I no vingué l'ombra alta i severa.
"Vetllaré per vos; el pecat que contamina vostra ánima es d'aquells que solen perdurar en els homens; vostre ser está saturat de concupiscencia i facilment tornariau a caure." Aixís li parlá el confessor en l'hora solemnial de la absolució, i aixó recordava en Josafat, i aixó determiná aquella violencia.
Anava revenint-se.
Que havía passat, que havía fet, que succeiría? Sos ulls jaspiats registraven els recons més foscos de la gran nau. L'instint li aconcellà barrar tota l'esglesia. Silenciosament, precavut i desconfiat, feu sa ronda esbrinant capella per capella fins tenir el convenciment de que l temple estava desert. Aprés el sorollà am l'espatéc de les reixes, amb els grinyols dels panys i forrallats, i quan fou a la porta forana tragué l cap per la portella del cancell.
En la deserta placeta les lloses de les tombes reflecsaven la llum crepuscular grisa, i esblaimada; l'herba que dibuixava les juntures era tendra humida, hermosament verda i les fatxades de les cases properes semblaven fesomies condormides. Una pobre vella eixía tremolosa d'una gran portalada i s'allunyava ranquejant, fent petar contra l'empedrat la ferrada virolla de son gaiato.
En Josafat barrá també la portella, i aná a veure lo que havía succeit en la caixa de la escala.
Pel camí, recordá que havía ovirat els ulls de la bagassa girant desesperadament dintre la fosca de ses conques, com despedint-se de la vida. Una corrent freda serpejá per ses cames débils i trémoles, son cor semblà enfeblir-se i morir am rápids i menuts esbatecs, i l pressentiment de que sa tranquilitat estava perduda per sempre, li atenellá l'esperit.
Era fosc i encengué la llumanera. Obri. La Fineta en actitut desonesta fitava en ell un mirar enterbolit de pasme i terror; de sos llavis morats surtía quelcom repugnant que brillava a l'inquiet parpelleig de la petita flama; tenía el cap apretat per la contrapetja del tercer graó, la barba enfonsada en el pit, i els bandós esbullats se li enganxaven pel front lluent; una lluissor llefiscosa que feia ressaltar més la espaventable palidesa.
En Josafat en aitals moments anyorá totes les passades benauranses de sa vida, tingué present un per un tots els favors rebuts, tots els somriures bondadosos, totes les esquenades amígables.
Volgué tocar a la Fineta i sa nuesa l'acobardí, encara li despertava luxuríoses idees.
--Dèu ser freda, pensava, freda com gebre, "He vingut am les entranyes enceses per tu, morta i tot seguiré desitjan-te," i era cert, allí en son ventre una inperceptible onada pareixía iniciar el moviment luxuriós.
Dalt de l'escala colpejava el rellotje. En Josafat reculá i començá a contar aquells sotracs del temps: una... dues... tres... set hores. Tenía tota la nit per meditar. Una serenitat pasmosa gurí son esperit, empró, ses carns tremolaven encara.
Feu l'últim toc de la tarda: era fácil, no més calía ventar una estravada al llivantó que movía el batall de la María, reposar mig minut, i tornar-hi... Ell mateix s'estranyá de lo bé que complía sa tasca, tan a frec d'un cadávre.
La llumanera deixada al sòl projectava l'ombra den Josafat dalt de la volta, i aquella silueta colosal am son cap enorme, ses cames infinides i sos braços enlairats moguent-se calmosos, semblava gratar serenament els carreus desjuntats, per obrir-hi una fosa.
I l'ombra li sugeri una idea: un home com ell no debía espaordir-se per amagar el cos d'una mala dòna, allí ont hi havía tants espais, tantes buidors, tantes tenebres, tants llocs ignorats de la gent. Oh, no perdería ni un dels bons amics, ni una boca deixaría de somriure-li, ni una mà de trucar-li la espatlla.
Pensá en un sac que hi havía en sa cambra i volgué pujar-hi per cercar el sac, pro l tenir que destrompassar a la Fineta li repugnava.
Feu una llarga marrada per la sagrestía on desembocava la escala de la torre románica. Tingué que desfermar dos o tres portes, i posá gran mirament en no fer soroll. En sa cambra vegé el catre esbullat i pensá que aquella nit no podría reposar-hi, que una feina llarga i penosa l'esperava. Retorná allá ont era la Fineta amb el sac al braç, i al posar-li les mans a sobre no la trobá pas freda. Allavores li agafá un esverament d'idiota. Corregué per tota l'esglesia, afollat i suspirós. Aprés s'arraulí al cap-de-vall del absís, lo més lluny possible d'aquell dimoni que ressucitava.
D'un moment a l'altre li semblava que tota la nau ombrívola i silenciosa tenía que ser pertorbada per l'aparició de la bagassa. Per primera volta en sa vida mirá am recel el fons de les capelles, allí ont els vesllums de les llanties acaronaven incerts retaules i sepulcres.
