Antonia de Roca-viva, te vintidos anys, fresca com la rosada del matí, representa menos temps; estreta de espatllas, bons costats revinguts y ben formats com las láminas dels figurins que portan la moda, cabells d'or y seda, ulls blaus, per ceyas un sombrejat de molta gracia, son nas desdiu una mica del resto de la cara; boca esmeradament perfecta, cutis blanch y fi y lo que la carecterisa mes, es un especial vici que te de mossegarse lo llavi de baix quan reflecciona, que en resúmen, tants detalls bonichs forman un conjunt molt agradable.
Havia pertenescut á la classe alta de la societat barcelonina, pero quedá orfe sent menor d'edat y 'ls tutors li usurparen tres cuartas parts de la herencia. Las únicas amigas eran unas vehinas viciosas que frecuentava l'Arturo. Allí fou ahont la va conéixer, sucumbint als desitjos depravats d'ell, arrastrada per l'afany de conéixer l'éxtassis sensual del contagi que li havian contat mes de cuatre vegadas las amigas en cuestió. Entre lo que li restá de la herencia y un poch que l'ajudaren los diners mal adquirits de son querido, fou que s'entenguessen al moment, amoblant al gust del dia, las espayosas habitacions del primer pis que avans he descrit.
Ha arribat á dominarla tan lo vici, que no fa res absolutament: las sevas ocupacións de casa consisteixen en posarse una bata de rosa ab un llás de carmí que li fa de cinturon, gronxantse en lo balancí, passejarse y quan no surt al balcó, se'n va á fer la siesta. Las tardes va de passeig fins á las sis. Per descansar, pren diariament un cotxe de lloguer devant del Principal que la acompanya fins á la porta de casa seva; fa esperar lo cotxe, sopa, se vesteix de nou ab un de sos trages mes elegants, se fa portar fins al Liceo si hi ha ópera, ó be al teatro que millor li sembla després de haber llegit la secció de espectacles en lo Diario de Barcelona y haber escullit la funció que mes be li ha semblat.
Per lo regular, avans de sortir, dona sempre una targeta á la cambrera, perque 'l senyoret sápiga ahont es, dat cas que la necessiti y al propi temps per no donarli ocasió de pensar mal.
Lo precís moment en que tenia la brotxa dels polvos, ab la que donava l'últim cop de má del secret del tocador pera fer mes encantador lo seu rostre, trucan á la porta desaforadament. Feya poch que 'l servey havia sortit.
--Quí será á aquestas horas?...
--Obra rateta.
--¡Ah! ets tú, Arturo?... vaya una estranyesa, may havias vingut tan
dejorn; are m'acabo de arreglar per anar al teatro.
--Ahónt vas?
--Decididament, no ho sé; perque encara tinch de llegir lo Brusi.
--Donchs avuy, en celebració de haver vingut tan aviat, en lloch de
anar al teatro farém anar á buscar dulces á la confiteria de la
Palma, destaparém una ampolla de chateau margaux y passarém la
vetlla divertida acostadets, besantnos continuament com una parella
de coloms.
--Qué dius? ¡No sigas beneyt! are que estich arreglada?... Mes tart
home: avuy has vingut ja dos cops.
--Precisament quan estás arreglada es quan m'agradas més... Te de ser
are...
--Donchs no, no y no; vaya un capritxo se t'ha entojat. Aniré allá
hont vulgas, esculleix tu; pero despullarme are que fa un cuart que
m'he vestit, no ho consentiré de cap manera, es inútil que t'hi
oposis.
--¡Antonia!... A mí no se 'm contradeix, á bonas sempre 'n treus
partit; pero á malas, soch mes dolent que Llucifer.
--No pot ser; are no pot ser.
--¡Mira que acabo la paciencia!...
--Avans venias cada dos dias y ab penas y travalls encare no t'estavas
ab mí, ni mitja hora. Avuy no sé que 't passa; has vingut al dematí
y t'has quedat desde las vuit á las deu: bueno, no hi ha res que
dir; tornas á la tarde y de dos á cuatre la mateixa funció, ja has
comensat á ferte pesat; y per fí, abusas tornant al vespre,
privantme del gust de sortir pera respirar l'ayre que tan me
convé.
--No 't demostra aixó, per ventura, que quan mes m'estich al teu
costat, mes demostro la estimació que 't professo?...
--No, no; sabs lo que 'm demostras?...
--¿Qué?...
--Donchs que te'n passa alguna que callas, que 't posas nerviós per
alguna Dulcinea que 't deu fer glatir y vens á desfogarte ab mí,
fentme pagar lo mal dels altres.
--Te juro...
--No juris en fals, que es pecat; ja sabs que 't conech mes que quí 't
va llevar; fa cuatre anys que visch ab tú; y no recordo haverte
vist com avuy, ni als primers dias que 't vareig coneixer. ¿Y
aquestas esgarrinxadas de la cara? veyám, acostat... son ungladas
de dona, aixó ho conech: no m'ho negarás pas...
--Estás en una verdadera equivocació.
--Be; hagi estat lo que hagi vulgut, t'ho dispenso ab tal de que 'm
deixis en pau: me'n vaig al teatro. ¿Vols venir?
--T' ho prohibeixo terminantment; jo dich que no sortirás y en proba
que mira! --Sen va á la porta dona un tom al pany y 's fica la clau
á la butxaca.
--¡Ets un infame! pero no lograrás la teva pretensió.
--Per última vegada y tinguém la festa en pau, te demano que
cumpleixis tos debers, ó be me 'ls faré valdrer jo mateix.
--¡Ah! ¿si?... ¿me amenassas? Are menos.
--Donchs siga...
Se treu la levita y ermilla: ab los cabells de punta, ulls encesos, pálit y convuls, s'acosta á ella convertit en fera monstruosa y sens dir cap mes paraula, agafa á n' ella, esporuguida, pel cós tirantla sobre la otomana y fent á trossos las vestiduras y adornos com havia ja comensat ab la Gracieta sens efecte, ab la mateixa il·lusió de una hora avans, li caigué á sobre com un pilot de carn que bullía á son contacte, fentse irresistible la cremor y no podent de menos que donar uns esgarrifosos ¡ays! de dolor que feyan enternir. En aquell moment, per més
desgracia, no hi havía en la casa ningú del servey y la fera saciá
sa fam de la manera mes déspota y á son gust; puig es tan gran lo
dolor ocasionat á la encantadora Antonia, que perdudas las forsas y
al últim los sentits, desmayantse quedá insensible com un cos mort.