Peró d'ahont ha vingut aquesta gran fortuna?
--Una jugada de bolsa.
--¡Estás de sort!
--Vindrá be; puig será facil convencer á aquesta familia tan pesada;
ab lo diner se fá y desfá de lo que un vol.
--¿Qué pensas fer?
--Sobre lo que m'has esplicat de un tal Peret que sembla molt aixerit
y m'está perseguint, tan que tinch por de que 'l dia menos pensat
me trobi, ell mateix que mostra tan interés per perdrem, es del
únich que
'm refio perque m'ho arregli.
--Cuidado, que no 't passi lo contrari.
--¿Y en Mala-ánima com está?
--Negant sempre; pero m'ha dit que ja está cansat ab dos mesos de
presó, y si no procuras tréurel, no respón de lo demés.
--¿M'ha amenassat?
--No; pero 's veu que está molt aburrit y quant un te la vida pesada,
sol dir las cosas que te mes lluny del pensament.
--Avuy quan hi anirás, tindrá una alegria.
--Arturo, es precis que aixó s'acabi promte; no 'm satisfá molt anar á
la presó, me'n dono vergonya, tothom me mira y entre la cara que 'l
tal subjecte fa ja de criminal, tinch por pels que 'm veuhen, que
quí sab lo que 's deuhen pensar de mí.
--No fassis cás de la gent, ademés ab ell confio lo poguernos venjar.
--Creu que si fins avuy he fet lo que he fet, ha sigut mes per aixó
que altra cosa.
--Ademés ja veus que es callat; un altre á son puesto m'hauria
descubert.
--Tens rahó; ja veus quant costa una mala pensada.
--Me sembla que tot lo mes tart demá quedará arreglat y absolt.
--Ab qué contas?...
--Déixem fer, ja veurás com surto del pas. Avuy som dijous, lo dia que
precisament aquest tal personatge, diguemho aixís, acostuma á anar
á la presó.
--Vols dir en Peret?
--Lo mateix; son las deu, hora en que precisament li trovarás; ves per
última volta á n' aquest ditxos carrer de Amalia, digas á ne 'n
Mala-ánima que 'l negoci es fet y cobrat y á n' aquest tal Peret,
que vinga á aquí, are; l'espero.
--Ja sabs lo qué dius?...
--Lo que sents.
--Vindrá, si; pero no sol, ab algun agent d'orde públich...
--Aixó ho faria si li diguessem lo nom.
--Y si no li dius, un cop sápiga que 'ts aquí, ja veurás lo que 't
passará.
--Deixem fer á mi. Ves desseguida á la presó y li dius que hi ha un
subjecte anomenat D. Carlos Vilumara, que te datos justificatius
d'ahont se troba l'Arturo, y que vist l'interés que 's pren en la
part activa de la causa, l'ajudará en tot y fins lo recompensará.
--Pensa be lo que fas.
--Estich persuadit de que triumfaré; corre, no perdis temps, avuy
será
'l últim dia: no 't veurás precisada cap mes volta, á tenir que
visitar la presó.
S' arregla, puja al cotxe que te sempre parat á la porta y á sa disposició; y no havia passat una hora, quan la cambrera entra á son despatx notificantli que al recibidor esperava un jove que ab la targeta de la senyora, preguntava per un D. Carlos Vilumara.
--Dígali que passi á la sala.
--Molt be diu.
En un tancar y obrir d'ulls se vegeren los dos cara á cara, reconeixentse mútuament.
--¡D. Arturo! Vosté es D. Arturo! M'han enganyat vilment, exclamá,
disposantse á marxar per donarne part.
--No t'alteris, home, escolta; al fi y al cap no 't cou pas la llaga.
--¿Qué vol dir? ¿Qué pretent?
--Faré historia y veurás com la manera de obrar y desitjos de mes
endevant, no han sigut ni serán dolents.
--Espliquis.
--Tu, tens relacións, tens promesa; si la estimas, alguna volta
t'haurás propassat en certa clase de proposicions, que retxassan de
moment moltas donas y hasta se fa impossible quan es honrada en
tota la extenció de la paraula, pero allavors es quan se recorre á
medis mes violents.
--Jo may...
