En lo café de Novedades que avants estava situat entre la cantonada del Passeig de Gracia y lo carrer de la Ronda de San Pere, hi concurria tota la classe social, desde 'l travallador viciós que pren café y puro diariament, al potentat propietari ab títuls de noblesa. La taula mes prop del taulell, solian ocuparla cuatre subjectes de elegant port, que anavan junts sempre y fins tenian palco abonat al Gran teatro del Liceo; no recordo be si era del anfiteatro ó be del primer pis.
L'un era en Manuel Feliu, de barba rossa, jove de 28 anys y serio quan no veya donas; l'altre en Cintet Quer, estremat, bigoti negre pero petit, de génit alegre, detesta las donas... que no corresponen á sus aspiracions; l'altre en Mariano Costa, indiferent á totas las cosas, pero seguia la beta á sos companys y finalment lo marqués... Permet estimat lector que deixi lo nom al tinter perqué podría ferir la susceptibilitat de algú y aixó, de vegadas, acostuma á portar funestas consecuencias; aixis es que 'ns limitarém á anomenarlo solament pel títul. Es un subjecte afable, te cincuanta anys, pero es tan pulit en lo modo de vestir y la manera de arreglarse, que sembla un jove de trenta. En quant á elegants tots cuatre ho son. Acaba 'l mosso de abocar lo café á las tassas y després de havern'hi posat los terrossets de sucre y unas cuantas gotas de rom, tenian alegres, lo següent diálech:
--Marqués, ets l'home mes afortunat dels mortals.
--No sé perqué; los verdaders afortunats sou vosaltres que teniu tot
quant desitjéu; xicotas fácils y alegres, una renda que permet
divertirvos y conquistarlas, pero jo... que ja comenso á passar de
moda...
--No ho portis tan callat home, ja sabém que si no ho has lograt,
estás á punt de satisfer los desitjos ab aquella Vénus de Murillo.
--¿Qué dihéu?...
--Sí; la senyora sola... la bella Antonia.
--¿Quí os ha contat?...
--Un aucellet que 'ns ho diu tot.
--¿Cóm es possible que vosaltres sapiguéu lo meu secret?
--No volém que peteixis mes y t'ho diré. Varem notar --digué en Quer: --que li fixavas molt tos gemelos y que als entreactes, aprofitant de
que l'Antonia te sempre la butaca del passillo del mitj, tu anavas
á assentarte al seu costat. Com que la operació l'has feta mes de
cuatre dias seguits, jo deya á aquets sens mourens del palco:
--¡Com s'espavila 'l marqués! No te mal gust. Va dominarnos la
curiositat; crido al acomodador de baix y li dich posantli un
bitllet de vint y cinch pessetas á la ma: --Ves, pessejat pel
costat del marqués; procura escoltar dissimuladament la conversa
que tenen y vina á dirnos lo mes interessant. Ell no gosava, pero
li retirava 'l bitlletet y va dicidirse á cumplir.
--¡No 'm comprometin!-- digué. --No tingas por; es una broma que li
volém jugar.-- Efectivament, al últim entreacte, mentres estavas
encare en ta plática amorosa... ve l'acomodador al palco y entre
altras cosas, nos va contar que li oferires lo teu pis, niu de
caricias, del carrer de Fernando, dihentli que de cinch á set...
estás sol cada dia; y ella sens assegurarte quan, te va prometrer
que vindría á fere una visita; ja veus si n'estém ben enterats.
--¡Aixó es una iniquitat!
--Dispensa; será tot lo que vullgas; un abús de confiansa, sí; no
obstant, vosaltres mateixos ne teniu la culpa, enrahonavau ab tal
afició, que sens recordarvos que os estavau al teatro, ab lo mateix
entussiasme aixecavau la veu y fou causa de que l'acomodador sentis
tota la conversa.
--Avuy ne donaré part á la junta, perque 'l despatxin.
