I
Los qui no hajan vist lo jardí del General, no poden tenir idea del efecte que feya als barcelonins. Venía devant de lo qu'avuy es Estació del camí de ferro de Fransa, al comens de lo que aleshores era Passeig de Sant Joan (ara carrer del Comers), entre aquest y l'explanada de la Ciutadela. Per una ciutat de la importancia de Barcelona, era una cosa ben xica; però'l consideravam com una joyeta estimada, ja perque no'n teníam dins de la població cap més que pogués compararshi, ja per que molts de nosaltres hi havíam passat agradosament llargues estones de nostra infantesa, ja, en fi, perque (cal dirho) era realment bonich y ben conreuat quasi sempre.
En sa construcció, de trassa antiga, dominava'l boix retallat formant dibuxos qu'enclohían plantes de flor y adornament; hi havia un petit estany hon anavan les criatures a tirar pà a les oques, als cignes y als pexos, darrera del qual un bosquet plè d'alts y baxos duya a una fonteta hont anavan a beure xichs y grans, als qui feya la mitja rialla una Flora de pedra; en aquell verger embaumat pels aromes dels tarongers y llimoners, barrejantse ab la olor aspra dels boxos, no hi mancavan pas sortidors ab estàtues y pedrissos de marbre; fins s'hi axecava un espayós gavial de forma cilíndrica y cúpula rodona termenada ab una panera rublerta d'esturments de música, en lo qual abundavan los aucells de varies qualitats, y hi havía hagut també algun simi y animalons d'altres menes.
Al peu d'un dels dos pedrissos en forma de mitx cercle y ab espatller de xiprers que corrían d'un costat y altre de dit gavial, una tarda d'hivern van trobarhi una dòna extesa sens dar senyals de vida.
Tindría aquesta uns trentadós anys, era de bona mida en l'alsaria, com també un xiquet plena de carns, de fesomía, si no del tot bella, ben agradosa y lleugerament bruna; duya al cap una "bleda" de vellut, especie de mitja fulla de mocador, guarnida ab puntes, una manteleta a les espatlles, y, tant una com altra cosa, lo mateix que tot lo demés del vestit, era de colors foscos. Prop seu se veyan un mocador blanch de butxaca y un saquet de mà. Tot en ella indicava una senyora pagesa.
Sabut lo cas, anà allí'l jutge per instruir les primeres diligencies, acompanyat d'un actuari, un algutzir, un curial y dos metges. Quan aquests hagueren comprobat la mort d'aquella dòna, donchs morta y ben morta era, lo jutge procehí al interrogatori.
Lo primer a qui's dirigí fou al guarda-passeigs qui havía dut la nova al jutjat. Sa declaració fou la següent:
--Tot lo que puch dir a ussía es que, atravessant lo Jardí, al ser
devant de la pajarera, he vist aquesta dòna tal com se troba ara.
He corregut a cercar vinagre; han vingut ab mi'ls companys; y
veyent que no la retornavam de cap manera, llavors he acudit a
ussía.
--Jo-- assegurava altre guarda-passeigs, qui duya una cama de
fusta --no sé rès més que lo que'l company m'ha dit y lo que veig
ara.
--Jo-- afegí un altre del mateix còs-- sols dech dirli que una estona
abans de tenir conexement de la desgracia, m'he adonat de que la
senyora(Deu la perdó) disputava molt de baix en baix ab un senyor
de barba rossa y d'una etat, si fa ò no fa, com la d'ella.
Creyentme que tractavan coses de familia, m'he apartat per
prudencia. No ha passat gayre estona quan he vist a n'ell com exía
del Jardí pel rexat del Passeig: anava tot moix y caminava
depressa. Lo tinch tan present, que si sabés de dibuix, faría la
seva estampa de memoria. Ara, si'm fessen dir punt per punt com es,
no sabría dirho (sembla extrany ¿oy?); però crech que si'l veya
d'aquí a deu anys no'm passaría per alt.
--Aquest mitx-día-- observà un quart guarda-passeigs --som vist a la
difunta y a un senyor (que no pot esser lo mateix que ha vist en
Joan, perque'l del mitx-día portava bigoti) seyent en lo pedrís del
surtidor de la Serena. Estavan molt acostats, y, per allò de si fos
ò si no fos(¡quín un jo per permetre en lo lloch hont som de punt
coses que no estigan en orde! ¡Axò pla!) me'n som anat fent lo
mussol per darrera del pedrís y, girantmhi d'esquena, som vist lo
què. Devegades, les orelles hi veuen millor que'ls ulls y altres
vegades los ulls hi senten millor que les orelles. Ja m'entench jo,
si'ls altres no m'entenen.--
Y com lo jutge li manés anar al cas sense circumloquis, lo guarda-passeigs afegía:
--Donchs, anant al gra, ella deya: "Ja no passo més temps axí; avuy
s'ha de resoldre una cosa ò altra. Deu sab lo qu'he patit, y no
vull viure més ab aquesta ansia, ab aquest martiri. Me ficaré en un
convent hont sempre que jo vulla seré admesa. ¡Nó, nó, es un infern
aquest viure!"
"Però dòna", lo senyor li responía... Y ja no som poscut entendre rès
més, perque, alsantse, se'n anavan tots dos Passeig amunt, y llavors
sí que ¡bona nit y bon'hora!--
Lo curial, a la vista de l'actuari, anava extenent les declaracions. Termenades aquestes, lo jutge preguntà als qu'estavan al voltant si n'hi havía entre ells algun que sabés ò hagués vist quelcom que pogués donar algun indici de la morta ò de la mort d'ella. Ningú va respondre.
Mentres tant, havía acudit una munió immensa, y, com sempre l'acumulació de gent crida més gent, anava venintne tanta que va esser forsós trèurela, perqu'era tal la confusió, que anava a risch d'haverhi desgracies. Los guarda-passeigs, que solen esser gent de pau, ab prou feynes ho conseguían, y, un colp fet axò, tancaren lo jardí mentres venía la llitera per recullir lo cadavre.
Dos menestrals vellets, que per miracle havían pogut eixir sens pendre mal d'aquelles empentes, assentats en un pedrís del Passeig de Sant Joan, prop del jardí, mirant com en lo sortidor d'Aretussa, treyan aygua les tortugues y les oques de pedra, tenían lo següent diàlech:
--¿Què n'hi apar d'axò, senyor Codina?
--¿Y a vos?
--Home, per les declaracions que hem sentit, me sembla qu'aquesta mort
no ha vingut per ella sola.
--¿Voleu dir, Benet? Tots podem morir a qualsevol hora mentres Deu ho
vulla.
--Sí; però fíxes en que, segons lo guarda-passeigs, la dòna, poch
abans de morir, disputava ab un home, qui, segons sembla, s'ha dat
bona pressa a anàrsen.
--Y ¿quí'ns ha dit que no haja mort de la enrabiada matexa? ¡Quants y
quants ne moren cada día d'enrabiades!
--Ben segur. Però ¿y lo d'haver sentit dir a n'ella al mitx-día
l'altre guarda en lo Passeig, que allò no's podía aguantar y que
avuy forsosament havía d'acabarse?
--Anèu a saber allò lo qu'era. Podía esser molt com podia esser també
una ximplería. Estich en lo mateix qu'he dit abans: rès pot
deduhirsen.
--Donchs, jo vull pensarme que aquí hi hà gat amagat, un misteri, y un
misteri no gens xich que tindrà una cua llarga, però molt llarga.
--No us diré que sí ni que nó; tot pot molt ben esser. Ja ho sabrèm,
si a Deu plau que s'esbrine en vida nostra. No som pas nosaltres
qui ho ha d'aclarir; be se'n cuydarà prou la justicia.
--Donchs, visquèm y vegèm, senyor Codina.--
II
Per de prompte, ja semblà que'l vell del pedrís del Passeig de Sant Joan havía de tenir rahó, donchs aquella mort no mogué poch rebombori per Barcelona!
Darrera dels qui duyan lo cadavre va formarse una llarga y atapahida professó que arribà a omplir lo pati del Hospital, havent de restar encara part d'ella fòra'l carrer. Los més dels qui la componían estavan desitjosos de veure'l cadavre; los menys que s'havían adherit a la corrua a darrera hora y estavan ignorants del cas, feyan preguntes devegades a qui ho sabía tant com ells; però no mancava sempre qui's prengués lo treball d'informarlos, y, ab tal motiu, s'entaulava una xarima-arama de coloquis en los quals, tothom donava cullerada y ningú s'entenía.
--¿Què hi hà, diu? ¿Què vol que hi haja? Una desgracia.
--Una dòna morta.
--¡Ah!
--¿De què ha mort?
--Lo cotxe d'un marquès l'ha feta caure, y una roda li ha passat pel
coll.
--¡Reyna Santíssima!
--Què's patolla aquesta dòna?
--Fàssa'l favor de no empènyer, si es servit.
--¿A mi m'ho dius?
--Sí, a vos. Expliquèu les coses tal com sían, y no volguèu guanyarhi
tant. ¿No veyeu que som pobrets?
--Jo no'n trech ni hi poso; dich lo que diuen; y "si vols mentir,
dígas lo que sents a dir".
--¡Re... Cristina! Quína trepitjada!--
--¿Que ha de durar gayre aquest xibarri?
--Apàrtes, si vol. ¡Encara'm ficarà dins del cos lo boix de la
cotilla!
--Què m'explica a mi. Si vol estar ample, vàjassen a la platja de ca'n
Tunis.
--Dònes, fèu lo favor de callar.
--¡Axò sembla la pescatería!
--¿Què hi ha hagut, jove?