--Calla, home, que si tan convingués, sabria citarte algun fet que la
teva promesa mateixa ha confessat á las amigas del trevall.
--Pero may me atreviré á la seva infamia.
--Deixem acabar y 't convencerás. Jo estimava á la Gracieta, com avuy
també; ab un carinyo tan gran que es impossible descriurel.
Casarmhi no podia ser; lo meu amor, era 'l desitj del éxtassis;
proposarli la deshonra fora inútil, sabia de sobras que no
sucumbiría, pero 'm vareig valdre de un altre medi.
--Si, ja 'l sé; lo del pis y de mes á mes la punyalada.
--La intenció, no va ser atropellarlo, al contrari; mes va posarse á
cridar y fou precís espantarlo.
--A qué ve esplicarme lo que ja sé?
--Enterarte de com va passar, posante al corrent per lo de mes
endevant. Resultat de tot, que no hi ha hagut cap deshonra, lo
únich que ha sufert es son pare ab la ferida. Donchs bé, á mi 'm
convé que 's deixi tot mort y faig la següent proposició: A tu de
moment te regalo mil duros perqué
't cuidis de arreglarho.
--¡Mil duros! digué obrint uns ulls com unas taronjas.
--Sí, trayentse la cartera y posántloshi á la ma.
--No se si dech,... aceptantlos y ficantsels á la butxaca.
--Te'n vas á trobar de moment al pare d'ella y li dius: Que si fa un
document per presentar al jutge fent constar que s'ha equivocat al
delatar al subjecte pres, se li regalaránt cinch mil duros, y si á
pesar seu fa un altre escrit confessant terminada la meva causa,
empenedintse de tot y declara que tot ha sigut farsa ó equivocació,
li entregaré cinch mil duros més; total deu mil duros. Crech que
per una cantitat aixís, val la pena de fer quatre ó sis dias de
llit de una punyalada sens cap altre consecuencia que la del susto.
Ademés, un cop arreglat, vens á veurem presentantme 'ls documents
y 't recompensaré, ab altres mil duros. ¿Que 't sembla, 't veurás
capás de convencels?...
--Deshonra, no n'hi ha hagut?
--No.
--Unicament la ferida, y pot dirse si acepta lo que 'm proposa, aquets
pochs dias que ha sufert, li valen lo benestar de tot lo resto de
sa vida, puig que trevallant, per molt que hi posés lo coll, may
s'hauría pogut veurer ab tal cantitat.
--Per lo mateix; te creus capás de terminarho?
--M'atreveixo á dir que si.
--Convindría treure demá tot lo mes tart, al que ja coneixes, de la
presó.
--Corro á fer las primeras diligencias; al vespre li sabré dir lo
resultat.-- Y se'n va anar content frassejant entre dents las
paraulas:
¡Mil duros! y altres ¡mil! després: are si que 'm podré casar prompte
ab la Roseta, fins me podré establir.
--Qué tal?... pregunta á l'Adelina que se havia estat escoltant tota
la conversa, detrás de las vidrieras. --Has vist si he trevallat
fi? No t'ho deya que 'l diner esclavisa al home, fentsel duenyo de
si mateix?
--T'ha surtit be, no sé perqué... encare no pots cantar victoria.
--Lo diable son las donas, sempre desconfias.
--Veritat es que una suma com aquesta, son capassos de aceptarla.
--Ja ho crech.
--Me sembla que 'ls has ofert massa.
--Es precís.
--Ab menos s'haurian acontentat.
--Aixís queda terminat mes prompte: ademés que 'm son á mi dotze mil
duros que 'm costará la festa, quan acabo de cobrar una partida que
sembla que may s'hagin de acabar!
--Com mes se'n tenen millor.
--No sigas ambiciosa. Y en Mala-ánima?
--Satisfet.
--Ja ho crech, te de cobrarne vint mil de un coll...
--¿Vint mil?... donchs digas que tot ho reparteixes? Aixís si que 'ls
acabarás aviat.
--¡Cá!... no tingas por.-- S' obra la porta de la sala y la cambrera
mostra una targeta.
--De quí es? --pregunta l'Arturo.
--De D. Manel Feliu y lo Sr. Quer.
