Encara li durava l'excitació, que no bastava a calmar la ruixada d'aigua fresca que li queia damunt escorrent-se per ses espatlles i les anques de la bèstia, quan, al passar per sota el porxo d'una masia de gran presència, sentí que el cridaven per son nom des de dalt. Tirà les regnes i alçant el cap reconegué la casa de Serra-Bruna i veié amb sorpresa que era son oncle, que li deia amb son to de veu entre plorós i rialler.
-Però, fill meu, ¿que t'has tornat boig per marxar amb semblant temps? ¿No havíem quedat en què m'esperaries si seguia la torbonada?
-L'he esperat fins que m'han fet a fora.
-Sants del cel!- exclamà el vell, esfereït com si pressentís algun greu contratemps ocorregut durant sa ausència, -¿I qui pot haver-te tret a fora de casa meva?
-Qui? la mala pua de la seva majordona, aquella que mana més que l'amo, és qui m'ha despatxat en dejú, tractant-me com a un gos foraster. Prou que l'hi explicarà ella afegint-hi que l'hi he dit tot lo que m'ha vingut a la boca, lo que no és cert, perquè moltes més coses m'he engorjades per consideració a vostè, que la protegeix per més que ella el deshonra.
Tals paraules en boca d'en Ramon no es comprenien sinó donat l'estat de sobreexcitació en què es trobava. Son pobre oncle estava aplanat. Apoiant-se de mans sobre la baixa barana del porxo, tenia el cap mig penjant, semblant-se a la coneguda estàtua del gladiador moribond. Son aspecte era tan llastimós, que per fi el jove, el bon cor del qual era evident, se'n condolgué. Enfilant la gran porta mig oberta de l'entrada, saltà del cavall, i, entregant les regnes a un mosso que li sortí al pas, se'n pujà escala amunt, trobant al seu oncle a l'últim replà que l'esperava, fent-lo entrar en el recibidor.
Amb breus i concises paraules li explicà l'ocorregut, declarant-li, per fi, que si en lo successiu volia veure'l, anés a la casa pairal, a on ocuparia sempre el lloc de son difunt pare; però que ell a la Rectoria no hi posaria més els peus mentre criés semblant bestiola.
El pobre capellà li tirà els braços al coll, exclamant:
-Fill meu, fes lo que et sembli: abandona'm, com tothom m'ha abandonat, però compadeix-me com tothom me compadeix. Déu sap si sóc sociable i si disfruto amb l'amistat i visites dels parents i amics, com sap també lo que sofreixo en mon aislament. Sóc víctima d'una manda piadosa, d'un compromís contret a l'espona del llit d'un agonitzant. Era amic carinyós i lleal, i em recomanà aquesta dona al moment de morir. Li vaig prometre no deixar-la, per més sacrificis que em costés; i, encara que en aquells moments no calculava ni podia calcular quina mena de sacrificis podria costar-me, no és això raó perquè ara me'n desentengui. És un mal del qual sols Déu pot enviar-ne el remei disposant de ella o de mi.
En Ramon, del tot desarmat i fins enternit de lo que sentia, volgué, abans de despedir-se, apaivagar un poc la pena de son bondadós oncle, empleant son antic sistema de tirar la cosa a broma, dient:
-En fi, reconec son sacrifici i l'esperit d'abnegació que el porta a aceptar aquesta tirania. Vostè disposi de mi en tot i per tot; mes, en quant a la Rectoria, repeteixo que sols hi posaré els peus quan Déu hagi enviat el remei disposant de vostè o d'ella. En el primer cas, hi vindré per a aprofitar l'ocasió d'apretar-li a la Feliça el ganyot, i en el segon, encara amb millor gust, per a cantar el gori gori a la mala vella i menjar-me la polla rossa i la negra en la mateixa taula on tanta gana m'ha fet passar.
-Sempre seràs plaga!- digué el Rector, ja més asserenat i agafant-lo pel braç. -Però ja n'hi ha prou, de misteri, que estem cridant d'una manera inconvenient l'atenció de la gent d'aquesta casa. Entra i et presentaré, advertint-te per endavant que de cap manera consentiran que segueixis ton camí amb semblant temps.
-No em quedaré ni que em pengin- exclamà en Ramon amb vivesa. -I per evitar-me un refús, val més que ens despedim sense entrar.
I això dient, besà la mà de son amoïnat oncle, que en va tractava de retenir-lo, quan de sobte, obrint-se la porta vidrada que separava el recibidor de l'espaiosa sala, aparegué el senyor amb aire campetxano, exclamant:
-Vaja, senyors! ¿Què fan aquí parats al peu de l'escala? Per què no entren?
-Vegi, don Eudald: aquí té mon nebot que s'empenya en passar de llarg, fins privant-me del gust de fer-li sa presentació.
-Ah! Vostè és el nebot de mossèn Joan?- digué don Eudald acabant de passar la porta i allargant al jove la mà. -I quant m'alegro de coneixe'l! Però faci'm el favor d'entrar, perquè en quant a lo de passar de llarg, és cosa que amb semblant temps no ho consentiria a un desconegut; però a vostè ni ara ni mai.