I altrament cregué ovirar-la eixint de la capella baptismal, caminant tota núa, blanca com la cera, pausada com la fatalitat, els ulls girats, els cabells flamejants, els braços oberts, cercant-lo. --Vina... vina...
Josafat cambiá de lloc. Posternat enfront del sagrari s'arrapá neguitosament a la gran reixa, vora la llantia.
La flama diminuta i oscilanta escampava sa llum bondadosa per la testa del campaner acotada i meditabonda. Els fantasmes, els misteris, les paüres de la nit semblaven finir, esvair-se en el cercle de llum esgrogueída. Allí una santa pau, una magestuosa serenitat, una grandiosa calma aconortaven al campaner. Car res temía en Josafat baix l'amparo del Santissim.
En la bonança d'aquell redós sentí passar les hores, correr la nit i naixre una vaga esperança de que lo mediat, entre ell i la Fineta, era un pesat ensomni... Quan l'hermosa llum del día aclarís el vitratjes, quan el sol anés clapejant de vius colors pilans i capitells, sepulcres i retaules, quan l'or enlluernés en els altars i somriguessin les irisacions en la faç dels sants, estaría lliure per sempre de la bagassa; ella hauría desaparegut escarmentada. I la veia dreta am sos dits plens d'anells, els anells qu'ell tan admirava, arreglant-se els rinxos esbullats, les arrugues del vestit, mentres am sos peuets llençava despreciativa el sac que tenía que servir-li de mortalla.
¡El sac! ¡El sac!... perque am tanta llestesa aná a cercar-lo? La meditació sobre aqueix perque fou llarga i penosa.
Entretant la grossa campana del rellotge medía conciensudament el temps; ses onades ressonantes sosmovíen les tenebres, i feien parpallejar la llumaneta del Santíssim.
I fou allá, a les dotze, que un xiscle llastimós vingut del campanar esqueixá l pregon silenci de l'esglesia. La nau majestuosa repetí l'esfereïdora estridencia, allargant-la, rebotint-la d'assí i d'allá, fins deixatar-la en la sobirana calma de la mitja nit.
El xiscle era tan penetrant, tan agút, tan ferm que en Josafat el cregué resseguint els ambits del mon, desvetllant a la ciutat esglaiada, revelant als homens l'existencia de la bagassa agonitsanta, núa, impùdica i blasfema dins la torre sinistre.
Vindrien jutges i butxins; la gent s'escruixiría; els bons clergues tindrien remordiments d'haver-li confiat les campanes, les imatjes, les coses santes; l'esglesia bruta de sang profanadora tindría que esser purificada pera hostatjar altra volta a Deu sagramentat, i quant ell espiés son crim sobre el desonrós cadafalc, els pares li aproparíen llurs infants per hauren esmena.
La paüra corría per entre la pell i l'os de son crani deprimit, riçant-li les arrels de l'aspre cabellera.
No podía deixar que s repetís el crit aixordador, i, amatent i esgarrifat, s'endinzá en l'esbiaixada porta.
Trobá a la Fineta revolcant-se pels graons, rebotía son cos per les pedres, grans gemecs s'escapaven de sa boca, bleixava fort i seguit, mentres obría i tancava els braços com estrenyent un aimant invisible.
El campaner pensá en atüir a la bagassa i cercant el medi, enlairá son esguard plé d'ánsia. Penjades de la volta les pedres enrodonides, a la meitat de sa ruta, seguíen baixant, lentes, fatals, inconscients i dòcils, vers la terra. Teníen la duresa i crudeltat que an ell li mancava pera finir la agonía exasperant, i llur pesantor tremenda sabría ofegar els cruximents satánics, les discordancies de perdició que exalava el cos morent de la Fineta.
Arrocegant-la, la colocà sota la vertical dels contrapesos.
Començá una espera llarga, enguniosa, en la qual contava ls sotracs del pèndul, el colpejar de son cor, aquell cabar fatídic de trapense, aquell retruny isòcron que sonava en la tenebrosa escala.
I la gorja de la Fineta s'inflava atapaida de nous xiscles, de nous gemecs estridents, de nous crits de suprema angoixa, i l campaner, en un esclat d'impaciencia, feu ell lo que havía encomenat a les lleis de la materia, a la inércia de les coses.
D'un sol braçat recullí la morta am ses robes, i rebregant-ho tot, apilant-ho tot, ho enquiví dins la caixa del banc d'esglesia.
El cap se li esbaía, els jonolls se li flectaven i, am grans esforços pujá a sa cambra.
Allí engolí un bon troç de pà, begué d'un sol trago una citra de vi negre i agessant-se en son catre, clogué les parpelles en un desmai de tot son esser.