En Ramón Montbrió, per més que havia fet molt la vida de ciutat, no coneixia sinó lleugerament els refinaments del tracte social. Sa vida d'estudiant, ocupada amb entreteniments i cabòries de caràcer purament personal, no li havia permès gaire més tracte que científics, artistes i somniadors, gent de més o menys personalitat, però generalment, poc preocupada de les filigranes de l'etiqueta. La gent del camp, que constituïa sa més apetitosa societat, no hi ha que dir que no li adobaren gran cosa per aquest cantó.
Així és que, al trobar-se tan impensadament amb gent de respecte com els senyors de Serra-Bruna, ses filles i una munió de parents xics i grans que estiuejaven al mas, en aquell moment reunits en la sala de confiança a on se féu la presentació, quedà sorprès i un poc entrebacat.
De mica en mica anà recobrant l'aplom, sobretot a l'adonar-se de què tota era gent del seu mateix braç, en particular els amos muntanyencs del tot.
A l'hora del dinar es pot dir que estava ja en plena possessió de si mateix, tenint lloc de desplegar tota l'amenitat de son tracte jovial i expansiu.
Els que coneixen la societat burgesa de nostra muntanya, saben quant accessible és al tracte, i quant fàcilment s'intima amb ella, així que les coneixences arriben al nós amb nós, com se sol dir; i en Ramon, que, per naixença, per temperament i per afició, era un verdader muntanyenc, amb l'aventatge d'una superior il·lustració i un do de gents especial que el feia atractívol per sa conversa i sos acudits, no hi ha que dir si es trobaria en son element.
Res té, doncs, d'estranyar la facilitat amb què s'identificà amb aquella gent que al quart d'hora li semblaven ja coneixences velles. Al seu entorn girava la conversa i en un moment, amb poques paraules i sense pretensions, hagué fet un quadro de sos antecedents, posant, com vulgarment es diu, tota sa persona al mig del carrer.
No trigà pas a compendre, per paraules saltades, que sa extravagant escena amb el seu senyor oncle no havia passat desapercebuda a la família, com també que l'especial situació del Rector, creada per les reguitnades de la seva majordona, no era cap secret; i, no creient convenient ni digne empenyar-se en cobrir amb les ombres de misteri, exposant-lo a interpretacions exagerades, un fet desenrollat, per dir-ho així, sota el cobert de l'hoste que l'omplia d'atencions i que l'excessiva delicadesa del mateix no li permetia esbrinar, resolgué fer-ne confessió. Riscava d'ofendre son oncle, mes per això comptava amb son enginy i gran domini de si mateix.
Ho explicà tot; mes ho féu amb tan graciosa naturalitat, que per més que produí verdaderes explosions d'hilaritat al descriure d'un modo pintoresc i gràfic ses palestres amb la Feliça, no sols son oncle no se'n pogué ofendre sinó que es vegé obligat a sumar-se al general entusiasme tributant interiorment un superior elogi al procedir de son nebot, que tan admirablement li treia de sobre un pes que l'oprimia, perquè també a ell li esgratunyava la consciència allò que ara quedava reduït a les proporcions d'un incident còmic, com tants altres que en coneixien sos amics i confidents, els senyors de Serra-Bruna.
Fou un complet triomf pel jove aquella part del dinar, i els comentaris duraren llarg temps, sobretot, allò de la Marieta de l'ull blau féu tanta gràcia a les senyores que meresqué els honors de vàries repeticions. Fins el bo de mossèn Isidro prengué amena part en la conversa, fent riure molt contant algunes curioses anècdotes de la Feliça amb un criteri superior al que podia esperar-se de sa tosca apariència, amb tot i lo delicat de la matèria conversada.
Encara que mossèn Joan rigué molt, parlà poc, per fi clogué la conversa, dient amb veu reposada i to sentenciós:
-Senyors, ja veuran: jo tenia un amic que patí tota la vida d'un mal grà, un altre a qui els penellons se'l menjaven viu, i, finalment, un tercer, amb una berruga al cap del nas que li feia veure la padrina. Vull dir que aquest món és una vall de llàgrimes, en la que a cadascú li toca portar sa creu, que, com diu el Kempis, per tot arreu ens aguarda: Crux ergo semper parata est et ubique te expectat. A mi m'ha tocat la de la Feliça. Alabat sia Déu, perquè tots els contratemps són bons per a oferir-los a Ell en descompte de nostres pecats.
I no es parlà més de l'assumpte.
LLAMPEGUEIX