EL DARRER RADOLÍ.—APAGAMENT DEL SENYOR ESTEVE I MORT DE LA CASA I
MORT DE L'AUCA.
L'any que va seguir a n'aquella escena va ser l'any d'hivern de la Casa.
El senyor Esteve havia tardat a tenir emocions, però la primera que havia tingut era bona; n'era tant i tant de bona que no tenia d'aixecar-se'n.
En Ramonet complia lo pactat. No havia parlat més de lo seu: d'aquell ofici d'esculptor, que ni'l gosaven nomenar; no havia sortit cap més tarda; no havia anat més a dibuixar; s'havia despedit d'aquells companys, i no's movia de la garita, com el centinella del dever; però en el fons d'aquella calma s'hi sentia la mar de fons, una quietut de mal temps que feia pressentir grans tempestes.
En Ramonet complia, és veritat, i complia serenament, sense planye-s, sense rancunia, sense deixar anar cap fulla amarga de l'arbre de la seva vida; però'l riure, el goig i l'alegria s'havien perdut a la casa, i aquella pluja de rialles que assaonava la sequetat d'aquella terra aspra i aixuta, aquelles rialles de font fresca que'l senyor Esteve no sentia quan brollava clara i abundosa, ara que s'havia estroncat és quan la trobava a faltar.
Mai havia plogut tant com aquell hivern; mai hi havia hagut tant fang al carrer ni tanta pols a la fatxada; mai aquell 1830 s'havia destenyit tant depressa; mai l'aparador s'havia migrat tant, ni mai el quartel d'allí devant havia semblat tant quartel, tant capsa de cartró, tant simètric, tant caixó de guardar homes, d'una monotonia tant freda i tant aclaparadora.
Aixís com sempre hi havia hagut una mena de pau de calma, ara era una pau de gel. Tant el matrimoni com el fill sentien com una fredor que no sabien d'on venia. No trobaven paraules pera dir-se, no tenien alè pera parlar-se; sentien la convicció de que's feien concessions, però que no podien entendre-s; que allò que'l noi en deia Art feia centinella a la porta i els mirava amb els ulls tristos. Devegades a n'el senyor Esteve li venia a frec de llavis en dir a n'en Ramonet: «Vés, vés a lo teu i no sigues desgraciat», però aquells prestatges se'l miraven i sentia un nus en el cor que li nuava l'intenció. Molts cops la mare deia a n'el seu fill un «Que no't trobes bé?» tant neguitós, que volia dir tant «No és culpa meva», que en Ramonet l'entenia i l'aconhortava abraçant-la; molts cops l'ànima d'artista li volava vers un enllà plè d'esperances i d'aurores, i el seu cos es quedava buid i clavat en aquell taulell. Com més aprop es trobaven més lluny vivia l'un de l'altre.
I el senyor Esteve estava malalt. Desde'l dia d'aquell trastorn havia començat a tenir sed; una sed que no era sed de beure: era un desig d'ofegar una cremor que sentia: una sed de calmar la sang, que li anava demanant aigua; una sed de terra dolça que té dalit de que la reguin. Al començament no'n feia cabal. Havia passat tants i tants anys sense que'l cos el destorbés, que ja no hi comptava amb el cos; duia una salut tant de rellotge dels que no avancen ni atrassen, que mai li havia hagut de dar corda. Però de la sed en vingué una gana tant fòra de lo natural, un desig de menjar tant fòra d'hora i tant sense frè i sense conducta, i de la gana una tristor, i de la tristor un decaiment, i del decaiment tal melangia, que ell, que sempre havia estat un roure, s'esllanguia tant com un desmai, que va alarmar-los a tots i van fer lo que mai havien fet: varen enviar a cercar un metge.
El metge, aixís que'l va veure, va endevinar-li lo que tenia. Tenia'l no haver tingut mai res. Tenia la pau de tants anys que ha fermentat i s'ha tornat sucre; tenia'l mal d'una sang que de tant no ser-ne's torna aigua; tenia'l mal de «La Puntual», el mal de la quietut, el mal de no viure, el principi d'una mort que comença'l dia de néixer.
—Té la diabetis,—va dir el metge.—I aquet malalt es té de cuidar.
—Li donarem tot lo que demani,—va dir la senyora Tomasa.
—No li han de donar res de lo que demani. Com més prengui pitjor pera ell,—va dir el doctor al despedir-se.
I aquell pobre senyor Esteve, quan el volien cuidar, quan tenia posició pera no haver-se d'estar de res, s'havia d'estar de tot si tenia ganes d'allargar.