--¿Què passa?
--Pregúntenho a n'aquest minyó, qui, segons sembla, enrahona ab les
mules del general.
--Vos dexo estar per...
--¿Per què? Dígas.
--Per beneyta.
--¡Lo beneyt seràs tu, poca vergonya!
--¡Eh! ¡Eh! ¡Eh!
--¡Vòltala!
--¡Que callèm!--
Més amunt s'explicava lo succehit de diverses maneres:
--Un home que ha mort a la seva dòna en lo Jardí del General.
--¿Y per què ha sigut?
--¿Quí ho diu axò de la punyada y qu'ella fos la seva dòna? Si ningú
sab ni ella ni ell quí son.
--¡Y no hi hà cap ferida!
--No es pas veritat que haja sigut cosa de marit y muller. Veyèu si
axò pot esser, que volent ferla ser monja per forsa, lo clero anava
a tancarla per un esbirro que l'ha morta perque no enrahonés.
--¡Oh! ¡quína mentida!
--¿Quant s'hi juga qu'es veritat? ¡Apa! Una pesseta en mans de
qualsevol dels d'aquí.
--Sembla impossible que, essent tan llarch, sías tan babau, home.
--¡Repénjat en lo que has menjat, noya! ¡M'acabas de fer malbé
l'esquena!
--Es cosa del clero, sí.
--¡Ò de la lluna en un cove!--
Y, perfidiejant l'un que sí, l'altre que nó, avansava tota la comitiva ab gran pena vers lo Corralet; però les versions de la roda del carruatge, de la punyalada del marit y de la noya víctima del element eclesiàstich, anavan propagantse per avant y per arrera; y les opinions se dividían y les passions s'escalfavan, y's deyan les absurditats més grosses y'ls disbarats més colossals; allò semblava talment un preludi de la embrutidora confusió a que'ns ha dut la majoría del periodisme en aquesta època.
Entre tants com passaren aquella tarda per davant de la morta, no hi hagué ningú que manifestés conèxerla.
Al vespre, un jove practicant de medecina que arribava tart a la vetlla d'aquella nit, anà ab dos companys seus de vetlla a veure'l cadavre; mes, al serhi al davant, restava com si fos de pedra y obría tant los ulls, que semblavan talment exirli de les conques. De prompte, tirant los brassos al coll de la morta, llensant un gemech gutural, cridava:
--¡Cosina! ¡cosina meva!
--¿Qu'es axò, Armengol?
--¿Què't passa?-- digueren quasi alhora'ls altres dos, vivament
sorpresos y tractant de tràurel d'allí.
--¡Es ma cosina, es la germana del meu cor! ¡Dexèume sol ab ella!
--Però, escólta, escólta. No t'entregues a semblants extrems. Ets
home, ets metge (perque ja's pot dir axí), y be sabs lo que son la
mort y la vida;-- li observà l'un.
--¡No'm digueu rès! ¡Dexéume sol ab ella! ¡Ben sol! ¡Anèuvosen,
anèuvosen, ò faré un disbarat!--
No'ls fou possible convèncel de cap manera, y, per no exasperarlo més, lo dexaren. Allí va estarse tota la nit.
Al endemà, manifestava que la morta's deya María Cabanes y Armengol, qu'era natural de Barcelona, que tenía la carrera de mestra superior. En quant al lloch de sa residencia, va dir que desde molts anys vivía fòra de dita ciutat, però que no sabía ahont. Afermà esser ell l'únich parent que tenía la difunta.
Practicada l'autopsia per metges competents, aquests declaravan que la mort s'havía produhit rompentse un aneurisma de l'aorta. Aconduhit lo cadavre en un bagul que ordenà ferli'l cosí, aquest ab uns quants amichs de la matexa carrera lo acompanyaren piadosament al cementiri.
En lo mateix día, quan encara no s'havía dat a conèxer lo dictamen facultatiu, un diari de tons exaltats, recullidor de totes les immundicies y acullidor de totes les calumnies, que tenía per títol La Emancipación, després d'explicar llargament lo succés, termenava ab les següents paraules, que's traduhexen del castellà al peu de la lletra:
"Sobre la causa de la mort, corren versions diferents; però totes
coincidexen en atribuirli circunstancies, y fins orígens,
sinistres."
"Per avuy, no som més explícits, però tindrèm a nostres llegidors al
corrent de lo que puga indagarse".
Al assegurar l'Armengol no saber la residencia de sa cosina, no deya pas la veritat, donchs no trigà a marxar, sens dirne rès a ningú, a un poble, que du'l nom de Santa Eularia, acompanyat d'un altre estudiant molt adicte seu, y allí, explicada la desgracia a un matrimoni vell en companyía del qual vivía sa parenta, sens trobar cap obstacle en aquella gent senzilla, de qui era prou conegut, va incautarse de tot lo que tenía la difunta. D'allò, ne vengué y'n donà lo que li feya nosa, y lo demés va dúrsenho.
Al cap de poch temps, la causa, sens haver passat del sumari, va sobresseures.
III
Però'l bum-bum del poble anava crexent, inflantlo La Emancipación ab punxadetes verinoses per l'estil d'aquestes:
"La causa del Jardí del General s'ha sobressegut sens haver arribat a
plenari, ab gran admiració dels més, però no de nosaltres, que ja ho
preveyam."
"Ab tal motiu, corren de boca en boca suposicions que voldríam veure
aclarides, y així, farèm les següents preguntes a qui puga
contestarles:"
"¿Es cert que a hores d'ara no s'ha practicat cap diligencia per
indagar la personalitat del home que parlava ab la"víctima" poch
abans de que la trobessen morta?"
"¿Es cert que'l jutge instructor y'l fiscal, aquests díes passats,
reberen moltes visites de gent"granada"? ¿Es cert qu'entre la tal
gent se comptavan dames riques y devotes, com també alguns senyors
que vestexen roba llarga negra?"
"Si axò fos cert, veuríam més clara, si no la justicia, al menys la
lògica de semblant solució."
Y cada día directa ò indirectament, aquell diari havía d'exir a parlar del succés atribuhintli, ab termes més ò menys clars, proporcions grosses.
Pel jutge, home entrat en anys y considerat com molt recte, era un martiri sentir a tota hora que's posés en tela de judici la seva entegretat, no sols en la publicació esmentada, sinó també entre la gent senzilla y adhuch entre amichs dels quals s'havía d'esperar que vegessen la cosa de manera totalment distinta.
Ab la corcor d'aquest pensament que no'l dexava nit ni día, estava a taula un vespre, quan, havent trucat algú a la porta del pis, la criada vella, després d'anar a veure qui hi havía, tornava allargant una targeta y dient:
--Un senyoret que'l demana.
--Dígasli qu'estich sopant,-- va respondre'l senyor; --que torne una
altra hora.
--Ja li he dit; però ell perfidieja en que ha de vèurel ara mateix.
--¡Ay, ay!-- exclamava mirant y tornant a mirar la targeta. --¿Què
podrà esser axò? ¡Bah! dígasli qu'entre.--
Poch després, entrava saludant un jove alt y prim, de cara verdosa y bigoti negre, vestit de levita. Després de saludar, posava son barret tou sobre una cadira, y deya:
--M'ha de perdonar que vinga a destorbarlo en aquests moments,
però...
--De cap manera'm destorba,-- l'home de lleys responía; --tant es axí,
que, si m'ho permet, continuaré sopant mentres vostè'm diu lo que
assí'l porta. No tinch familia, so solter, y, servit per aquesta
bona dòna qui fa anys es a casa, duch en tot la vida metòdica d'un
rellotge. Espero que se'n farà càrrech, y, axí, quan vostè
vulla... ¡Asséntes!--
Lo jove va assentarse, y'l diàlech continuava en aquesta forma:
--Vostè ja'm conexerà...
--¡Home!... Me sembla...
--Sí; so'l cosí, lo parent únich de la desventurada María Cabanes. ¿No
recorda...?
--¡Ah! ¡Sí, senyor, sí, senyor! María Cabanes y Armengol... Ramon
Armengol... ¡Just, axò mateix! Sembla que me'n havía de recordar
desseguida; però no'n fassa cas: ¡un hom té tantes coses en lo
cervell! Y, després ¿no veu? ¿no veu quines enormitats se fan
córrer a propòsit d'aquella desgracia? Es ben trist que la lley
haja de contemplar impassible com quatre homes explotan tan
indignament la opinió pública.
--Sí, verament; però he de dirli (sens que axò sía posarme al costat
dels que axí obran) que tocant a la mort de ma cosina, potser la
justicia no hi ha vist prou clar.
--¡Què ha dit ara!-- exclamava'l jutge, alsantse d'un bot com si
l'hagués tocat un corrent elèctrich. --¡Probes de lo que
diu! ¡Probes!
--Càlmes, no's despacienti,-- observà l'Armengol, clavant sos ulls
penetrants en lo jutge, qui llavors, a mitx sopar s'havía alsat de
taula.
--Penso que les probes nos les haurà donades la fotografía.
--¿Cóm? ¿Què diu?-- preguntà'l vell, clavant també los ulls en
l'altre.
--Sí, senyor, y aquí les duch. Probes son, "probes fotogràfiques",--
l'estudiant va respondre, recalcant de certa manera lo de les
probes y trayentse de la butxaca unes fotografíes.
--¡Tínga entès que no he de sufrir que vostè's divertesca ab mi ni ab
lo que jo represento!-- exclamava ayrat lo vell. --Acabèm d'una
vegada; però, li repetesch, no aguanto bromes de ningú que no puga
fermen, ni molt menys tractantse del meu ministeri.