--¡Mal fet! ell va ferho pera cumplir nostre encárrech, pero ja te'n
guardarás; si 'l despatxessin, ¿quí portaria 'ls recados á n'
aquella casada que ve ab lo marit á totas las funcions de _turno
par_?
--Com que de la mateixa manera que m'ha descubert ab una, demá ho fara
ab l'altra y es capás de aceptar una altra oferta pel mateix estil
si li proposa 'l marit...
--No, no; no li digas res, que 'ns comprometerias á nosaltres.
--En quant á dirli alguna cosa, si que ho faré.
--Vamos, bebém una copa de cognac á la salut de la nova conquista; no
t'hi cap-fiquis mes y contans cóm te va 'l
negoci --¡Eh! ¡mosso! ¡mosso! porta copas de cognac.
--Per fi veig que ho sabeu; ¿qué tinch de esplicarvos?...
--De la manera com te vá... ¿entra ja l'aucell á la gabia?
--No encare.
--Pero hi ha probabilitats?
--Aixó sí; no 'n reseu res á ningú perque podria portar algun
conflicte. Efectivament la tinch capejada per tots cuatre costats,
pero falta la estocada mortal, que diria un taurómaco.
--Ja, ja, ja! 't felicito y me'n alegro. ¿Es soltera, casada ó
viuda?...
--Ho es tot, y no es res; viu sola.
--¡Ganga!... donchs aixís ja deus...
--Ahir havia de donarme una cita, pero no va venir al teatro; per cert
que ho estranyo.
--¿Cóm t'ho vas fer pera conquistarla?
--De la manera mes sensilla del mon. Primer, encarantli 'ls gemelos
durant tota la funció, per espay de un mes y á diari; segonament,
ab la mitja rialleta que li vaig fer mes endevant y á la cual va
correspóndrem; y tercer, que passant una tarde per la Argentería,
s'estava ella aturada, contemplant uns botonets-arrecadas de
brillants que hi havia en l'aparador de can Masriera, la saludo
y 'm deturo al seu costat.
--¡Qué bonichs son aquets brillants! va dirme.
--¿Li agradan? vaig contestarli.
--¡N' estich enamorada!-- Acabar la frase, entrar jo á casa l'argenter
y comprarlos y fernhi entrega, succehí en menos temps del que
s'emplea pera esplicarho. Ella refusava aceptarho, pero á la fi
vaig vencer y desde aquell día, tots los vespres hi he enrahonát á
la platea, durant los entreactes.
--Tens molt terreno guanyat... y pensas portarla al pis?
--Viu ab un tal Arturo que solament la visita de tres á cuatre cops la
setmana.
--¡Havias dit que vivia sola!...
--Ve á ser lo mateix.
--Felicitémlo, companys... y brindém perque sens entrabanchs de cap
mena, pugas arribar al cim de la ditxa, fi de las tevas
aspiracions. No hi ha res al mon millor que una dona verdaderament
guapa, quan nos estima. Y per mes que algun poeta diga, que "la
dona es una creu en la que tots los homens s'hi abrassan y pochs
s'hi salvan", jo sens volguer ofuscar la opinió de aquest,
considero, 'm penso y crech que si la dona no tingués amor, la
humanitat no podria existir per falta de vida.
--¡Ah! sí, sí; la dona, es lo millor de la creació.
--¿Ja sabs lo domicili de l'Antonia?...
--No me l'ha volgut dir may; tampoch m'interessa, perque no penso pas
anar á casa seva; prefereixo que vinga al meu pis; ja te targeta,
com que es lo lloch mes segur.
--No pensas malament.
En aquest instant s'aixecan de la cadira en Manuel y en Mariano, que sempre escoltan, callan y fan de las sevas, descomponen la reunió á dos cuarts de cinch y després de pagar lo gasto, se despedeix lo marqués dihent:
--Me'n vaig al pis a llegir un rato.
--¡Adeu! fins al vespre.
--Sí; ja 'ns trovarém al palco.