Ni menjar va poder el senyor Esteve!
D'aquella sed i aquella gana en va venir la postració. En aquell trastorn amb en Ramonet havia tret totes les forces, i ja no li quedava més que sucre, i ni sucre podia tenir: el sucre pera ell eren metzines! De resultes del seu mal li varen anar caient les dents, i, com que no podia empassar-se lo poc que li permetien, ni de viure tenia dret!, i si menjava's moria i si no menjava's matava.
Pobre ric! Pobre senyor Esteve! De què li havien servit tants anys de perseverancia, d'estalvi, de presó i de taulell? Quin profit n'havia tret d'aquelles ditxoses quatre regles i d'aquella mitja-cana? Qui romperia aquella guardiola que rebotia de diners? El noi! I el noi, ai!, aont aniria'l noi?
Prou s'ho demanava devegades, però no tenia prou cap pera respondre; prou mirava a n'aquell enllà que ell li havia anomenat, però la vista no li arribava; prou cercava de veure'l camí d'aont anirien a parar aquells diners tant afanyats: el lluny era tant enterbolit que no's veia res a la plana.
Moriria com havia viscut: no veient més enllà dels prestatges.
Un jorn van venir les tres Maries i li van parlar d'un confés, i es va deixar confessar, i li van parlar de combregar i va dir-los que sí per no tenir esma de dir que no, i, mancant-li forces pera viure, es va aconhortar de morir-se.
Això sí, abans d'entregar-se, tingué un moment de reacció: un d'aquells moments que té la flama abans d'apagar-se pera sempre, i, recullint totes les forces i reconcentrant tot el pensament i fent un esforç sobrehumà, va descapdellar la troca que li enrotllava'l cervell, dient a n'el seu hereu:
—Noi, deixa-m parlar-te ara que pug, que aviat no't podré parlar. Demà o demà passat em moriré, i si no fos que't deixo a tu i et deixo... no sé com te deixo, no'm faria res de morir-me.
—No digui això,—li va dir l'hereu.
—Deixa-m dir, que encara hi soc a temps. Jo he treballat molt en el món. No he fet més que això: treballar. Ara que me'n vaig et pug dir que no he viscut, que no sé lo que és viure. He passat. No més he passat. Jo no he estat jove, no he estat home, no he sigut res a la vida. He sigut un botiguer que ha trobat una casa feta, que l'ha cuidada, que l'ha seguida, que l'ha feta prosperar, pera que després vingués un altre, tu, i l'anés cuidant com jo l'he cuidada, i tu, tu ja sé que la deixaràs!
—Pare,—va dir en Ramonet commogut,—jo faré allò que vostè'm digui.
—Jo no he ambicionat res pera mi,—va seguir dient am veu feble.—No sé lo que són alegries: no m'han ensenyat mai a tenir-ne. No sabia lo que eren tristeses, i tu me'n has ensenyat alguna! No sabia de plorar, i ja n'he après, però n'he après molt tard! Us he estimat. És clar que us hauré estimat, però fins ara no me'n adono, i ara que me'n adono... me'n vaig!
—No, pare! Si vostè viurà!—li va dir el noi.
—Si't posaràs bò,—li va dir la dòna.
—Jo ja sé que no, i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs esculptor. No sé si desitjo que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T'he vist sempre a l'escriptori, però no hi eres a l'escriptori. Hi eres no més que per mi, i ja t'agraeixo de que hi fossis. «Adoni-s del meu sacrifici», em recordo que'm vas dir un dia, i me'n he adonat, i per això parlo. Adona-t del meu, et vui dir jo. Adona-t sempre i a tothora que havies tingut un pare que no havia sigut res en el món pera que tu poguessis ser; que havia anat fent diners pera que tu'ls poguessis tenir, i que si mai fas una obra bona, en aquet camí que vols empendre, sense mi no l'hauries feta. Pera que surti una planta, fill meu, es té d'haver abonat la terra, i jo no he estat més que abono i terra. Sigues tu... lo que tu ambiciones, ja que no has nescut pera ser terra, i recorda-t d'aquet recò aon no haviem viscut pera visquessis.
Dit això, el pobre senyor Esteve ja no va poguer dir res més... que's tingui d'apuntar ane l'auca. Tot lo que havia callat a la vida ho havia dit en dos moments. Cinquanta anys de sembradura li havien florit en els llavis. Cinc generacions d'homes pràctics el feien parlar al peu de la mort, i moria sense dolor, sense llum i sense tenebres; moria ni jove ni vell, amb el cap ni calent ni fred, amb els ulls no mirant enlloc, amb el pensament ensopit i am la mirada confosa. Moria a dintre d'uns llims i un cop mort encara era tebi.