--Sento, senyor jutge, haverme expressat de manera que hagi pogut
semblarli no respectuosa. Créga que no ha sigut la meva intenció
ofèndrel. Li prego que's mire aquestes fotografíes.
--Vejàm. Per ara no hi veig rès. Rès més que clapes, sense cap forma
inteligible. ¡Nó! ¡Vaja, per més que hi dono voltes...
--¿Nó? ¿No hi veu rès? En aquesta ampliació y ab lo vidre d'aument...
Sí, sí que'l porto. Axí ho podrà veure encara que sían esborrades
les imatges. ¿Repara? Una figura d'home ab ayre descompost. Los
pedrissos, la pajarera. ¿Ho veu bé?
--Home, me sembla, me sembla. Assègas y vejàm. Explíques. ¿A què ve
tot axò?
--Donchs, tornèmhi a seure y m'explicaré. Vostè conexerà'l fet de que
les darreres imatges que percebeix l'ull se fixan en la retina.
--Nó, no sabía tal cosa.
--¡Ah! no es estrany. En aquest país de clàssich endarreriment, son
escassos los beneyts com jo que's dedican a lo que ni's paga ni
s'estima.
--A dir veritat, temps enrera vaig llegirne alguna cosa en los
periòdichs; però, al meu entendre, axò no passa de ser una
humorada.
--Donchs, es la matexa realitat. Los ulls d'un mort guardan l'emprenta
del darrer obgecte que han vist; no n'hi capia dubte. Axí en los
Estats Units lo doctor Sandford descobría al autor ignorat d'un
crim. Ab una feble solució d'atrofina, saturà un ull de la víctima,
lo qual va fer créxer la nina, y, tocant després, ab la matexa
substancia l'extrem del nirvi òptich, l'ull va tornarse proeminent.
Llavors, ab una bona lupa, va veure'l doctor la tràgica escena y va
regonèxer al criminal.
--Si axò fos cert, sería maravellós. Però dígam: ¿quína relació pot
tenir lo que m'està explicant y les fotografíes que du, ab la mort
de la seva parenta?
--Es que jo ab los ulls d'ella he fet un ensaig per aclarir lo misteri
de que tothom parla y que jo crech que ha d'existir.
--Però, ¿còm? Los metges encarregats de l'autopsia no n'han dit una
paraula.
--Y, ¡què saben ells! Vaig ferho jo tot sol pel meu compte. ¡Los
metges forenses ray! Abiat acaban la feyna.
--Y, ¿còm va esser? Vejàm, explíques... ¡Ah! ara que hi caych,
permètim un moment que l'interrompa. ¡Laya! escólta;-- cridà'l
jutge a la minyona dirigintse vers la cuyna y dientli breus
paraules.
Després de lo qual, tornant a asseures, digué al Armengol:
--Dispènsim que l'haja hagut d'interrompre. Vàja seguint.
--Feta l'autopsia al cadavre, en un moment vaig extràureli'ls ulls y
me'ls ne duya a casa, hont, després de prepararlos convenientment,
vaig sotsmètrels a diferentes probes.
--¿Còm, y ab què'ls va preparar?
--A n'axò sí que no li puch respondre ara com ara; es un dels secrets
del meu procehiment especial.
--Donchs, díga tot allò en que no hi haja secret.
--Permètenme que passe pel mitx,-- feu en axò la criada, passant
entre'ls dos interlocutors.
--Després, vaig ensajar en los ulls l'acció de la fotografía,--
continuà'l Ramon.
--¿Va posarlos davant de la màquina; y...?
--Nó. Davant d'un reflector lluhentíssim, vaig encendre un llum potent
que aclaría'ls dos ulls, los quals, mitjansant la preparació que
vaig donarlos, conservavan tota sa diafanitat; un paper sensible
posat enfront me donava un negatiu, del qual vaig traure aquesta
fotografía.
--No dexa de ser enginyosa la manera.
--Llavors, la vaig amplificar ab la màquina. ¿Veu? Ho veurà millor ab
la lupa. Tan sols en l'ull dret va reflectirse l'escena, donchs, la
retina del esquer quasi estava despresa del tot. No era extrany,
nó, que ma cosina no hi vegés d'aquell ull. Repàre: aquí's veu un
home ab expressió violenta de cos y de fesomía; la pajarera; part
dels pedrissos. ¿Ho veu be ara?
--Be ho sembla, encara que molt esborronat.
--¡Oh! ja, ja. La violencia d'una sotragada, be sía moral ò material,
ò d'abdós ordes, que reb lo qui's mor, per forsa, per forsa ha de
traduhirse més ò menys en esborronament de l'imatge impresa en la
vista. Però, de totes maneres, la fotografía que se'n trau, pot
esser un document preciós per depurar los fets, com ho seràn sens
dubte en lo cas de ma pobre cosina les probes que aquí li dexo. Un
home parlava ab ella poch abans de la mort; la cara d'ell apareix
aquí ben distinta; per l'imatge pot trobarse al original, y fer
que aquest cante... En fí, ja ho té entès, y en tot lo que
convinga, ja ho sab.
--Escólte, una observació encara,-- demanava'l jutge gratantse les
blanques patilles, veyent que l'estudiant se disposava a
anàrsen. --Es ben extrany qu'en la fotografía aparega l'escena al
revés de com sería de creure que hagués passat, segons la
disposició en que va trobarse la difunta quan anàrem a regonèxerla
en lo Jardí.
--No sé què li diga; però tal vegada, abans de caure y després de
clucar los ulls, vaja fer un mohiment de desviació. Podría molt ben
esser. En fí, a les seves ordes. Tinch un xich tart.
--Però es lo cas ara que no puch obrirli la porta; la minyona ha
surtit duhentsen la clau.
--¡Axò sí que m'amola! ¿Que trigarà molt?
--No pot trigar pas gayre. Ja es aquí,-- afegía de sobte sentint que
forfollavan lo pany.
--A bona hora. Me'n alegro.--
Llavors entrà la criada duhent al seu darrera a dos agents de seguritat pública.
--A les ordes d'ussía,-- va dir un d'ells en castellà.
--Senyor Armengol,-- feu lo representant de la justicia, --tinch lo
sentiment de dirli que no puch dexarlo anar a casa seva.
--¡Còm!-- respongué l'estudiant plè d'ira y de sorpresa. --¿He
delinquit en alguna cosa per ventura?
--Axò es lo que s'ha de veure. Per de prompte, vostè m'ha dit coses
que
"m'interessan molt" y que, per aclarirles, necessito tenirlo a ma
disposició a tota hora que'm convinga. Guardies,-- afegía en llengua
castellana, --pòsen pres al senyor.
--¡Axò es un procehir arbitrari, indigne, inquisitorial! ¿Còm s'enten,
agafar a un home per que vol auxiliar l'acció de la justicia? ¡Axò
no passa en la nació més autocràtica del món! ¡Axò no passa més
qu'en aquest país del despotisme!-- cridava l'Armengol fet una
furia.
--¿Còm s'estima més que l'acompanyen? ¿pres? ¿ò lligat? Si no vol
que'l lliguen, seguèsca als senyors y càlle,-- lo jutge li
advertía ab tota calma.
--¡Que'm lliguen, que'm maten si volen! Però, ¡ay, senyor jutge ò
senyor dimoni! nos veurèm les cares y vostè sabrà qui so.
--Seguèsca, y boca muda,-- va dirli també en castellà un dels de la
policía.
Y, agafantlo tots dos, cada hu per un bras, se'l ne dugueren quasi a empentes, arrancantli axò les intergeccions més recaragolades. En tant, lo jutge, sens immutarse, se gratava les patilles y tancà la porta.
IV
En aquell temps, lo meu amich Basili estava cursant, y a les hores d'entrar y exir de l'aula anava jo sovint a trobarlo al pati del Colegi de Medecina. Llavors vaig conèxer, de vista ò més ò menys de tracte, a una pila d'estudiants, entr'ells, al Armengol.
Era aquest un caràcter ben original. Va comensar la carrera al exir del Institut, y no trigà en dexarla, tornant a empèndrela y a dexarla un sens fi de colps, ja examinantse y exintne be, ja no presentantse termenant lo curs y desaparexent per temporades de la vista dels qui'l conexían, talment com si s'hagués fos.
Axò va repetirho no sé pas quantes vegades, y sempre, quan ja ningú's recordava d'ell, comparexía de sobte, sens que may fos possible explicarse'l motiu de semblants eclipsis. Axí, als vint y set anys tot just estava a punt de termenar la carrera.
No li mancava pas talent; ben al contrari: se tractés de lo que's tractés, quan li donava la gana de parlar (que no sempre volía), mostrava una generalitat de conexements que ningú arribava a entendre còm podía haverlos obtingut. De qualsevol nou descobriment científich ja n'havía fet estudis, si no probes; en materia d'escoles artístiques, fossen antigues ò modernes, de totes donava rahó; los jahents literaris de qualsevol de les èpoques en los principals paíssos, los tenía pel cap dels dits. Quan no's sortía de la realitat, donava gust sentirlo; però comensant ab exageracions, ò posat a contradir ò a discórrer sobre certs fenòmens que s'observan en la vida sens que may haja pogut explicàrse'ls l'home, llavors semblava talment que ressucitessen en l'Armengol l'astrología judiciaria de la època mitx-eval y la bruxería. Lo magnetisme animal, sobre tot en ses branques del hipnotisme y la sugestió, la frenología en los estudis del doctor Gall, tenían en ell un ferm partidari. Fins, sens esser esperitualista, segons deya ell mateix, y sens haverse inventat encara la denominació de "telepatía", ja creya ell que certs pressentiments y coincidencies que's veuen realisats eran impressions y sentiments de l'ànima tramesos lluny. Y retreya als filosofs y als oracles de l'antiguitat pagana, com també als brhamans de la India, y arribava fins al extrem d'afermar que tot allò y molt més, qu'en lo transcurs dels segles ha vingut calificantse de superstició, sens exclouren los maleficis produhits pels conjurs, per la mirada, etz., era ciencia, si no ben pura, al cap y a la fi, ciencia, que, per consegüent, enclohía la veritat en distintes formes.
