Un pis modestíssim, al entrar un petit menjador, taula de fusta blanca y mitja dotzena de cadiras; se passa un corredor estret y 's troba una saleta de rebrer pobrement arreglada; una calaixera, cuatre cadiras de rejilla y guarnidas las parets ab coleccions de cromos, posats ab gracia molt enginyosa. Unas cortinas blancas, llisas y planxadas, separavan la arcoba de la saleta en la que hi havia un llit vell molt ben conservat de caoba y embarnissat de poch. Ocupavan duas de las cadiras de la sala, Arturo y la Gracieta.
--Ja veus que he cumplert ma paraula.
--Si; havia arrivat á duptar de tú, are estich convensuda de que
m'estimas.
--¿Lo teu pare?...
--No li he dit res; recordas que haviam acordat donarli una sorpresa.
--Es veritat.
--Si avants arribo á saber que teniam de quedar sols aquí tots dos...
--¡Ah!... --dissimulant-- ¿No hi es lo teu pare?...
--No; pero vindrá desseguida: cuan nos dirigiam aquí, un subjecte l'ha
fet anar tres portas més avall á casa de uns americanos que han de
donarli feyna.
--Me sab greu, si arribo á saberho no vinch; véurem aquí, pot
disgustarlo.
--Al fi y al cap, no es fet ab mala intenció y cuan l'amor y afecte es
pur com lo nostre, difícilment pot tacarse.
--¡Pur, dius! y tal si ho es --acostant la cadira. --Si no fos un
verdader carinyo lo que tinch per tú, vols que hagués arribat al
extrém de venir aquí?
--Me sembla que t'acostas massa.
--Are ray que ningú 'ns veu.
--¿Qué fas?
--Una abrassada crech que no me la pots pas negar.
--Pero...
--Un petó crech que tampoch.
--¡Arturo! ¡estás desconegut! ¡Arturo!
--Es tanta la estimació que 't tinch, que 'm torno boig...
--Per la mort de Deu, no vullgas abusar de un sér indefents.
--No puch contenirme... l'amor es cego...--
L'agafa bruscament y se la emporta á la arcoba; ella se resisteix, crida:
--¡Socorro! ¡Pillo! ¡Compadeixme!
--Avuy no t'escapas, be prou m'ho he guanyat ab los molts passos
ridículs que he tingut de fer.
Cauhen de espatllas, se revolcan per terra y al contacte de un cos estrany, al veures á trossos lo vestit, cobra coratje, aprofita un moment donantli un gran cop ab lo genoll, se desfá de aquells brassos que la tenian lligada com si fossen cadenas y surt al balcó cridant desaforadament:
--¡Lladres! ¡lladres!...
--¡Maledicció! --cridá udolant la fera, com un lleó que li ha fugit la
presa. --¡Perdó! ha sigut un excés de bogería, digué volent
dissimular.
--¡Vesten! ¡No t'acostis! ¡Lladres!...
--¡Gracieta! m'estás perdent...
--Si no t'apartas cridaré mes fort.
--Donchs, escolta --digué ab ira. --¡Ay de ton pare si 'm succeheix
res, no 'l veurás may més.
--¿Qué dius? --contesta sens mourers de la finestra.
--Sí... aquell home que l'ha entretingut, ha sigut comprat per mí, y
si surto mal tractat de aquesta casa ó millor dit, si de aquí una
hora no soch lliure, morirá, sí; morirá ton pare de una punyalada
al mitj del cor.
--¡Calla, heretje! --En aquest moment se senten cops á la porta, son
los vehins que corren á socorrer á la víctima. --¿Sents?...
--Sí; son los meus butxins. ¡Ay de ton pare si m'atropellan!
--Compadéixem y no permetis que li fassen cap dany.
--Sí; pero m'has de disculpar devant de aquesta gent que crida á la
porta.
--¿Cóm?...
--Digals que t'has equivocat.
--¿De quína manera?...
--Ves, obra; ja 'ls ho diré jo.
--Separat... y fesme lloch... ¿Salvarás al pare?
--Sí.
Aixís que la Gracieta obra la porta entran una vintena de vehins, braus y armats; l'un portava una pistola, l'altre la gavineta de llescar lo pá y altres ab bastons groixuts com lo bras. --Ahónt son los lladres? esclamaren decidits.
--¡Alto! --diu ella trastornada. --Dispenseume, no ha sigut res, una
ofuscació.
--Senyors... --digué ell ab mella als amotinats: --Venia á portarli
una mala noticia del seu pare... pujo... trovo la porta oberta... y
entro. Al veurer un home á dintre 'l pis, ella s'ha espantat y ha
sortit al balcó demanant socorro...
--¿Una nova dolenta? --pregunta un vehí-- ¿Quína?
--En lo precis moment en que 's retirava del trevall un carro li ha
passat per damunt.
--¿Ahónt?
--Devant la iglesia de San Cugat; are li fan la primera cura á la casa
de socorro del districte.
--Y 'ls estrips que ella porta al vestit qué significan y las
esgarranxadas que vosté dú á la cara?...
--Era que... jo... la volia deturar perqué... no cridés...
--Es veritat lo que aquest estrafalari diu, Gracieta?
--Sí, es cert.
--No sé perqué 'm sembla... en fi, siga com vullga, ella 'l salva,
pero tinga cuidado; quan altra volta torni á portar alguna nova,
procuri primer trucar á la porta avans de ficarse á dins, ja se'n
pot anar.
No fuig mes depressa un aucell de bosch quan troba descuidadament oberta la gabia en que l'havian ficat. Corra á donar lo pich de la consigna, no per salvar al pare, sino per llibertar al mosso; fa parar un cotxe que en aquell moment passava ab lo rótul dret de Se alquila, per despistar dat cas de que 'l seguissen y diu al cotxero:
--¡A la Gran-via!
--Cap á quín cantó?
--A la dreta del Passeig de Gracia.