'agraïment.
-Vaja, vaja!- insistí don Eudald. -Aquí sempre s'ha fet així i no convenceria pas a ningú del contrari. I, si no, digui: què faria ara, vostè, aqui? ¿tallar els boscos i rompre els herbeis per a fer-ne artigues? Això no seria més que trencar la guardiola, i amb quatre anys seria tot acabat. ¿Què es creu que aquí és al pla? Si trec els boscos, faré una dinerada; mes, acabat, què? Com que gràcies a Déu per ara no ho necessito, bé val més que quedi per un mal trànsit, o per a treure tal volta d'apuros a un hereu menos afortunat. Altrament, la muntanya està mancada de braços, i per lo tant, ¿qui conrearia les noves terres? ¿qui extrauria l'excès de productes, sense camins? Vaja, que si vostè conegués la muntanya, no diria lo que diu. A part d'això, ¿no sap vostè que aquí tenim un enemic irreconciliable, una cuca que se'ns ho menja tot? Vull-ho que això li donés resultat: encara així no faria sinó treballar pel govern, que sempre està a la mira de qui guanya una pesseta.
-Don Eudald- digué reposadament en Montbrió, -sento haver-lo de contradir en quasi tot lo que acaba d'expressar, excepte lo del Govern, del que ja en parlarem també; mes ja que estem posats en amigable conversa, ho faré esperant que no m'ho pendrà a mal.
Seguí una curta pausa a l'exordi, i el jove Montbrió continuà:
-Em pregunta què és lo que faria jo en el cas de proposar-me variar l'explotació d'aquesta finca, que és com qui diu de tota aquesta comarca. En primer lloc, procediria a un estudi detingut que, de seguir, seria obra de molts mesos, ja que el cas seria de suficient gravetat per a no procedir pas de lleuger; però de moment, vaig a traçar-li les línies d'un plan, sols per a dar-li idea de si sóc radical o, millor dit, revolucionari en aquestes com en moltes altres qüestions. (I, de pas, observi al meu senyor oncle quina mitja rialleta fa, perquè no és pas la primera vegada que em sent pronunciar aquesta paraula...) De primer, recollint la idea de vostè de que aquí els productes no tenen valor per falta de medis d'extracció, procuraria, abans que tot, tenir una via còmoda de comunicació que em portés a la carretera més pròxima a Vall-llosell, per exemple; la faria, encara que hagués d'alçapremar la comarca en pes. Procuraria obtenir l'auxili del Govern o de la Diputació, per més que no tinc gaire fe en els recursos governamentals, perquè crec com vostè que l'Estat és el nostre primer enemic, però en darrer cas me valdria de mos propis medis, enc que hagués d'hipotecar mos boscos. Obtingut això, aquests boscos, sense destruir-los, sinó millorant-los, explotant sols aquella riquesa que avui es perd miserablement per aquestes aubagues, me produirien un augment de renda suficient per a cobrir els interessos de les hipoteques; i considerant que la riquesa de les muntanyes, en general, però d'aquesta en particular, és la producció pecuària, al desenrotllo d'aquesta tiraria a tot tirar. Un de mos primers cuidados seria obtenir una quantitat il·limitada de farratges i, per això lograr, procuraria convertir en prats de regadiu, no sols bona part de les terres del pla, sinó també els herbeis i artigatges de les muntanyes. Com?