Açò comensà promovent riota entre la jovenalla de la Facultat, però, com l'Armengol tingués demostrat ab "arguments contundents" que, fentli certes bromes, abiat perdía l'oremus y no mirava prim, comensaren tots a miràrsel a distancia, com ell se'ls hi mirava també ab ayres de superioritat, y s'acontentaren batejantlo en ses converses íntimes ab lo nom de Doctor Nostradamus, per lo misteriós que's presentava.
¡Si n'era de misteriós! No tenía cap amich, sempre anava sol, exceptat
quan se'n duya a en Pau Lluhelles, un estudiant petitó, moll de
ulls, d'aspecte linfàtich, pobre d'estament y d'esperit, ab qui,
segons deyan los estudiants, se "menjava" la casa qu'havía heretat
dels seus pares. Fos com fos, lo cert es que la única persona que
tenía la confiansa d'ell era en Lluhelles. Un día, li havía dit lo
jove enigmàtic: "Míra: si fas sempre al peu de la lletra tot lo que
jo't diga, sens apartàrten may en lo més mínim, no hauràs de passar
més mals de cap per seguir la carrera. Vínaten a viure ab mi, y no't
mancarà rès; però (¡axò sí!) has d'estar sempre a la meva disposició
y serme lleal y tornarte mut quan algú't vinga ab preguntes respecte
a coses meves." Y en Pau, qu'era de bona pasta y per guanyarse la
vida y estudiar se'n veya un feix, va admetre la proposta, y li feya
de criat, y a tot arreu lo seguía com un gos, fòra quan lo seu
Mecenas, li deya resolut: "Ara, no vull que vingas; a casa, donchs,
a estudiar y fer la feyna." Per aquest motiu, a n'en Lluhelles los
seus companys varen dirli lo Ciutti, comparantlo ab lo criat del
Tenorio de Zorrilla.
Al endemà del vespre en que fou près l'Armengol, feya fret de veres, y'l pobre Ciutti, duhent alsat lo coll del paltó y la gorra ficada fins a les orelles, esperava ab cara compungida la hora d'entrar a l'aula. Un dels companys que'l veya axí, va preguntarli:
--¿Què tens, Pauet, qu'estàs tan moix?
--Rès, home, rès.
--Alguna te'n passa, noy,-- va fer un altre.
--¿No ho vols dir? Se veu que l'Armengol t'ha posat ordres,-- un ters
afegía. --Li deu haver dit lo de sempre, que si xerra, 'l matarà.
--Essent axí, donchs, no t'emboliques. Primer es la pell que tot,-- li
aconsellava humorísticament altre de la rodona, perque ja s'havía
format rodona al voltant d'en Lluhelles, lo qual responía:
--¿Què us patolleu del Armengol, ara? Al Armengol no us lo posèu per
rès en la boca. ¿Sentiu?
--¡Sobre tot, no li toquèu al doctor Nostradamus!-- saltà un.
--¡Deu es Deu y'l Doctor Nostradamus lo seu profeta!-- exclamava un
altre en tò comicament sentenciós.
--¡Sí! ¡dihèu, dihèu! Lo qu'us fa parlar es la enveja; perque may
arribarèu de cent lleugues a fer lo que fa l'Armengol; perque, al
costat d'ell, sou una colla d'ignorants y d'ases,-- tronà en
Lluhelles.
--¡Noys! ¡còm s'explica'l Ciutti!
--Tractantse del Armengol, lo Ciutti arriba fins a la eloqüencia.
--Al cap y a la fi, ¿quíns prodigis ha obrat lo Doctor Nostradamus?
Tot se reduheix a donarse ell mateix importancia; que, en quant a
fer, fa com tothom,-- deya un, intencionadament, per punxar a n'en
Lluhelles.
--A veure, donchs,-- aquest cuytava a respondre, --si entendrèu com
ell de frenología.
--Be, ¿y què?
--¿Què? Qu'una vegada en lo cafè de les Set Portes, mirantse'l cap
d'un senyoràs molt ben vestit, deya: "Aquest home es un lladre".
--¿Y va encertarho?
--¡Y tal si ho encertava! Al cap d'una estona, dos municipals lo duyan
près perqu'havía robat una cartera.
--¡Quína gràcia! ¿No més axò?-- tornava'l més punxeta de la colla.
--Axò no es cap prodigi. Si no fa rès més, pot ben tornàrsen al llit.
--¿Y lo que jo li he vist fer? ¡Jo, jo ho vaig veure! Magnetisant a
una dòna, ferla córrer com una desesperada, després ferla revolcar
en convulsions, després ferla estar com morta, y ferla caminar
tapada d'ulls per tot arreu, sens topar en lloch...
--¡Hola! Ja surten faldilles.
--¡Malament, malament!
--¿Què tal era la minyona?
--¿Y tu? ¿No la magnetisavas?
--¡Ep!, ¡ep! No embolicarse,-- recomanava llavors en Lluhelles, no
podent aguantar lo xàfech de comentaris, no gens a propòsit per
esser transcrits, que li queya al dessobre. --Vaja, donchs: ¿hi hà
cap de vosaltres que sía capàs, com es ell, de fer madurar un
rahim en la planta no més mirantlo de fit a fit?--
Una riallada general va acullir manifestació tan imprevista.
--¡Rièu, rièu!-- afegía'l senzill estudiant. --¡Ara ray! podeu ben
riure. Però quan ell surti de la presó, a veure si gosarèu ferli
aquestes burles en la cara.
--¡Ah!
--¿Es près?
--¿Què va fer?
--Diu que l'Armengol es près.
--¿Es près l'Armengol?
--¡Oh! ¿Y còm va esser?
--¡Ah, noy! Si m'ho dius, t'ho diré.
--Ciutti, cóntansho.
--No ho sé. ¿Què m'espliqueu a mi?
--Cúyta, digànsho, Lluhelles.
--¡Vaja, Pauet, bon minyó!
--Dígasho, home.
--Si ho dius, te donaré un cigarret.
--¡Anèu en hora mala!-- clamava l'estudiantet, volent desempellegarse
dels qui, agafantlo y estirantli la roba, lo volían fer
enrahonar.
--¿Quí't repassarà les llissons, ara?
--¿Quí protegirà al pobre Ciutti?
--Si ho contas tot, fil per fil, entre tots te protegirèm. A veure,
donchs, companys: ¿esteu tots promptes a declarar fill adoptiu de
la facultat a n'en Ciutti?
--¡Sí! ¡sí! ¡sí!-- responían tots a la una, movent un brugit de mil
dimonis y alsant com en triomf al minyó, qui pugnava per desferse
d'aquelles taboles.
En açò, la campana va cridarlos a l'aula, y aquell qu'entre tots semblava dur llavors la veu cantant, va dirigirlos la següent alocució grotesca, amb tò y accionats encara més groteschs:
"Ilustres fills d'Esculapi, lo més ilustre dels nostres colegues, lo
Doctor Nostradamus, pateix persecució de la justicia, y, encara
qu'ell quan vulla, ab sos arts màgichs, fugirà pel forat de la clau,
ò's farà fonedís, ò, convertintse en vapor etèri, se confondrà ab
l'atmòsfera, es necessari que, abans açò no's realisa, li donem en
la cativitat una proba de germanor, y, aquesta ha d'esser tal, que
se'n parle per omnia saecula saeculorum. Amen. Ara, Minerva'ns
crida ab la veu de la campana; després, ja'n parlarèm, si Deu ho
vol... y no s'hi oposa'l batlle. He dit."
L'auditori premià'l discurs ab forts picaments de mans, y, després, tota aquella jovenalla, passant de les burles a les veres, va ficarse al Colegi per ohir les llissons del catedràtich.
Aquell mateix día, a la tarda, La Emancipación dava compte per pesses menudes de la presó del cosí de la "morta misteriosa", calificantlo de jove estudiós y fins de sabi y parlant d'injusticies y maneigs tortuosos, fent créxer més ab una cosa y altra lo bum-bum de la opinió entre la gent vulgar de tots estaments y condicions; donchs, tant hi hà ases richs com de pobres y igualment ab lletres que sens lletres.
A conseqüencia, també, d'aquella presó, en un cafè del carrer del Carme, aquell vespre's reunían la majoría dels condexebles d'en Lluhelles y fins alguns d'altres cursos més avensats.
Després d'una deliberació madura, feyan entr'ells una aplega y entregavan los diners recaudats a una comissió executiva qu'allí mateix anomenaren pera'l cumpliment dels acorts.
V
Lo jutge havía publicat edictes cridant a declarar al desconegut qu'en tal día d'aquell mes y d'aquell any parlava en lo Jardí del General ab María Cabanes y Armengol, poch després trobada morta, y a tots los qui sabessen quelcom tocant al succés. A pesar d'axò y dels passos secrets que's donaren, ningú va comparèxer ni rès va aportar la més xica guspira de llum. Però en cambi, lo vox populi, enardit per La Emancipación, a la qual les preteses revelacions del cosí de la María havían donat més y més pasta, posavan a la justicia en lo cas de depurarho tot fins al extrem.