Mossèn Joan, per sa part, feta la presentació de don Eudald a son nebot, afegí:
-Mira, Ramon: en aquesta casa, hi entro i surto com de família, honrant-me amb una confiança que, encara que immerescuda, me permet manar-hi tant o més que en ma pròpia casa.- (Això ho digué amb un cert retintin que copsà al vol en Ramon.) -Vull dir-te, doncs, que la invitació de don Eudald és coral del tot, i que no és de llei que la refusis.
En Ramon, que, barret en mà, havia cortesment correspost a la bona arribada de don Eudald, respongué resoltament:
-Don Eudald: jo agraeixo, com no es pot imaginar, sa invitació que m'honra més del que mereixo; però dec fer-li notar que el temps que fa en aquest moment el feia ja quan he muntat a cavall; per lo que compendrà si deuen ésser poderosos els motius que m'obligavn a marxar i ara m'impedeixen quedar-me: d'això no n'hi dirà de menys el meu senyor oncle, que els coneix.
I tal si els coneixia, mossèn Joan! Aquestos no eren altres, per una part, que la quimera que encara el jove portava a dintre, i, per altra, una espècie de pueril complacencia que sentia al posar de relleu davant de son oncle la diferència de procedir d'aquella persona a la que veia per primera vegada, comparada amb la de la seva majordona.
Seguia don Eudald retenint el jove, que pugnava per desfer-se'n; mossèn Joan patia crudelment al considerar que, per sa culpa, son nebot se veia empenyat a viatjar en dejú, essent prop de migdia i tenint que fer més de dues hores de camí entre mig d'un temporal desfet. Comprenia bé que allò no era més que un contrapunt, un cop de gènit del jove, i desitjava retenir-lo, tant per evitar-li les molèsties consegüents a son descabellat propòsit, com per a mitigar-li aquell mal record de sa visita. Ademés, i era la pura veritat, el molestava en gran manera el pensar en els judicis que aquella familia hauria de formar de tota aquella estranya escena. Se li acudí una idea i la posà en pràctica tot seguit. Obrí la porta de la sala, i des de son llindar, cridà:
-Montserrat! Vina, pubilla, a veure si tindràs tu més poder que ton pare.
Quasi instantàniament, igual que si esperés sa entrada, com els actors en el teatre (senyal de què no caminava gaire lluny), aparegué una bona mossa, de cara frescal i fina, trajo de bon tall entre pagès i vilatjà, la qual quedà parada, cobrint-se ses galtes de lleugera rojor, ensems que apareixia la blancor de ses dents descobertes per un graciós somriure.
-Veges- continuà mossèn Joan: -aquí tens aquest esterlocat de mon nebot, que s'empenya en passar de llarg i fanguejar per aquests camins, dinant tard i malament a Vall-llosell, en comptes d'acceptar l'hostatge que aquí se li ofereix. Digues: vols que es quedi? Si o no?
-I ara, mossèn Joan! Quina pregunta!- féu la noia, atansant-se modestament alguns passos. -És clar que s'ha de quedar.
-Doncs mana-l'hi tu, perquè a ton pare ni a mi no ens obeeix pas.
Les mirades dels dos joves se creuaren, parant-se com curiosos i admirats l'un de l'altre, cosa d'un instant imperceptible. Els ulls de la noia s'abaixaren primer i, atansant-se els dos fins a donar-se les mans, digué ella amb cert graciós desembràs:
-Jo no el convido pas, perquè això ja ho ha fet el papà; jo sols li prego que no el vulga desairar, refusant el sopluig que amb tan bon cor ell li ofereix.
-Sento vivament, senyoreta- féu en Ramon un tant desconcertat -el compromís en què em posa d'aparèixer com un ingrat, essent així que mon agraïment per l'honra que m'ofereix és superior a tota ponderació. Consideri que quan m'he posat en camí, malgrat el temps que fa, és perquè sèries ocupacions me reclamen a Vich aquesta mateixa nit.
-Per sèries que siguin tals ocupacions, no ho seran tant com el disgust que ens donarà el seu refús, ni com el remordiment que ens quedaria d'haver-lo deixat partir en semblants circumstàncies. Jo li prec novament que es quedi, i, si no ho vol fer per nosaltres, faci-ho... pel seu oncle.
Aquestes paraules foren pel jove com un raig de llum. Fins en aquell moment no havia comprès que la inconcebible tossuderia havia, per força, de deixar en situació poc airosa el pobre Rector davant d'aquella tan amable família; lo qual havia de revenir en noves mortificacions i motius de pena per al bondadós vell, que ja prous ne portava a sobre per tot lo succeït. Altrament, tals paraules li feren sospitar si la noia hauria penetrat el secret de sa obcecació, lo que denotaria en ella una perspicàcia, ensems que una delicadesa de sentiments, que el feriren com una revelació.
I era tan simpàtica l'ofrena i tan insinuant la invitació en boca d'aquella hermosa i quasi desconeguda donzella, que... vaja! hagué de declarar-se vençut.
-Senyors... no puc resistir més: disposin de mi- féu l'hereu Montbrió, acotant el cap i obrint els braços caiguts al llarg del cos.