La constitució d'aquest terrer argilenc i la configuració d'aquestes vessants plenes de petites fondalades o conques que no tenen desguàs més que per un lloc, se presten admirablement per a, amb relatiu poc cost, convertir-les en immensos dipòsits on s'hi recollirien, en temps de pluges, fabuloses cantitats d'aigua que, com serien col·locats a diferens nivells, me permetrien, per medi de senzilles canalitzacions, tal com se practica en diferents comarques, convertir en prats de regadiu lo que avui són artigatges abandonats i amb prou feines donen quatre brins d'escanyolida xeixa. Això em donaria herba de cinc dalls, pel cap baix, que convenientment enmagatzemada em subministraria recapte per a mantenir mils i mils de caps de bestiar durant els mesos d'hivern. Afegiré que destinaria a pastures les dues terceres parts de la terra més o menys plana avui destinada a conreus, i com me sobrarien adobs per a les restants, llevarien aquestes soles doble de lo que avui en conjunt produeixen. Com en els dies bonancibles de l'hivern, tiraria als redalls el bestiar, i com, en l'època de les calors, tindria l'estiuatge de la muntanya, ¿sap vostè el número inmens de caps de bestiar que podrien mantenir-se en aquesta sola encontrada? I ara no li dic res de les diverses indústries que es deriven de la cria de bestiar i que podrien ser explotades, com són les fabricació de formatges, concentració de la llet, extrets de carns, fabricació d'adobs, etc.
¿Què això suposaria la construcció de grans cabanyes per a dipósit d'herba, de grans corrals per al bestiar, moltes habitacions per al personal, que deuria ser nombrós i part d'ell molt instruït i fins tècnic, i, per lo tant, una gran acumulació de capital? Quin dubte té? Però és això, lo que se'n diu agricultura; és això, lo que se'n diu criar bestiar, és això, lo que se'n diu cria de bestiar; és això, lo que se'n diu explotació de la terra.
-Valga'm Sant Eudald gloriós!- feia don Eudald, posant-se les mans al cap. -¡I quin modo de fantasiar! Es coneix que vostè és jove. Vostè faria com l'hereu de Rodés, que va venir fet un savi de no sé quina escola de Perpinyà, i tot fent innovacions, si no l'hi prenen dels dits, aviat hauria fet net del patrimoni.
-Fets aislats, res proven. Ademés dec advertir-li que tot lo que he explanat no és cap miracle ni cap invent, perquè tal he vist, i tal pot veure, vostè, quan vulgui, en molts llocs de França, Suïssa i Anglaterra, on els llueix un altre pèl. I, si això ho fan uns, no hi ha raó perquè no ho puguin fer altres en iguals condicions.
-Vaja, vaja! Això aquí no és factible. Ja caldria que els propietaris ens convertíssim en capatassos i ens trenquéssim el cap nit i dia barrinant...
-Àngela! Això és a lo que anava, i vostè m'escurça el camí. Els propietaris dels països que li he citat són persones enteses, amb títol moltes d'elles, i que dirigeixen personalment ses explotacions i es comprèn que així deu ésser. I, si no, vegi lo que fan els fabricants: ¿no són ells que dirigeixen personalment ses indústries? ¿no envien a sos fills a estudiar en els grans centres industrials per a apendre tots aquells avenços que la contínua evolució social fan necessaris? Doncs ¿per què no han de fer-ho els agricultors, ja que és l'agricultura com una fàbrica o gran laboratori, on hi entren primeres matèries, funcionen màquines, es paguen jornals i s'elaboren gèneres per a donar-los al comerç?
Lo que hi ha, i aquesta és la nostra desgràcia, que nosaltres, propietaris, no volem considerar-nos com a industrials, sinó com a simples rentistes, amb gran depreciació de nostres pròpies rendes. Arrendem les terres a qui no té capital per a treballar-les, que és com si un fabricant arrendés els telers als obrers sense recursos, I ¿què ha de succeïr? Que els pobres a penes ne treuen la vida, després de salvar l'escassa renda de l'amo, qui, per sa part, s'acontenta amb poc, amb tal que pugui vagar. Si les rendes no li basten acut a la usura si no té seny, o, si no, rebaixa sos gastos reduint-se a una vida poc millor que la de sos masovers, salvo anar amb l'esquena dreta.
