Perque ningú pogués sospitar, lo marqués, sol, feya temps á casa la Serafina de Pedralves, esperant l'hora de anar á la cita; á dos cuarts de tres marxá á peu cap á la Font del Lleó. Aixís que passava la pujada que ab un rengle d'arbres per part acompanya fins dalt, va veurer una senyora que no pogué distingir quí era, fins que fou aprop. Aquesta era Adelina; á vint passos se distingia un subjecte embossat ab una capa; era en Mala-ánima y un grupo de cuatre homes que no 's veyan, estavan amagats darrera un petit turó que forma la montanya de pedra. Sorprés quedá lo marqués al reconeixer á Adelina.
--Estranyo veuret sol á n' aquest punt! --digué ella.
--Estranyas?
--Sí, á fé!
--M'ha sorprés de moment á primer cop de vista, pero al saber quí era
la odalisca que vingué al palco, al succehir la desaparició de la
Antonia, que no dupto que es obra teva, obra teva es també la carta
que li has fet escriurer citantme á n' aquí.
--Es veritat; ¿á qué negarho?
--¿Qué pretens, donchs? per qué m'has enganyat y fas patir á una
ignocenta?
--No recordas la última entrevista que varem tenir?
--Sí: vares jurar venjarte.
--Molta memoria tens.
--Pero no de una infelís, sino de mí.
--Sí, y vaig á acompanyarte hont es ella.
--Lo que tens de fer es deixarla en llibertat si no vols que 'n donga
part, que tindrá funestos resultats per tu y 'ls teus cómplices.
--Ja, ja; no 'm fassis riurer, marqués, perque desd'are ets mon esclau
y no 't será tan fácil com creus lo separarte de mí. Pel fill que
porto á las mevas entranyas, m'he pervertit; m'he pervertit,
repeteixo, pera donarli lo nom verdader que es lo teu y 't tindré á
tu tancat en mon palacio fins que hagis firmat documents de pare
legal.
--Creus per ventura que soch un noy dels que van á estudi per deixarme
tancar?
--Ets pitjor encare, y en prova, que ¡mira!
En Mala-ánima s'adelanta, fent un xiulet y 'ls traidors surtint del turó en que estavan amagats, se tiraren tots punyal en ma sobre del marqués, tapantli la boca sens ferli cap dany y 'l ficaren dintre un sach que expressament portavan.
En Quer y en Feliu, xicots molt astuts, s'havian arreglat donant part á l'alcalde de Sarriá, de tot cuant passava y á la quieta havian aixecat un petit somatent que amagats dintre las casas de Pedralves, esperavan també la consigna.
Aixís que en Quer va veurer l'atropell del marqués, doná la senyal, sent lo primer de correr ab un revólver á la ma; avansa y 's trova cara á cara ab en Mala-ánima, li descarrega tots sis tiros, sens efecte; ja anava l'altra pillo á traspassarlo, cuan recobrant coratje l'agafa de las mans y forsejavan l'un pera donarli la punyalada y l'altre resistintse; en aixó arriva en Feliu que pren lo punyal de las mans de 'n Mala-ánima, encarantli un revólver pera que 's rendeixi. Lo poble
s'apoderá dels lladres y després de retornar al marqués, se'n
emportaren lligats á l'Adelina Borel·li, á en Mala-ánima, als altres
cuatre y després de passejarlos pel poble de Sarriá, una patrulla de
civils va portarlos á peu á Barcelona fins á la presó.