Se conta de Cèsar que en una de ses incursions a les Gàl·lies, al passar per un llogarret perdut en un recó dels Alps, digué a un de sos oficials amb qui estava conversant de política de son temps:
-Més m'estimaria ésser el primer aquí que el segon a Roma.- Aquesta expressió té una equivalència exactíssima en nostre vell adagi que diu: «Val més ésser cap d'arengada que cua de pagell.»
Al veure tants propietaris rurals abandonar llurs grandioses masies, dotades d'excel·lents condicions d'estatge, per a trasbalsar-se a una ciutat o vila, reduint-se a la vida de lloguer en carrers sovint rònecs i sense sol ni aire, fent una vida avorrida i sense objectiu, gastant a voltes lo que llurs rendes no donen o estalviant lo que en llurs pairals se malmet, deixant un lloc a on són i representen alguna cosa per altre a on no són ni representen res, se comprèn bé que entre nostres pagesos no abunda pas l'esperit de Cèsar.
L'alta i baixa muntanya estan sembrades de caserius que tenen l'apariència de poblets. Grandiosos bastiments a on la pedra picada hi és a dojo en arestes, finestrals i brancades amb mirandes i porxades d'excel·lent orientació, escales monumentals i cambres espaioses, algunes decorades amb gran riquesa, grans llisses, eres com places i cabanyes com catedrals, tot d'una grandiositat que demostra, ensems que un esperit agrícola de gran empenta, un grau de cultura i un refinament de costums, molt per dessobre de lo que avui allà es veu.
Aquests són els abandonats palaus de l'antiga burgesia muntanyenca que, completament desposseïda de títols nobiliaris, vivia del treball amb vida fastuosa. Llurs naixements i bodes, celebrats en oratoris privats o esglésies de patronat eren galejats com festes de prínceps, i el ressò de ses grandeses ha arribat a nostres dies, glossades per cançons populars que encara van en boca de nostres pagesos.
Avui molts d'aquests casals són habitats per cambrers i masovers que conreuen les terres en arrendament cotat o a parts, i els descendents d'aquells senyors vegeten per les ciutats sense personalitat ni prestigi, si és que no han desaparegut ja engolits per la usura i la trampa, final quasi obligat dels que abandonen els destins que Déu els hi assenyalà sobre la terra.
Però el cas és que, àdhuc els que s'han mantingut ferms al camp, han sofert els efectes d'un mal aire que ha glaçat l'esperit pogressiu de nostra muntanya. Aquests també han arrendat llurs termes, desprenent-se del més poderós objectiu de la vida pagesa, o sigui un treball moderat, entretingut i productiu; han perdut el gust d'aquelles construccions grandioses i d'aquell art decoratiu, potser una mica paisà, però ample i sencer, i la seva vida domèstica ha deíxat d'estar a l'altura de les necessitats de l'època. En nostres velles pairals no s'hi ha fet una reforma important, com tampoc se n'ha bastida cap de nova, des de fa més de cent anys. La decadència és completa.
Molts pares que envien els fills a col·legis de luxo i a seguir carrera a Barcelona, se lamenten de què aquests se deixin seduir per la vida de ciutat i cobrin avorriment a la del camp. I, no obstant, és un fet molt natural i lògic, donat el descuit en què molts d'ells tenen ses vivendes. A part d'altres consideracions, ¿com no han d'establir aqueixos joves comparació entre el confort de les habitacions de ciutat i la incúria i destartalament de llurs pairals, sense una estància, les més d'elles, prou decent i confortable per a refugiar-hi la família durant les llargues vetlles i vagues forçoses dels mals dies d'hivern? Quan la neu cobreix la terra i la tramuntana bufa fort o bé les bromes llencen l'aigua a bots i a barrals, veuríeu en moltes grans masies de la muntanya vagar la gent avorrida pels porxos, corredors i sales, escombrats d'ací d'allà pel vent pluig que filtra per balcons i finestres mal closos i per les fredes ratxes que colen per les escales, les portes de les quals no es poden tancar.