Vostè ho ha dit: com que no necessita, fondos, no vol explotar els boscos què puguin servir de puntal a un hereu tronat. Aquesta història es repeteix sovint. El propietari que té els ronyons coberts deixa que es podreixin els arbres al bosc, i, en lloc d'emplear els sobrants de ses rendes en millorar ses finques, prefereix enterrar les unces o adquirir noves terres, que descuida com les altres, si no comet l'error major de folrar-se de Paper de l'Estat. Aquest és l'hereu Arreplega. Després ve l'hereu Escampa, que dóna bon compte de les unces i del paper, i, com les rendes no li basten, ataca els boscos, fent-ne un mal mercat, romp les gleves, arrendant artigatges que les aigües cuiden d'aixarroncar, deixant la penya nua. Ell encara va tirant bé o mal; mes ve son fill, que, trobant morta la gallina del ous d'or, no té més remei que malvendre i fugir.
Ressegueixi la muntanya i ho veurà: aquí els boscos morint de plètora, més enllà les serres repelades mostrant els ossos descarnats, que coberts un temps d'atapeïda gleva, foren hermosos vergers. Enlloc un camí transitable: per tot l'apatia, la incúria, i, com és natural, la pobresa, quan no la misèria.
-¡Però si això s'ha vist sempre, si això és la muntanya! ¿Què es creu que aquí és com per avall, que la primavera dura tot l'any? Aquí l'hivern tot s'ho menja, el bon temps dura pocs mesos i no dóna lloc als esplets de la terra.
-Està en un error, don Eudald: hi ha climes molt més freds que aquest, a on hi veurà l'agricultura més floreixent que la nostra. Ademés, ja he dit que hauríem de convènce'ns de què nostre país és més a propòsit pel desenrotllo de la riquesa pecuària que de la purament agrícola.
-Bah, bah, bah!- féu don Eudald, que no sabia per a on eixir-se'n. -Bé n'anomena prous, de pobles; però no em convenceria pas. Jo tinc la missió de transmetre a mos fills el patrimoni tal com l'he rebut de mos pares i això ho compliré amb l'ajuda de Déu. Per lo demés, aquí tenim un adagi molt antic que diu: «Cols plantava l'avi...»
-Un altre erro- interrompé en Ramon, -o, mellor, dos erros en un sol concepte. En primer lloc, no és cristiana la màxima que limita sa obligació a llegar íntegra a sos fills l'herència que ha rebut de sos pares; i si el senyor Rector pot explicar-li la paràbola evangèlica d'aquell senyor que entregà a varis de sos criats un taleguet d'or a cada un i que lo mateix recrimina a aquell que l'hi retornà intacte que a aquell altre que el dissipà, alabant únicament al que li retornà augmentat. També és un altre error inconcebible l'adagi que diu «Cols plantava l'avi, cols planto jo savi», amb lo qual se vol suposar que no devem separar-nos de lo que feren nostres passats. És evident que si aquells haguessin practicat sempre aquesta doctrina, avui aniríem nosaltres encara vestits de fulles de figuera. Aquest adagi no pot ésser molt antic, perquè repugna al caràcter de nostra raça, que practicà idees molt progressives. En alguns llocs de la muntanya, avui erms i abandonats, he reconegut jo restos de cellers, que denoten una explotació vinícola en gran escala. En altres pot veure encara senyals d'estacions pecuàries que fa vergonya de comparar-les amb les que avui s'hi troben; explotacions mineres desaparegudes, regadius abandonats, etc., etc., proven eloqüentment un grau d'avençament del que avui no en tenim sisquera idea.
I ¿vol que amb tan estúpida màxima hagués Catalunya per espai de segles, marxat al cap del món civilitzat? Jo crec que aquest adagi no és altra cosa que el crit de gràcia d'una generació vençuda, embrutida per la tirania d'un poble que, a canvi de lo que li llevava, no podia dar-li sinó... lo que tenia. I una de tals coses fou aquesta falta d'esperit pràctic, aquesta passivitat musulmana, aquest fatalisme polític que tot ho confia a l'administració, que tot ja ho té escrit.
Aquest llarg discurs el pronuncià amb veu clara i accent fogós i ràpid. Ningú l'interrompé; i si bé tothom estava pendent de sos llavis, per la mateixa actitud de l'auditori comprengué amb pena que son llenguatge era nou per a tota aquella gent.