Comensaren, donchs, a instruhirse noves diligencies.
Exhumat lo cadavre y practicada una segona autopsia per metges qu'en rès havían entrevingut de la primera, aquests en tot lo que del estat del cos pogué deduhirse, declararen en armonía ab los demés, afegint en son dictàmen qu'en les òrbites mancaven los ulls y les havían trobades plenes de cotó en floca.
Al mateix temps varen sotsmetres les fotografíes al exàmen de pràctichs fotògrafs y d'oculistes. Aquests dictaminaren que la matexa teoría ab que's basavan los treballs era una absurditat complerta; los experts pràctichs, corroborantho, ademés deyan que vistes les probes y mirat lo lloch d'hont havían d'esser preses, resultavan una falsetat produhida ab una serie d'operacions de pinzell y de màquina.
La ira que va apoderarse del près al saber com se judicava aquella intervenció seva en lo cas de sa difunta cosina, no's pot dir. Va desfogarse en malediccions y improperis contra'l jutge, los fotògrafs y'ls metges, tractantlos de besties y de canalles miserables, venuts al or dels poderosos malvats, de manera que les invectives de La Emancipación semblava talment qu'ell les hagués escrites ò dictades.
Axí's trobava'l jove quan li entregaren un paper caragolat y un farcell bastant gros que feya una olor extranya. Obrí'l paper, y a dins trobà un pergamí brut, escrit ab lletres estrambòtiques en lo qual, a manera de segell, penjavan d'una veta d'espardenya una pastanaga y una garrofa: era un missatge "d'adhesió y condol" que'ls companys de facultat li enviavan remetentli mitja arroba de bacallà sèch, cinquanta arengades y un paquet de cigarres dels pitjors del estanch.
Açò va encendre més y més sa indignació, y jurà y perjurà que faría un escarment ab aquella colla d'idiotes que havían près com per ofici riures y fer riure de tot lo més formal ab asenades; y tot açò ho deya cridant ab accent declamatori, de manera qu'ho sentían los demés presos qu'eran prop de sa celda de preferencia.
Ab cap d'ells, ni ab los que podían judicarse més honrats, tenía la més xica relació. Comensant desde'l principi a miràrsels ab ayre d'imperi, contestà ab esquerpa grollería als pochs que s'atreviren a dirli alguna cosa; axí es que passava quasi tot lo día en la seva estada, llegint, escrivint, dibuxant ò despitant. Fins les parets de la celda va omplir d'escrits y dibuxos en una barreja la més extranya: al costat d'una fòrmula química, se veyan caricatures dels metges forenses; prop d'un problema d'àlgebra, aparexía una figureta recordantsa del natural; un pensament filosòfich se tocava ab una escena deshonestament bruta; y, entre lletres aràbigues y gregues y signes cabalístichs y de l'alquimia estava bastant ben efigiat lo jutge d'instrucció vestit ab la túnica y'l casquet dels comdempnats a mort y duhent un Sant Crist com si anés al patíbul.
No's reduhía a n'açò sa activitat gràfica: sovint, molt sovint, escrivía cartes al jutge, cada vegada ab diferent caràcter de lletra, si l'un bo l'altre millor, ilustrant los texts, sempre plens de sarcasmes y injuries violentes contra'l qui anavan dirigits, ja ab alegoríes ò figures alusives, ja ab aucells y garlandes de flors, ò be ab exides de poca solta, com la lluna fumant en pipa, lo sol rient ab cara de beneyt, un home ab cap de porch ò de gall, etz., etz.. Tot allò, lo ministre de la justicia, després de llegirho pacientment, ho coleccionava, sens tornarhi may cap resposta com era natural, ni disposar tan sols que al autor li donessen per allò lo més xich càstich ni li fessen l'apercebiment més mínim.
Al compàs d'aquestes missives que sempre anavan pujant de tò, crexía també l'atmòsfera emmatzinada per l'exaltat diari.
Tant arribà a dir aquell paper infamant, que al últim l'encausaren y posaren près, no a cap dels qui'l feyan, sinó a un gandul mort de fam, qui per viure se'n confessava director y, al mateix temps, se donava com autor del article qu'era motiu de la denuncia. Lo periòdich reincidí més verinosament encara en los atachs y dient quasi obertament que lo del Jardí del General no podía aclarirse per que s'hi oposavan influenses de sotana, y, per més encendre les passions contra l'element eclesiàstich, duya una "nova" qu'en substancia venía a ser lo següent:
"Una bona dòna casada, trobantse en certes condicions propries del seu
estat, va sentir passió per unes taronges que desde son balcó veya
en l'hort de cert convent de religioses del devant. Lo marit d'ella
tractà de comprar a les monges la cobejada fruyta, perque deya sa
muller:"¡No vull altres taronges que les de les monges!"(Potser axò
era en virtut de la forsa del consonant). Y ¿quí diría que aquells
cors de fera, sens mòurels a compassió l'estat excepcional de la
dòna, qui be podía morirse no satisfent son desitx, y sens escoltar
los prechs del espòs, al qui martiritzava la sola idea de que pogués
venirli un fill ab una taronja al cap del nas ò en altre part
visible; qui diría que's negavan en rodó a donar ab diners ni sens
diners lo que se'ls demanava?"
"En açò, desesperat l'home, ¿quína'n fa? A la nit, salta la tanca del
hort, proveheix bona cosa de lo que no li volían vendre; y, quan ja
estava a punt de dúrsenho, va cridarli l'atenció un gemech continuat
com d'ànima en pena. Escoltant, escoltant, pogué donarse rahó de
que'ls planys exían de terra, del dessota d'una llosa... Y, per
acabar en poques paraules, axí va descobrirse que allí tenían una
monja enterrada en vida, en càstich de no haver volgut obehir en tal
ò qual cosa."
Aquesta llegenda que, per ferse càrrech de la sua falsetat, no més cal dir que va córrer al menys tres vegades com cosa nova y sempre ab los matexos ets y uts, durant lo segle XIX, encara avuy día hi hà malvats y babaus que la donan per certa. Un drama que va escríuren un autor barroher contribuhí a donar a la cosa gran ressonancia, y'ls de La Emancipación, no escarmentats ab la denuncia, prenían la faula pel seu compte, y enllasantla habilment ab la mort de la María Cabanes, suposavan que aquesta havía sigut morta d'una manera extranya, fentli olorar no sé què algun agent dels capellans, en venjantsa de no haver pogut apoderarse d'ella y dels seus bens, gracies als avisos d'una parenta monja penedida de serho, a la qui justament per aquell fet havían donat un càstich tan abominable. Afegían després, que la "onada negra" anava mostrantse més cada día, donchs a un home com don Ramon Armengol, a un sabi que havía fet un descobriment d'òptica de gran trascendencia, se'l tenía près sens motiu y hi havía'l propòsit de ferlo desaparèxer pera que no revelés iniquitats. "¡Ja tornem als temps ominosos del obscurantisme que feu martres com Galileo y Miquel Servet!" exclamavan. Y ¡ay de qui hagués dit que a Galileo ni se'l perseguí com a home de ciencia ni se'l maltractà! ¡Ay de qui volgués dir qu'en Miquel Servet morí cremat per altres heretges! En fí, tant y tant La Emancipación ne feya, que l'autoritat va suprimirla.
Ni axí tampoch va posarse remey. La Emancipación, si be un xich axalada, tornà a surtir mudant lo títol, però ab lo mateix esperit. A demés s'estamparen llibells anònims, que secretament corrian de mà en mà, referintse a la "causa cèlebre". En les cantonades dels barris extrems de la ciutat, se llegiren pasquins que s'hi referían. En certs teatres, lo públich havía agafat lo costum de fer cantar als actors còmichs lo Trípili, obligantlos com a ninots a fer ximpleses y a improvisar cobles sobre lo mateix. Los ceguets, al sò del violí, baladrejavan romansos satírichs de "la morta y'ls vius". Fins en los politxinelis, llavors en certs cafès molt en boga, en Cristòfol y en Titella, ab ses fesomíes d'enza, solían tractar la qüestió de manera més ò menys alegòrica, y quan, per discrepar en la materia, no's trencavan los garrots en sos caps de fusta, lo Compañero --personatge obligat en aquella classe de funcions en aquell temps, qui, parlant ab veu natural y sens exir may en l'escenacle, representava l'home de seny-- havía de dirlos que dexessen lo Jardí del General allà hont era.
Al jutge, qui al principi va pendres les invectives del estudiant y les públiques un xich a la fresca, ja comensava a pujarli la mosca al nas y fins a no mancarli ganes de dimitir lo càrrech, sobre tot d'ensà que hont se vulla y a totes hores sentía sempre'l martiri d'una cansó ab la tornada següent:
¡Ay! ay! ay! ¡Ay quín ull!
A no ser l'ull que ho va veure, ¿quí'ns desfeya aquest embull?