L'endemà hi va haver l'enterro.
En Ramonet va presidir el dol, amb el senyor Pau, amb el graner, amb el viatjant de la casa, que va venir a n'el darrer viatge, i amb els dependents de «La Puntual».
No van faltar a acompanyar-lo aquell faetó, aquells quatre cotxes i tots aquells comerciants del barri.
Com el jorn que va néixer, plovia; plovia d'un cel cendrós que no tenia cap arruga. Com aquell jorn, el seguici va haver de passar entre'l trasbals de tot el comerç de Ribera, i també'l mort s'hagué d'aturar pera fer pas als carros de cotó, de bacallans i de petroli.
En una d'aquestes parades, l'enterrament es va trencar. El dol va quedar endarrera i el difunt va anar seguint i va arribat sol al cementir. I un cop hi varen ser tots, van entrar el senyor Esteve a n'el seu ninxo; en un d'aquells ninxos urbans, llisos, freds i numerats am números d'aquells que's borren am la calma de l'oblid i que no'n queda ni senyals.
—Que Déu l'hagi perdonat, si tenia res per perdonar,—va dir el pobre senyor Pau.
—No havia fet mal a ningú,—va dir un.
—Ni n'havia fet ni'n podia fer,—va dir un altre.
I en Ramonet, que sortia plorós, es va aturar devant d'una estàtua i va pensar: «Jo'n faré».
I, recordant-se del difunt, va afegir amb el cor agrait: «En faré perquè ell paga'l marbre».
FI
[Il·lustració]
TAULA
L'ESTEVET
Pàgs.
I.—Del modo natural que l'Estevet va arrivar
a n'aquesta vall de números. 7
II.—L'Estevet queda aprovat.—Pes de l'Estevet.—Preparatius
per fer un bateig digne
de «La Puntual», dels puntuals i de
l'Estevet. 15
III.—Aont es veu lo que costa de passar un
infant per entre el trànzit comercial.—Aont
es veu el bateig.—I aont es veu
que no passa res que valgui la pena de
contar-se. 25
IV.—Redolí en que s'expressa amb els ets i uts
la reforma a «La Puntual», i aont es veu
l'influencia que pot tenir un infant de
tres mesos a n'el ram de la «mercería». 37
V.—Primers passos de l'Estevet a la botiga.—Bons
auguris i bones planetes. 45
VI.—Redolí d'estudi.—De lo que hi apren l'Estevet.—De
lo que no hi apren, i de lo
que no hi pot apendre. 53
VII.—Poesia del camp.—Paisatges i expansions.
Armonies de la Natura. 63
VIII.—Poesia administrativa.—Aont es torna a
veure clarament que segueixen passant
coses que no valen la pena de ser contades,
pero qu'aixis mateix les contarem
per la fidelitat de l'auca. 69
IX.—Vint anys!—Primavera.—Joventut.—Il·lusions.—El
primer petó. 75
X.—Les reflexions del senyor Esteve decideixen
a l'Estevet a anar a «vistes» pera
anar a passar el matrimoni. 83
XI.—L'idili de l'Estevet. 93
XII.—Aont veurà el lector que segueixi, com
van dur l'Estevet a casar, com va dar
el sí, com van beneir-lo, com van dinar
i com va entrar en el sant matrimoni. 103
L'ESTEVE
I.—Quatre anys de matrimoni.—Aont es veu
que uns bons informes donen més bon
resultat pera casar-se.—Aont se veu un
enamorament i altres cabories de gent
jove. 121
II.—L'auca va seguint el seu curs. 131
III.—L'Esteve i la Tomasa van al camp.—Lo
que veuen i lo que diuen.—Exaltament
de l'Esteve, que acaba am tota prudencia
com correspòn a n'el seu gènit. 135
IV.—De l'influencia del paisatge a n'el pervindre
de «La Puntual». 147
V.—De com creixia en Ramonet i del xibarri
que va promoure a n'aquella llar «de
Mercería». 157
VI.—A lo que porten quatre riços, quan els
reguen am vanitat, i dels tropells que
van costar-los-hi a n'en Ramonet, al
senyor Pau i a un bè que no hi tenia
cap culpa. 165
VII.—Segueix l'auca.—Cambi d'estudis i de
pensades.—Els pares proposen i els
fills disposen. 181
VIII.—Darrers moments i darrers concells del
fundador de «La Puntual».—Dia de dol
pera Ribera.—L'enterrament.—L'Esteve
passa a senyor Esteve. 189
EL SENYOR ESTEVE
I.—Aon se veu el cambi que fa una ciutat
quan se'n apodera'l comerç i com els
petits se fan grans i altres experiencies
profitoses. 201
II.—La navegació i «La Puntual» dugues
coses que non tenen res que veure l'una
am l'altra, però que a l'autor li ha vingut
bé de comparar-les. 209
III.—Les idees dels senyors Esteves. La
torra. 219
IV.—La primera esquerda de «La Puntual».
