Estimadíssim Ramon: acabo de rebre la teva, de tan enyorada, ja no esperada lletra, de la qual dedueixo amb ver goig que, donant per clos el període de tos estudis complementaris, que en dius, i de tes corribandes científiques, comences a sentir la necessitat de fixar ton esperit i d'instal·lar-te definitivament en ta pairal, a l'objecte de remugar i donar sentit pràctic al cabal de coneixements que ton geni inquiet i ton afany de veure i d'investigar t'ha d'haver proporcionat. Molt me plauen tes resolucions, i plau-me, més que totes, la de segellar-los amb una visita al pobre vellet que, malgrat tos llargs desviaments, no t'ha perdut mai de vista. I plauen-me, no perquè pensi poder auxiliar-te amb profitosos consells, sinó perquè em sembla que ella significa una sanitosa evolució en el curs de la teva vida, evolució que per força m'ha d'ésser grata, des del moment que et porta cap aquí.
Sí, fill meu! O jo no entenc res del cor humà o ta anunciada visita, més que el caràcter de consulta, revesteix el de reparació. Ta epístola traspua, a més d'aquella bondat ingènita del teu cor, un cert deix de penediment que no pot haver-lo dictat més que la consciència de l'apartament en què has viscut del que tants anys t'ha fet de pare.
Quan aquest, que al Cel siga, morí, me féu especial encàrrec de vetllar ton pervenir i influir, amb les escasses llums que Déu m'ha donat, en l'elecció de ta carrera. Així ho vaig intentar, tu ho saps bé, mes tots mos esforços s'estavellaren contra aquest teu geni de marranet que dit sigui sense ofensa de ningú, has heretat de part de ta mare. Mon somni daurat era fer de tu un eclesiàstic, i, si bé ton cap i ta posició eren malaguanyats per un capellà de missa i olla com un hom mateix, justament això m'animava a enjoncar-te amb una carrera que et portés a les altures de la jerarquia, a on tant de bé podies fer a la Religió. Jo ja't veia tot un doctor un... ¿qui sap, Mare de Déu, a on hauries pogut arribar?
Amb tal propòsit jo et citava Misser Joan de Montbrió, germà del meu besavi, que fou trenta anys doctoral de Tarragona i que tants volums deixà escrits: De jure civili cum ecclessiastica potestate concordia. De advocato puniendo qui falsum stylum citat, i altres. En mes mans he tingut encara una carta del secretari del ministre Calomarde, qui, en nom de son senyor, li oferia la mitra d'Osca, dignitat que es negà a acceptar. I a Fra Dionís, abat de Sant Benet de Bages, i a Fra Climent, que ho fou de Besalú, i més recentment a l'oncle, Doctor Sebastià, la sotana del qual tant brillava en el Foro de Barcelona i de qui en ma infantesa no en sentia parlar sinó amb admiració.
Però vaig adonar-me aviat que cordis appetitiones subvertunt mentis rationes, o, traduint lliurement, que et tirava més el cor que la sagristia. Àdhuc així, quedava encara l'honorable carrera del Dret, a on tant hi ha que fer en el camp de la polèmica i no t'obligava a sacrificar el nom de la família, del qual ets avui l'únic hereu. Però ca... Recordo que tu em deies: -Avui la impietat abandona el camp de la filosofia i la dialèctica, per a invadir el de les ciències, d'on procura extraure els projectils per a enrunar l'edifici de la Fe. És, doncs, en aquest terreno a on deuen acudir els bons catòlics a combatre i a vèncer, com combateren i venceren en aquell.- Potser sí tens raó i mes idees no són més que cabòries de rector bosquerol, però sempre he sospitat que tes resolucions, més que d'altra cosa, provenien de ta aversió al llatí, aversió nascuda en les modernes aules, a on aquesta llengua sagrada, mare de totes les ciències, és avui mal ensenyada i pitjor apresa, i, per lo tant, poc assaborida i en conseqüència en gran manera menyspreada. I jo pregunto: no coneixent la llengua ¿com hem d'estudiar les ciències que en ella estan escrites? ¡Prou se coneix, fill meu, amb la marxa de la societat moderna! ¡Prou se coneix que no anem a la font!
En fi, que els temps han canviat, i quan me'n vaig adonar ja tenies el cap ple d'aquestes modernes invencions, que no m'inspiren gota de confiança. -La carrera d'enginyer és la carrera del pervenir!- me deies, i justament és el pervenir que veig fosc, jo que sols visc del passat.
Però, fill meu, veig que torno a la dèria de botzinar de tot, sense reparar que no tinc encara alçada la penitència que per aquest pecat m'imposares. Mes, què hi farem? Els vells som com les criatures; no ens corretgim, encara que ens piquin els dits. Perdona'm, doncs, estimat Ramon, com jo et perdono l'esperit d'emancipació que en certes coses t'ha portat lluny de mi. Si has encertat, ben teu serà el mèrit; del contrari, ningú més que tu en passarà la pena. Però, sia com sia, no dubtis que ta carta m'ha commogut fins a fer-me plorar de goig, sobretot quan reconeixes estar en descobert amb qui tantes proves d'estimació t'ha donat. Paga, doncs, aquest deute de gratitud i alegraràs els darres anys de la vida de ton vell oncle, que t'estima com a un fill,
Joan.
Vall de Pedres, 10 de juliol de 1866
P. D. Se m'oblidava el dir-te que, ja que penses seguir el vell camí de Vall-llosell i agafar la drecera a l'hostal del Porxo, com no tinc confiança de que la sabessis seguir, a lo menos sense perdre-hi un temps que podria fer-te falta, he disposat que vinga a recebre't en el susdit lloc, mon recader, en Pascal, home de confiança en qui pots descansar. Val.