La torra de S. Gervasi, efectivament era molt gran: lo últim del jardí ho rematava un espayós bosch, pero atapait d'arbres; per una dissimulada cabanya, se entrava á un soterrani fondo, també molt gran. Aquesta torra havia sigut propietat de un moneder fals y en aquesta cova 's dedicava á sos vils trevalls. Molt be havia vingut aquest lloch per los fins de l'Arturo, en lo que s'hi troban avuy l'Antonia, la Gracieta y lligat ab grillons á una argolla, en Pau.
--Un llum mitj apagat de petroli, es lo únich que 'ls dona claror.
L'Antonia, que estava presa de un gros desmay, se desperta y veyent
lo lloch y companys mártirs que la cercavan, ho creya tot
il·lusori, somni.
--Diria que m'han maltratat, perque 'm trobo tota magullada, mes no
recordo res, sols tinch present que 'm trobava al ball de máscaras
divertintme y sopant al palco. Pero aixó es realitat?...
La Gracieta y en Pau se la miravan consternats de lo que sofria y havia encare de sofrir.
--¡Ah! no, aixó es un somni... ¡Vull despertar que m'espanta!...
--No es somni, no; es realitat, contestá la veu apagada de la
Gracieta.
--¿Qué?... quí contesta?... quí sou vos!...
--Una desgraciada, com vosté; una mártir.
--Es á dir que no somiho?
--Y ben desperta que está. Es igual que jo, una víctima de l'Arturo.
--¡Arturo!... l'Arturo m'ha portat aquí? ¡Marqués! vina ¡salvam! --cridava delirant.
--Es inútil; quí sab hónt som.
--Tampoch vosté no sab hont es?
--M'hi han portat tapada d'ulls á mi y al meu pobre pare, que ja veu
com l'han deixat; lligat ab grillons en aquestas argollas.
--Y quí es vosté?
--Una desgraciada que temps enradera vareig estimarlo, quan no 'l
coneixia.
--Vosté es la Gracieta?...
--Sí senyora; y vosté ab lo que comprench será la senyora Antonia,
aquí han molestat mes de una vegada, los que s'interessavan per
mí.
--També pretenen una altre infamia, contra vosté?...
--Per are l'han executada ja.
--Qué han fet?
--Ab los seus ardits varen portarme á n' aquí; posaren al meu pare
tapat de boca com lo veu y al seu devant varen deshonrarme ell y
son estúpit criat, lo mateix que un dia va donar la punyalada al
pare, que ¡pobre! ha perdut la paraula; puig que després de ferli
presenciar la meva deshonra, l'han bofetejat.
--¡Y qué voldrán de mí!
Las duas víctimas prompte se familiarisaren, condolintse de la mútua desgracia; se abrassavan presas dels mateixos sentiments. Entra en Mala-ánima, ab un fanal á la ma dreta y un plat á la esquerra.
--Té, --diu á la Gracieta,-- dos dias fa que no haveu menjat, es
precís que prenguis aliment y al propi temps serveixis á n' aquest
pillo que 'm va delatar.
--¡Pillo! lo meu pare!...
--Que callém; si 't resignas á viurer tota la vida ab mí, acabarás las
penas.
--Ab vos? may.
--¡Tonta! no veus que sa com llá, ja ets meva y puch fer de tú, lo
que
'n vull.
--Sou un miserable.
--Si tornas á gastar mes espressions d'aquestas, --digué trayentse un
ganivet de llargas dimensions. --Degollo á ton pare.
--¡No! per Deu; deixeulo estar, feu de mí lo que vulgueu, ab tal de
que ell no pateixi.
--¡Que ben empleat te está lo nom, Mala-ánima! --digué l'Antonia
intervenint.
--Ab vosté no tinch res que véurehi; descansi entre tant, que ja li
vindrá l'hora del martiri.
--¿Del martiri? ¿qué preté l'Arturo de mí?
--No soch jo quí te de donarli esplicacions, ja s'entendrá ab ell.
--May hauría pensat que arribés á tal grau sa mala estucia, pero tart
ó dejorn li ha de venir lo cástich.
--Tú, Gracieta, reflexiona millor; ja veus que ta vida depen de mí,
perque tinch orde de matarte; t'estimo y no vull cumplir la
sentencia, tinch confiansa de que m'has de estimar. De grat ó á la
forsa, ja veus que faig de tu lo que vull; ¿vols rompre los
grillons que tenen á ton pare fermat á la argolla? Donchs ho
lograrás lo dia que 'm demostris carinyo.
--¡Impossible!...
--Pitjor per tu y per ell; eternament te estarás aquí, privada de la
llum del dia, mentres que estimantme, recobrariau la llibertat.
--¿Quín amor voleu que porti á un home com vos, que 'm repugna fins al
mirarvos?
--Ja, ja, ja; --esclatá rihent irónicament.-- Veus, me fas riure y
llástima al propi temps; veig que 'ts franca en tota la extensió de
la paraula; vius, perque confío en ton carinyo; y lo dia que tu 'm
diguis:
--¡T' estimo! seré lo més felís dels mortals, perque estaré segú de
tas paraulas.
--Aquest dia tan esperat per vos, no arrivará may.
--¡Prou! que m'ofens... Aquí 't deixo la racció del menjar, ja 'ns
veurém mes tart; me'n vaig per no cometrer un atentat.
Y torná escalas amunt, s'obrí la tapa que comunicava al subterrani, va sentir lo soroll de la clau que donava tom al pany y res mes.
--¡Ah! Gracieta!... --digué l'Antonia. --¡Qué n'ets de tonta!
--¿Jo, per qué?
--¿No fa sa com llá, lo que vol de ta persona?
--Sí.
--Donchs de la mateixa manera que enganyats os han portat aquí, ab
engany es fácil que pogueu sortirne. Demóstrali encare que siga en
falsetat, que efectivament l'estimas, que ton odi s'ha transformat
en carinyo y allavors, recobrarás ta llibertat y la de ton pare.
--Es que jo no sé mentir.
--Cuan es precís s'han de fer sacrificis.
--Crech que ja es tart.
--No ho creguis; si li demostras amor, te creurá, encare hi ets á
temps.
--Te molta rahó; probaré de enganyarlo.
--Tan be ho tingués jo.
--Engányil.
--No puch; m'ha portat aquí per venjarse y quí sab lo que será de mi,
pero en fi resignació.