-Perdonin que els hagi amoïnat amb aquestes cabòries que sovint me fan eixir de test- digué somrient i eixugant-se la suor del front.
-Vol callar! No, no; al contrari- feren vàries veus.
-Cregui que m'agrada molt de sentir-lo- afegí don Eudald; -mes amb tot això no veig encara el per què del terrabastall que em proposa.
-El per què?- reprengué el jove, pels ulls del qual passà com un llampec al mateix temps que per un ràpid moviment canviava de postura, dirigint tot el cos vers son interlocutor. -Aviat ho sabrà, don Eudald: perquè això és la mort o l'agonia, pitjor que la mort encara; perquè la societat se disol baix tots conceptes i és precís començar a pensar què és lo que ha de nàixer de sota de ses runes. Els procediments i els organismes que han paralitzat o entontit la vida de nostra regió, també han atacat la moral de la societat, despertant mil concupiscències i convertint la vida civil en un femer. Vostè ho ha dit: l'Estat, que deuria ésser nostre pare, és la cuca que se'ns menja el pa, i això, com atemptatori a les lleis socials no pot durar, i vindrà la revolució de baix si abans no fem la de dalt. Aquesta revolució deurà consistir en desfer l'obra de dues o tres centúries, tornant al temps en què Espanya era una confederació de pobles lliures, agermanats per l'interès comú, i governats cada un d'ells per lleis filles de sa pròpia essència. Aquí s'ha format un estat artificial confonent llastimosament la unitat amb la uniformitat i convertint en dogals els llaços de germanor. Esmortuït l'esperit ha caigut en mans dels polítics d'ofici que d'això viuen i tenen interès en acabar-lo de matar.
Doncs la reconquesta de nostra personalitat és l'única taula de salvació que ens queda. Ens caldria revenjar-nos, fer-nos superiors a nostres adversaris en cultura, en moralitat, en riqueses i en tota mena de virtuts morals i polítiques, i d'aquesta manera podríem, si no evitar el cataclisme que s'atansa, esperar-lo sense temença i fins desitjar-lo i provocar-lo, segurs de trobar en nosaltres mateixos suficient força per a regenerar la societat.
El concurs seguia amb creixent interès la dissertació del jove, que afegí:
-¿Comprèn ara, vostè, per què jo somnio amb aquestes grans reformes? En les vessants del Pirineu català, on avui s'hi compta una població escassa i pobra hi ha elements per a nodrir un milió d'habitants vivint d'indústries muntanyenques, és a dir, desenrollant riqueses exclusivament pròpies del terreny. I ¿sap vostè lo que podria esperar-se'n, d'una tan respectable massa de població rural, en sa major part de sang muntanyenca pura, regenerada i vivificada per l'antic esperit de nostra raça?
-Sants del cel, quin cap de trons!- exclamava don Eudald amb les mans al cap, tan bon punt hagué el jove acabat sa carretilla llançada amb vehemència de frase i quasi sense respirar. -Vostè enraona molt bé; mes, si segueix per aquest camí, pararà boig. Mal anem, però me temo que així encara aniríem pitjor. Vaja, vaja! Sort que vostè mateix ho confessa, que somnia.
-És clar que somnio- féu en Ramon somrient i com mig arrepentit de sos esclats. -Però deixin-me somniar, que no poques vegades són els somnis que ens posen sobre la veritat, i somnis hi ha que valen més que aquesta.
I reprenent son aire de broma, afegí veient que son oncle s'alçava disposant-se a marxar:
-No es cregui pas que sóc sol, no! Veu? Al senyor oncle el tinc ja mig conquistat, i si logro convèncer a vostè, quin triumvirat formarem! Ell representarà el braç eclesiàstic, el poder espiritual; vostè la noblesa, l'element conservador i moderador, és a dir, la dreta; i jo l'esquerra revolucionària. I veurà com entre tots alçapremarem la muntanya.