VI
La presó del Armengol, després d'esser glorificada per lo diari successor de La Emancipación, va convertirse en una apoteòsis. En un moment, com obehint a una consigna, munió d'associacions més ò menys legals, més ò menys "progressives", mès ò menys simbòliques, que duyan títols en los quals hi havía paraules com "fraternitat", "germans", "amichs", "unió", "constancia", anavan a rendir tribut de simpatía y
admiració al près, no en sò de broma com ho havían fet los
estudiants, sinó com prenentsho a la valenta, enviantli toyes de
flors, caxons de cigarres, etz., acompanyantho ab cartes qu'eren un
devassall de grandiloqüencia feta ab motlle, oferintli cada
colectivitat son distintiu en diferenta especie de metall, desde'l
ferre fins al or. De tots aquells actes davan compte'ls periòdichs,
reduhintse'ls uns a explicar lo fet y extenentse'ls altres en
consideracions que variavan de tò segons l'esperit d'ells era. De
tot allò, qui se'n reya y qui ho agafava seriosament. En lo Colegi
de Medecina, armava una continuada bulla qu'era'l neguit del pobre
Ciutti, ja prou amohinat ab los missatges que lo près y sa sobtada
glorificació l'obligavan a fer d'un cap al altre del día. Mes, sía
com vulla, se feya soroll, y aquest soroll donava ales a la
procacitat del qui n'era obgecte pera escriure noves cartes al qui'l
tenía en son poder, no ja insolentes, sinó fins cíniques: en una
d'elles, arribava a dir que, "a pesar de tot y de tothom, ell
surtiría d'aquella gavia".
Lo jutge, vensut ja son temperament calmós, ja no's gratava estoycament les patilles, sinó que, plè de neguit, fins arribà a estiràrseles. Cansat de tan mareig, qu'arribava a semblarli un somni, y resolt a acabarlo d'una vegada, va decidir que s'examinessen les facultats mentals del qui li produhía.
Tres metges forenses anavan a visitar al doctor Nostradamus. En lo moment d'entrar ells en la celda, aquest va alsarse, després de cobrir ab un paper lo qu'escrivía ò dibuxava, y'ls digué resolut:
--¿Què se'ls ofería?
--Som colegues de vostè, y venim a vèurel;-- contestava un d'ells,
rodanxó, que gastava ulleres.
--¿Colegues? Ja sé que vostès son metges; però jo encara estich pel
camí d'arribarhi;-- observà l'Armengol.
--Home, la distancia que li manca per serhi es tan insignificant, que
ni val la pena,-- saltava un altre magristó y bellugadís. --Ademés,
ja sabem que vostè es un jove aprofitadíssim, no sols en los
estudis del art de curar, sinó en molts d'altres.
--¡Oh! ¡sí!-- afegí'l ters metge, home vell y axut, qui durant la
visita no va dir cap més paraula, reduhintse a mirar sempre ab
gran interés al jove y a tot lo que'l voltava.
--Gràcies;-- feu l'Armengol. --En l'estat en que'm trobo, ja veuen que
no puch correspondre a la seva galantería ni tan sols convidantlos
a fer una modesta sucamulla... ¿Què? Ni a seure'ls puch convidar;
tot lo més que puch dirlos es que, si volen, agafen una cadira y
segan a terra.
--¡Ah! ¡ah! ¡ah!-- esclafían tots tres, com celebrant la surtida, per
més qu'aquesta fos lo que's sol dir un lloch comú.
Y va seguir lo coloqui en semblant forma:
Lo metge rodanxó. --Se veu que vostè gasta molt bon humor.--
L'Armengol. --Sí, un humor de mil dimonis, tant, que si'm dexavan
fer a mi, ja's veurían coses altes.--
Lo metge magristó. --¿Y, donchs? ¿Què té? ¿Què li passa?--
L'Armengol. --¿Y m'ho pregunta? Vaja, home, no sembla sinó que vulla
tractarme de nen.--
Lo metge magristó. --Home, axò de cap manera. No ha sigut lo meu
intent ofèndrel; ans, ben al contrari... Se compren, sí, qu'una
persona desde tant temps privada de llibertat, y, sobre tot, una
persona tan activa com vostè, se migre.--
L'Armengol. --No'm migro, que me volo.--
Lo metge rodanxó. --Però, segons veig, vostè s'entreté.--
L'Armengol. (arronsant les espatlles). --Sí, m'entretinch.--
Lo metge rodanxó. --¿Y en què s'ocupa ara?--
L'Armengol..-- En rès de bò.--
Lo metge rodanxó. --¿No s'ocupa en algun nou descobriment?--
L'Armengol. --Sí; estich rumiant nit y día per veure si trobo un
explossiu que fassa saltar a engrunes aquesta bola miserable que's
diu món, habitada per tants ases y tants murris.--
Lo metge grassó. --¡Axò es molt fort, senyor Armengol!--
Lo metge magristó --Sí, massa fort, en efecte.--
L'Armengol. --Donchs, tant n'hi hà, y bon pes. No sé què dirlos.--
Lo mestre magristó. --¿Allò de la permanencia de les imatges en la
retina? ¿Còm ho té a hores d'ara?--
L'Armengol. --Per ara be, gracies a Deu.--
Lo metge magristó. --¿Que's burla de nosaltres?--
L'Armengol (En tò mofeta). --¡Cà! Nó, senyor. ¡Qu'es càs! Y, díganme
vostès: ¿que m'han près per boig?--
Lo metge rodanxó. --¿Nosaltres? ¿Vol callar? Ni somniarho.--
Lo mmetge magristró. ¡Y ara! ¿Còm pot afigurarse vostè que tinguem
semblant idea?...--
L'Armengol. --Vostès se pensan que m'hi enfado... Donchs,
s'equivocan de mitx a mitx. No seré pas jo qui'ls diga: "¡no so
boig! ¡no so boig!"
¿Han vist a cap qu'ho sía que ho confesse? ¿N'han vist algun que no
s'irrite a la sola idea de que'l cregan tal?... Boig deyan a
Galileo, boig van dir a Colon y ¡a quants més ho han dit!... ¿Qu'es
la bogería? Un desballestament mental. ¿Hi hà algú de qui puga dirse
que no té un desequilibri més gros ò més xich en lo cervell, degut a
circunstancies orgàniques ò a eventualitats del mitx en que's troba?
Donchs, si es axí, fàssan lo favor de dirme quína es la ratlla
divisoria que separa la sanitat de la malaltía; díganme ahont
acaba'l plè judici y ahont comensa'l seny perdut... ¡Boig! ¿Que ho
sé jo y qu'ho saben vostès si ho so, ho son ò ho som tots quatre?
Dígan qu'ho so, si axí'ls sembla ò si axí ho volen; però jo'ls
asseguro qu'en tal cas, he de fer tornar boigs a vostès y al lladre
del jutge y a tots quants vullan entrebancarme.--
Lo metge rodanxó. --Però, escólte, escólte.--
Lo mestre magristó. --Càlmes, fàssa'l favor.--
L'Armengol. ¡Si no he de calmarme! ¡Si estich tranquil! Ò si nó,
prènganme'l pols, y se'n convenceràn... Vaja, senyors "colegues",
déxenme en pau, que tots som del ofici, y ja'ns conexem. Fàssanme'l
favor, que tinch feyna. Sí, tinch feyna. ¿No volían saber en què
m'ocupava? Donchs, estich fent un treball caligràfich... Y que serà
de primera qualitat... Nó, ara no's pot veure encara, nó; ja'l
veuràn quan estiga llest... Vaja, estígan bons, que's conserven,
estígan bons.--
Y empenyentlos suaument, va tràurels de la estada sens dexarlos dir un mot.
Los tres facultatius, després d'algunes consideracions sobre'l caràcter qu'havían observat en lo près, lo declaravan responsable dels seus actes.
"Donchs ja l'ensenyarèm de viure ab quatre anys de presó correccional
a n'aquest poca-vergonya" va dir lo jutge, entr'ell mateix, al
saberho, tot amanyagantse les patilles blanques.
No's donà gens de pressa en posar lo seu pensament en obra, de manera que, quatre díes després, no haventho fet encara, va rebre una nova epístola del Armengol, no ja escrita ab aquells caràcters fins y acabats de costum, sinó ab una lletrota que semblava esser feta volant. Deya axí:
"Vaig dirte que surtiría de la gavia, y ja'n so fòra."
"A ningú sinó a tu mateix pots culparne; tu mateix, sens donarten
compte, me n'has tret; obehías inconscientment a la sugestió meva
estampant lo meu nom y'l teu en lo document que m'ha obert la
porta."
"Vèjas si pots entendre aquest misteri; rumía, tórnat boig rumianthi,
ja que pensavas fermhi tornar a mi ò fermhi passar."
"Lo cert es, que ja pots ferme un nú a la cua; donchs, per més que
corres, ja no m'atrapas".
"Però jo a tota hora puch atraparte a tu, si no filas dret, y crègas
que estich resolt a ferho."
"A fi de darte una proba de que no dormo, te diré que jo, essent près,
he conseguit lo que no conseguíau tu ni'ls que't seguexen trobantvos
lliures: saber quí va esser l'autor de la mort de ma cosina. Se diu
Llorens Virgili, es enginyer y viu a Madrid en lo carrer de
Carretes."
"L'ull acusador de la morta y'ls meus ulls, desde tot arreu, te
guaytan; y ¡ay de tu si d'aquí endevant no fas justicia!"
Llegir lo bon home les precehents ratlles, y, passantse la mà pels ulls y pel front, agafar lo barret y córrer vers al carrer d'Amalia, fou tot hu. Arribat al edifici que serveix de càrcers, anà a trobar al director, dihentli de bones a primeres, en llengua castellana:
--¿Lo près Ramon Armengol?
--Ahir mateix va sortir;-- responía'l director ab la major
naturalitat.
--¡Còm!
--Com era del cas, en virtut del manament enviat per ussía.
--Jo no he expedit tal manament.
--¡Però si jo mateix vaig rèbrel! En fi, ara mateix ussía'l podrà
veure.--
Y, anantsen lo director a la taula que tenía en son despaig, treya'l document y'l posava en la mà del jutge.
--La meva firma... Sí,-- aquest exclamava, semblantli que vegés
visions.