I la llar?, direu: Sí, hi ha la ditxosa llar, tan galejada per poetes i prosistes, a on hi crema un foc com un infern, entorn del qual amos i servei, barrejats, canten cançons i conten rondalles. Mes tot té els seus límits, i les cançons i rondalles s'acaben abans que les hores de fred i de mal temps, i tothom s afarta de rostir-se del davant i glaçar-se de l'esquena, com de plorar llàgrimes vives, mercès al fum que el canó de la xemeneia no pot engolir.
És llavors que els fills de família es recorden del cafè, de la tertúlia i de totes les comoditats de ciutat, i es deleixen per tornar-hi així que puguin.
-No els hi envieu, els fills, a estudiar a ciutat, i no vos hi fugiran- prediquen alguns; i, efectivament, els hereus d'aquests s'arrosseguen per l'escon perquè l'art de la terra no els dóna pas feina, i tota sa ciència consisteix en tombar les perdius, rondar per fires i festes i... estirar l'orella al gat.
S'ha de convenir en què han planejat circumstàncies terribles sobre nostra pobra societat. Un temps era Catalunya l'avançada de la civilisació europea. En la mar, en terra, en arts i indústries, dictava lleis que eren filles de sa pròpia essència; i, per més que la societat evolucionava i progressava com avui, ella guardava la davantera, perquè l'esperit progressiu era en ella la tradició. L'ànim s'entristeix pensant lo que seria avui la societat rural, que dos segles enrera bastia en nostres afraus aquestes estacions agrícoles les ombres de les quals avui admirem, si una alenada de mort no li hagués glaçat la sang al cor. De segur que res tindria que envejar a França, Inglaterra i Alemanya.
És un error creure que el poble català és afectat a lo seu i refractari a tota influència forastera. Lluny d'això, jo crec que en sa idiosincrasia, per altra part admirablement equilibrada com la d'una de les races més susceptibles de perfecció, hi manca bona dosi d'amor propi i d'egoisme col·lectiu. D'això naix aquesta modèstia que li fa desconèixer sos propis mèrits, aquesta pobresa d'esperit, aquest encongiment que el fa desconfiar de son propi valer, aquesta admiració innocent per les gales de l'oratòria brillant, per ell inaccessibles, aquesta bonomia, en fi, de poble primitiu amb què es deixa emmelar amb sols tocar-li la barbeta; deficiències totes, que l'han posat a frec de caure vençut als peus d'alta raça ardida, absorbent, fantasiosa, d'exterior brillant però buida de cervell.
Bastà una pluja de títols nobiliaris, de pura gràcia i de plantilla oficinesca, per a trastornar en les darreries del segle passat a nostra burgesia rural. «El treball no ennobleix -li digué algú.- Això es deixa para los patanes, para los destripa terrones y mercachifles.» I nostres hisendats cuitaren a arrendar ses terres i nomenaren procuradors. «La vida del campo es vida de salvajes; el hombre debe vivir en sociedad», se li afegí, tot mostrant-li unes immenses planures, desertes de masies, i unes grans ciutats, verdaders pilons de pobrissalla i d'hidalgos tronats, però alegres com unes castanyoles; i nosaltres, vinga corrents cap a buscar el dret de ciutadania, entrar de socis al casino de senyors i omplir les tertúlies, fent la cort al governador, al comandant militar, al jutge i, en darrer cas, als oficials de la guarnició i als embrutapapers de les oficines, que ens feien el servei de civilisar-nos, ensenyant-nos a parlar en cristiano després de convence'ns de què nostre dialecto es muy ordinariote.
I així quedaren els camps sense l'amparo de la gent de prestigi i a mercè del caciquisme desfrenat, i per aquesta portella han entrat la gran majoria dels mals que ens afligeixen.
Alguns se fan bocades de la fortalesa de l'esperit català, que ha sabut resistir l'empenta desnaturalitzadora de l'Estat. Jo no sóc pas d'aquests. Crec que ens hem mantingut catalans contra tot, senzillament perquè no podem ser res més. Déu ens ha fet d'una sola peça i de tal manera que no podem ser res més que lo que som, i, o hem de prosperar com a catalans o bé estem destinats a desaparèixer confosos entre les despulles de les races més inferiors. El dia que aquesta veritat se generalisi estarem salvats.