--Quins xicots mes empalagosos, ja 'm cansan ab sas inoportunas
visitas.
--No cal que digas, si no haguessen sigut ells, sabriam tantas
noticias del marqués y de tot? Per hont haurías descubert que 'l
teu cómplice era á la presó ab tantas investigacions que 's varen
fer sense resultat?... Jo crech que si no son ells encare ho
ignorarías.
--Si t'empenyas en donarlos entrada, no 't vull privar d'aquet gust.
--Qui sab si 'ns portarán novas.
--Donchs... dirigintse á la cambrera. --Dígals que passin.-- Y 's
retirá.
--¡Oh! D. Manel!-- ab molts cumpliments.
--¡Adelina!
--Segui, Sr. Quer.
--Gracias.
--Quinas novetats portan avuy.
--Que no ho sab... Donchs que 'l marqués s'ha tornat gelós.
--¡Ah! si?
--Calculi que quant ell no hi es, te ordes donadas al servey de
que 'ns digui que no reben.
--Natural que si es fora no deu rebre.
--¡Oh! no m'ha entés, vull dir que no 'ns permet la entrada quan la
senyora está sola.
--Donchs l'estima?
--Ja ho crech, fa lo que ab cap dona... nada menos, que 's passeja de
brasset ab ella, van molts dias al teatro junts y ha conseguit de
que la acompanyi als balls de máscaras: ahir va ser lo primer, fins
va ballar.
--Ja, ja, ja! m'hauria agradat veurho.
--Es cosa fácil; tenim lo palco junts.
--Que vol dir?...
--Que si te gust de venir, hasta podrá coneixer aquesta diosa Antonia
que s'ha fet tan popular, per burla del marqués que es la riota de
tothom.
--De cap manera... qué diría ell? Fora capás de creure que li vaig al
darrera... y 'l tinch molt lluny del pensament.
--No la coneixerá pas; no trayentse la máscara en tota la nit y un
poch caracterisada...
--Me venen tentacions...
--Decideixis, jo desde aquest moment li ofereixo lo meu bras; nos
divertirém molt y veurá aquell vellot ab tot y las sevas arrugas,
las pusturas y caricias que avuy sopant fará á l'Antonia.
--Dispensim un moment que 'l entorrumpi. --Digué aixecantse per
conferenciar ab l'Arturo lo que havia de fer quan se li presentava
tan bona ocasió, per sos propósits.
--Acepta; ja estudiarém una emboscada.
--Vols dir?...
--Si, si; no t'hi pensis mes.-- Torna altra volta á la sala.
--Me dispensarán que me'n hagi anat de una manera tan brusca; hi ha la
modista que m'está fent un traje pel ball...
--¿Ah, sí?... S'ho portava callat?
--Volia donarlos una sorpresa.
--Sent aixís espero que aceptará la meva oferta, ja que tenía la
intenció.
--Sols ha de ser ab una condició.
--Digui.
--Ab la de que no s'ha de mourer del meu costat, fins que jo li diga.
--Concedit.
--Vull sopar al palco.
--També.
--A cada plat vull una nova classe de vi, y al rostit Viuda Clicot,
licors y tot lo necessari.
--No hi faltará res; crech que 'ns coneix y ja sab que no 'ns ve de
cent duros.
--Allá hont no arribin vostés, jo...
--Alto, senyora, aixó 'ns ofen.
--Donchs no tenim de parlarne mes.
--La vindré á buscar jo, digué en Quer.
--Tots dos junts, replica en Manel.
--Sí, será millor; aixís estarán los dos contents.
--Vol que vinguém ab lo nostre cotxe?
--Será millor, si.
--Donchs, hasta dissapte.
--A quina hora?
--A las onze estaré vestida.
--Los hi recomano, molta reserva.
--Perdi cuidado.-- Després de despedirse, al trovarse sols tingueren
lo següent diálech:
--De qué deu viure l'Adelina?
--No cal preguntarho, prou que 's compren; de lo que estalviava quan
se feya ab lo marqués.
--Sabs que á mi m'agrada molt?
--A mi també.
--Y he notat que no li desagrado.
--Jo tampoch.
--Y crech que será meva...
--Aixó ho veurém.