El 1830 trontolla. 233
V.—La gent de bé van a veure «La bona gent». 241
VI.—De com s'alça una tempestat en un estany
d'aigües somortes. 253
VII.—El darrer redolí.—Apagament del senyor
Esteve i mort de la Casa i mort de
L'auca. 265
Obres de l'autor
=Impressions d'una excursió al Taga= (Agotada)
=Desde el molino.= Ilustraciones de R. Casas (3.ª edició)
=L'home de l'orga.= Monolec (Agotada)
=Andalusia vista per un catalá.= (Conferencia) ( id. )
=Discurs llegit en els Jochs florals de Granollers.= ( id. )
=Anant pel mon.= (2.ª edició) ( id. )
=Impresiones de arte.= Ilustraciones de Zuloaga,
Mas i Fonsdevila, Oller y Rusiñol (2.ª edició)
=Oracions.= (2.ª edició) (Agotada)
=Els Caminants de la terra.= Poema en prosa ( id. )
=Fulls de la vida.= (2.ª edició)
=L'Alegria que passa.= (3.ª edició) ( id. )
=El Jardí abandonat.= (Un acte).
=Teatre.= L'Alegria que passa.—El Jardí
abandonat.—Cigales i formigues ( id. )
=Llibertat!= (Tres actes)
=Discurs llegit á Sitges.= ( id. )
=Els Jocs florals de Canprosa.= (Un acte) (2.ª edició)
=El Poble gris.= (2.ª edició)
=El Malalt crònic.= (Un acte) (2.ª edició)
=El Prestidigitador.= (Monolec) (Agotada)
=Feminista.= (Monolec) ( id. )
=El Bon caçador.= (Monolec) ( id. )
=El Sarau de Llotja.= (Monolec) (Agotada)
=D'Aquí i d'allà.= (2.ª edició)
=L'Hèroe.= (Tres actes) (Agotada)
=El Pati blau.= (Dos actes) (2.ª edició)
=Desde el Molino.= Impresiones de arte (Un volum).
=Jardins d'Espanya.=
=El Mistic.= (Quatre actes) (4.ª edició) (Agotada)
=Els punxa-sarries.= (Un acte).
=El Bomber.= (Monolec) ( id. )
=La Nit de l'amor.= (2.ª edició) ( id. )
=Aucells de fanc.=
=L'Escudellómetro.= (Monolec) ( id. )
=La Lletja.= (Tres actes).
=El bon policía.= (Dos actes) (2.ª edició)
=La bona gent.= (Quatre actes).
=Monolecs.=
=Tartarín de Tarascó.= (Quart miler) (Traducció d'Alfons
Daudet).
=La cansó de sempre.= (Dialec).
=L'auca del senyor Esteve.=
=Festa modernista de Sitges.=
=El Jardín abandonado.= Traducció de M. Sarmiento.
=Libertad!= Traducció de J. Benavente.
=El Pueblo gris.= Traducció de G. Martínez Sierra.
=El Místico.= Traducció de J. Dicenta.
=Hojas de la vida.= Traducció de E. Chavarri.
=El Prestidigitador.= Traducció de Vital Aza.
=Pájaros de barro.= Traducció de G. Martínez Sierra.
=Buena gente.= Traducció de G. Martínez Sierra.
=La alegría que pasa.= Traducció de Vital Aza.
=Hojas de la vida.= Traducció de M. Sarmiento.
EDICIONS POPULARS
=Anant pel mon.= Ptes. 1 (Agotada)
=El Místic.= » 1 ( id. )
=Oracions.= Am música de E. Morera. » 1
=Fulls de la vida.= » 1
=Els Jocs Florals de Canprosa.= » 1
=El bon policía.= » 1
=Monolecs.= » 1
=La bona gent.= » 1
=Tartarín de Tarascó.= De A. Daudet
(Quart miler). » 1
=El pati blau.= » 1
=El poble gris.= » 1
=L'auca del senyor Esteve.= » 1
End of Project Gutenberg's L'auca del senyor Esteve, by Santiago Rusiñol