--¡L'imprès!... ¡Lo paper d'ofici!... ¡La firma del actuari!... ¡Tot! ¡tot!... Però ¿còm pot esser? ¡si jo ni sé qu'haja passat semblant
document pels meus ulls!
--Y, no obstant, ja ho veu ussía...
--¡No pot esser! ¡no pot esser!... ¡Impossible que jo firmés tal
cosa!-- exclamava'l jutge picantse'l cap. --Que vinga al moment
l'actuari.
¡Desseguida! ¡desseguida!--
Arribat allí l'actuari, lo jutge l'escometía, ensenyantli'l paper:
--Vèja qu'es axò, y ¡explíquem-ho, explíquemho!
--No ho entench, no ho entench,-- va respondre l'escrivà, després
d'una estona de dar voltes y més voltes al document.-- Veig aquí la
meva firma, y no recordo haverlahi posada... Com també hi hà la
d'ussía...
--Hi és; però no la hi he posada jo;-- cridava'l jutge picant de
peus.
--Tampoch hi he posat jo la meva;-- sostenía l'actuari obrint tants
ulls com tenía. --A tots dos nos hauràn sorprès la firma; no'n pot
ser d'altra... Però ¿quí? ¿quí haurà sigut lo qu'haja gosat a
atrevirshi?
¿Quí?--
Sens perdre temps, va procehirse a interrogar a tots quants treballavan en la escrivanía, y cap va havernhi que no donàs lo document per bo, regonexenthi les fermes del jutge y del actuari.
No obstant, un dels curials, després de bona estona, cridava l'atenció d'abdós funcionaris, dihentlos que, si be ho considerava tot en regla, veya falsificació en lo segell. En efecte, cotejantlo ab altres reproduccions que's tragueren, se veya que, no tan sols no era idèntich, sinó també que, en lloch d'una estampació, era un dibuix fet ab molta paciencia ab una tinta especial. Comprobada aquesta falsetat, de mica en mica, va regonèxers també qu'eran una imitació'ls noms y les rúbriques.
Prou s'expedían requisitories, prou s'enviavan los agents millors en persecució del delinqüent fugitiu; però --ja ho havía dit ell-- li podían ben fer un nú a la cua. No'n varen trobar ni'l rastre.
VII
Be va perdres lo rastre de la persona; mes nó'l de la seva acció. Les noves de que'l près havía fugit y de que's sabía qui era l'autor del "crim del Jardí del General" corregueren de boca en boca y fins ab
lletres de motlle; los comentaris públichs se complicaren més y més;
fins, al arribar Carnestoltes, anava per la rua un carro ab una gran
ratera oberta, un dimoni que duya un ull colossal en mitx d'un penó,
uns magistrats que portavan grans ulleres y un home que vestía roba
negra llarga, caracterisat de manera sinistra, interposantse pera
qu'aquests no vegessen lo qu'aquell los mostrava.
Resolt lo jutge a apurar fins l'últim recurs pera fer callar la murmuració contra ell principalment desencadenada, envià un exhort al jutge corresponent de Madrid ab aut motivat pera que cités a Llorens Virgili a comparèxer a Barcelona a declarar. La contesta al tal exhort fou que l'enginyer feya temps que tenía la casa tancada y rès d'ell se sabía.
Se procehí a embargar los bens del fugitiu; mes la casa dels seus pares aparegué carregada d'hipoteques, y la justicia no trobà sinó mobles vells y efectes que quasi rès valían, puix tot lo que pogués tenir alguna vàlua havía desaparegut. Per lo vist, conexent l'Armengol que la feta no sols li havía de costar al menys vuyt anys de presidi per la sola falsificació de document públich, sinó qu'havía d'afectar també als seus interessos pecuniaris, ans de fugir va pendre les seves mides.
Mentres tant, lo bull del escàndol anava apaybagantse de mica en mica; però encara n'hi havía certa reminiscencia mantinguda ab un estirabot popular, ab una d'aquelles exides de tò que's fan de moda entre certa gent y que les més de les vegades ni se sab còm nexen ni per què moren.
Quan se trobava a un conegut, se'l saludava, dientli:
--¡Obra l'ull!
--Si jo vull,-- lo conegut responía.
Axí estaven les coses, y'l jutge ho considerava ja tot dat y benehit, quan un día la criada entrà en son despaig allargantli una targeta y dihentli qu'era d'un senyor vestit de dol que volía parlarli.
--Llorens Virgili!... ¡Qu'entre!-- exclamà'l funcionari fent un bot,
gratantse les patilles y tornantse vermell com una grana.
--A les seves ordes,-- digué, entrant, un senyor alt y ros, de gentil
presencia, vestit de levita negra, duhent a la mà'l barret rodó
cobert de glassa. --No extranye qu'haja trigat tant a comparèxer a
la seva citació. Quan aquesta va rebres a Madrid, jo'm trobava fòra
d'Espanya; al tornarhi, sabent lo ocorregut, m'he dat pressa en
comparèxer, y aquí'm té. Però desitjaría que'l jutge, abans
d'interrogarme en sa qualitat de tal, me fes la mercè d'escoltarme
senzillament com a home, despossehintse per un moment de la
investidura que li han donat los poders públichs.
--Pàrle, donchs,-- va respondre'l funcionari mirantse a son
interlocutor ab extranyesa.
--Com a enginer que so,-- comensà en Virgili, --al obrirse la
carretera que passa per Santa Eularia, vaig estar en aquell poble
algun temps ocupantme en les obres del trassat y en la direcció
d'uns ponts.
Allí vaig conèxer a la María Cabanes.
Mantenintse d'una rendeta, vivía la tal ab una bona gent y donava ensenyantsa a unes quantes noyes. L'home de ciutat, sobre tot un home de carrera, se migra en les poblacions petites, per que, fòra del rector, l'apotecari y'l metge, quasi no troba persones que per la seva cultura li fassan la conversa agradosa. De bell principi, jo posava al hostal y matava algunes hores vagatives en l'escassa tertulia de ca'l apotecari; però, com allí no hi havía sempre tertulia, tot lo temps que'm veya obligat a estarme en la meva posada se'm feya llarguíssim, respiranthi sempre aquella atmòsfera de carreters y traginers que, si be per lo típica agrada una estona, molt aviat cansa. Axí es que, donant veus pera trobar una casa ahont, pagantho degudament, tingués un bon tracte com de familia, varen dirigirme (son paraules textuals) "allà hont s'està la mestra".
Al costat dels dos vellets que m'aculliren, gent senzilla y humil d'estament y condició, però de molt bona criansa, vaig estar allò que's diu divinament, sobre tot haventhi la María, qui, per sa major ilustració y'l bon seny qu'en tot mostrava, me feya l'estada encar més agradosa. Ab ella procurava jo especialment promoure conversa, trobantmhi tan be, que ja no pensava gayre en mourem de mon eventual domicili; de manera, que si de tant en quant anava a la tertulia del apotecari, aquest y'ls concurrents asíduus atribuhían les meves absencies a que la mestra'm tenía robat lo cor.
"¿M'hauré enamorat d'ella efectivament?" vaig preguntarme després
moltes vegades. Però ¿què sabía jo? Lo únich de que'm donava compte
era de qu'en lloch me trobava tan be com prop d'ella, y vaig anarme
abandonant al meu jahent sens pendre la precaució més mínima.
Eram al fort del estiu, y les grans soleyades me posaren malalt d'alguna consideració. Aquella gent va governarme amb un zel exquisidíssim; sobre tot la María va ferho com sols ho fa una mare, una esposa ò una excelent germana de la Caritat, passant díes y setmanes casi sempre al capsal del meu llit...
Recordo confosament qu'en hores de febre la considerava com l'única dòna per mi estimada y que al despertarme en la realitat de la vida, ja vaig tenirla per tal. Al exir d'aquell estat crítich, l'agrahiment encenía més la flama, y, ab tota la claretat del meu enteniment vaig declarar la meva passió.
L'alegría de veurem afectuosament correspost crech que ajudava a referme. Llavors venía'l plè del meu idili, fins que, llesta ja la tasca que m'havía dut al poble, va serme precís tornarmen a Barcelona. "Llorens, --va dirme ella veyentme a punt de marxar,-- abans de
conèxet m'havía estat aquí ben tranquila; no vullas que l'haverte
conegut sía la meva desgracia. Síam lleal com sempre t'ho seré
jo... ¡Per Deu, no m'oblides!"
Vaig refermarli l'asseguransa de la llealtat de les meves intencions, prometentli que, al realisarse alguna de les esperanses que tenía de progressar en la carrera, en la qual era principiant, tot seguit nos casaríam, y n'hi feya jurament; y, anantmen de sobte, per que ja no podía contenir la emoció, vaig dexarla a n'ella feta un mar de llàgrimes.
Arribat a Barcelona, va entaularse una correspondencia entre nosaltres, correspondencia que per espay d'alguns mesos fou contínuament seguida. Però, si be, al declararme a n'ella no vaig mentir, per que n'estava enamorat bojament, perque li veya totes les perfeccions imaginables, al trobarme en la ciutat, de mica en mica s'entebiava'l caliu de ma passió, y, talment, com si'l cambi d'atmòsfera cambiés lo meu esser moral, considerava a la María com a una bellesa rústega a propòsit pera fer venturós a un hereu de pagesía, però may a un home de la condició meva. Li tenía agrahiment, fins la estimava, potser, com s'estima a una germana, però nó per ferla ma muller.
Les cartes meves ja no sovintejavan tant com al principi; cada vegada que li escrivía, dexava passar més temps sens ferho, y'l meu incompliment va accentuarse al anarmen de Barcelona per fixar la meva residencia a Madrid. Prou se'n quexava amargament ella; però jo li responía excusantme ab les meves ocupacions y repetintli les prometenses; per que, tan verament apassionada la veya, que no vaig sentirme ab coratge per donarli un desengany.
¡Y tant com ne vaig tenir per ferli la més negra vilanía!
Les gales y l'aspecte d'una senyoreta de Madrid m'enlluhernavan y vaig casarme...
--Però, ¿llavors?...-- interrompía lo jutge qui, durant la relació,
donava mostres d'assentiment en alguns passatges.
--No va saberho la María. Vaig seguir molt temps ab ma indigna
comedia, tement que'l no ferla sería com donar a la pobre noya una
punyalada mortal, sobre tot sabent que tenía la salut malmesa.
Però'ls clams d'ella en ses cartes, qu'eran majors cada día, y les
tribulacions meves, que anavan sempre crexent, me feyan pendre la
resolució d'acabarho tot d'una vegada... ¡Ay! llavors la vaig
matar!
--¿Còm?-- preguntà'l jutge quasi sens alarmarse ab aquella confessió.
--Vaig escríureli donantli día y hora per trobarns en lo Jardí del
General. Allí, plè de remordiment y de vergonya, tot vaig
explicarli...
¡Allò, allò va serli la mort!
--Y, a n'axò, ¿què va dirhi ella? ¿Què va succehir després de la
revelació?-- lo jutge preguntava, mentres l'enginyer, sospirant ab
viu dolor, s'axugava'ls ulls plens de llàgrimes.
--Després... ¡ay! després vaig córrer a fugir, sens esma ni per
excusar la meva conducta abominable, ni sentintme ab coratge per
aguantar lo pes de les acusacions que anavan a caure damunt meu...
Lo que, passat axò, va ocórrer, vostè ho sab y tots ho sabem per
desgracia.
En quant a mi, --seguía en Virgili, capficat, després d'un instant de pausa,-- no m'he gaudit pas de la meva mala obra. La dòna ab qui vaig casarme era un'ànima freda y egoista, incapassa de sentir altre amor que'ls dels plahers y les gales. Ma vida conjugal, comensant per esser un fingiment seguit y inaguantable pera que'l món no'n vegés la realitat, arribà a ser prompte un martiri tan bon punt perdía la salut ma muller. Duhentla d'un país al altre per veure si's curava, he passat tot aquest temps, fins que ha mort en Nissa... Allí ha acabat lo seu patir; lo meu, dura encara... y durarà mentres viuré. Jo mateix vaig destruhirme un paradís que'm va oferir la terra... ¡Pobre María!
Ara, donchs, qu'he obert lo cor al home, estich a la disposició del jutge.
--Senyor Virgili,-- lo vell responía, --en lo que vostè acaba de
contarme no es competent lo tribunal que jo represento. Es un cas
de conciencia, més apropòsit per tractarlo ab lo confés qu'altra
persona, y, ja qu'he hagut de saberlo, desitjo que Deu hi pose'l
remey que sols Ell pot posarhi.
Per lo demés, la seva narració confronta perfectament ab les cartes dirigides per vostè a la María, trobades entre'ls efectes d'aquella mala pua del cosí d'ella, de qui may més voldría sentir parlar... Li asseguro qu'ell sol m'ha donat més tràngul del qu'he tingut en vint y cinch anys de ma carrera... Però, ¿què li havía fet vostè a n'aquell poca-vergonya perque tractés d'embolicarlo com autor d'una mort evidentment natural?
--No ho puch entendre;-- feu l'enginyer. --Ni'm recordo d'haver vist
may a semblant home.
--Tot lo d'ell sembla un enigma diabòlich;-- afegí l'home de
lleys. --No puch imaginar lo per què de tanta y tanta farsa. Però
no cal encaparrarshi. Demà vostè'm farà'l favor de venir, y en poca
estoneta extendrèm la seva declaració limitantla a lo purament
necessari per aclarir judicialment los fets; y jo, trayentme tot
seguit del damunt aquest embolich de cordes, per no trobarme may
més ab un altre de semblant, pendré la jubilació, que prou me l'he
afanyada.--
VIII
Quan lo meu amic Basili hagué acabat la carrera, no tenint ja ocasió d'anar al pati del Colegi de Medecina, may més vaig veure a cap estudiant per preguntarli si sabía rès del doctor Nostradamus. Per altra part, la bullida que aquest va moure en la opinió pública ab motiu de la mort de sa cosina, anà mimvant fins a apagarse del tot ab l'esclat d'entusiasme qu'excità la guerra d'Africa.
Passaren alguns anys, quan un día, trobantme en un carreró de la ciutat antiga, y no volent allunyarme de l'estació del carril de Fransa, en lo qual me disposava a anarmen a Gerona, vaig entrar en una rònega barbería, la primera que'm vingué al pas, pera que m'afaytessen. Mentres l'únich que vaig trobar allí, després de posarme'l plech y ensabonarme ab la bacina, passava la rasor per la corretja, jo me'l mirava de fit a fit, semblantme qu'aquella cara no m'era pas desconeguda...
--¿Que sería vostè un tal...?... ¡Ay! ¡Ara no'm recorda'l nom! (Ab un
xich més anava a dirli Ciutti).
--Pau Lluhelles, per servirlo;-- va respondre galantment lo minyó. --¿D'hont me coneix?
--Del pati del Hospital, de quan vostè estudiava.
--¡Ah! si senyor, vaig estudiar medecina.
--Y, es clar, ja deu haver acabat la carrera.
--¡Nó, senyor, no vaig acabarla!-- sospirà'l barber. --Jo tenía
llavors un bon puntal; però després lo vaig perdre, y...
--Se refereix al Armengol. ¿No es veritat?
--Sí, senyor. ¡Ay, ay! ¿Que també'l conexía?
--Prou.
--Donchs també deu saber l'historia (per que, en nom de Deu, si va
parlarsen!) de quan va esser a la presó y va fugirne... D'allí'm ve
tota la desgracia.
--¿Y donchs?
--Ja veurà. Ell me mantenía y ell me donava conferencia. Tenintlo a
n'ell, rès me feya por; però jo so pobre y no tinch talent
(li confesso), y, havetme de guanyar la vida y sens una persona
entesa que'm posés les llissons en clar, per cap estil podía
exirne. He tingut d'acontentarme, donchs, essent barber y cirurgià.
Dono sangníes, poso sangoneres y faig tot lo qu'es propi de la
cirurgía menor... ¡No hi hà remey, es axí! Però, a costat del
Armengol, jo haguera sigut metge; tan cert com dos y dos fan
quatre.
--¿Y què va ser aquella boboya de la fotografía del ull? Rès més que
una comedia. ¿No es veritat?
--¡Comedia! ¡comedia! No sé si era tot comedia, perque jo vaig
presenciar com ell feya moltes probes ab ulls trets amagadament
dels cadavres del Hospital; però com l'Armengol may se dexava
entendre, no puch assegurarli fins a quin punt va arribar. Ara, si
vostè'm diu qu'en allò potser hi havía més pa que formatge, no li
negaré, perque l'Armengol tenía una flaca: era vanitós, volía
que's parlés d'ell y fòra. S'havía posat en una sexta, y'ls de la
sexta, prometentli que'l farían un dels més grossos entre'ls seus,
l'inflavan pera que mogués bona cosa d'escàndol... ¡Ja va mouren,
ja! Tot lo que va ferse era obra d'ell; d'axò sí que puch darne
bona rahó. Però també, ab un xich més lo clavan a presidi sens que
li valgués la sexta ni la setena.
--Però ¿còm es que vaja embolicar en les seves trapaceríes a n'aquell
enginyer acumulantli lo que no era? Y ¿còm va ferho pera que
aparegués en la fotografía?
--L'Armengol volía que'l soroll durés, perque'ls seus li demanavan.
Per lograrho, lo millor era inculpar a algú. Ell duya grossa tirria
a n'aquell senyor, per crèurel causa del mal que va matar a sa
parenta; y, havent trobat entre'ls papers d'ella una fotografía
d'ell,... míri, dibuxant, y fent una pila de trampes que jo vaig
veure, lo feya surtir prop de la morta... ¡Sabía molt de dibuix; de
tot sabía l'Armengol!
--Y, un colp fòra de la presó, ¿còm va escaparse?
--¡No me'n parle! ¡no me'n parle! Encara tremolo pensant en lo meu
patir d'aquells díes. Després d'haver dut a la presó'l manament de
llibertat,-- qu'ab un xich més me costa a mi entrarhi y ben
ignocentament, perque jo rès sabía de la jugada, --may més vaig
veure al Armengol. Va dexarme en la més gran miseria. ¡Si vaig
pasarne de fam y de tribulacions! Però ¡ell ray! Los de la sexta'l
feyan fonedís, y va anarsen cap a Italia ab una bona bossa que ja
sabía ell hont jeya. Y jo aquí, ¡patint!
--Y, després de la fugida, ¿no n'ha sabut rès més?
--May més va dirme ase ni bestia; com si ni m'hagués conegut. Però un
de la sexta que anava y venía molt sovint d'Italia, va dirme que
l'Armengol, al arribar allí, desseguida's feya dels d'en Garibaldi
y una bala'l va matar en la batalla del Vulturno... ¡Malaguanyat!
¡malaguanyat! perqu'era un talent, un gran talent.
--¡Digne fi, donchs,-- vaig respondre, --tenía'l pare de l'escandalosa
novela del ull acusador, morint per una causa que, en nom de la
llibertat, atentava inicament contra la llibertat dels pobles!--