La Fineta no era dòna que renunciés de cop i volta al amor d'un home i menys al amor den Josafat. I torná a pujar la rampa de Santa María, torná a acaronar-la el vent de la tarda i ella torná a mirar l'oritzó com prenguent comiat d'aquella llum, d'aquella boniquesa.
Contra lo acostumat en semblant hora una campana voltejava en els finestrals de la cúpula, la mateixa que en la nit basardosa li esponjá el cor am la lenta vibració de ses batallades. Romangué admirada, atenta al retruny august de la "Branda-morts", meditant el simbolisme d'aquell nom amb el que la ciutat esporuguida, havía batejat al bronzo tétric. Pensá que era el braç formidable den Josafat el que l movía i s'imaginá al campaner espitregat, am la pell suosa, reganyant son coll groixut, dur i tendinós, i l desig de clavar les dentetes en el tou de muscles palpitants li feu apressar el pas per sobtar-lo en la tasca.
Quan la Fineta entrá el campaner estava dret sobre els quatre o cinc graons que servíen per pendre embranzida. La vegé, i disimulant-ho esperá l tom de la campana i engrapant am ses manasses el llivant es llençá amb els braços contrets i la faç congestionada.
Repercutí l batall i en Josafat pujá de nou la graonada, calmosament, seriosament, seguint l'ascens de la corda, i, mostrant una gran indiferencia per la mossa, botá altre vegada. Ella sens parlar-li el deixava fer, contemplant enbadalida aquell espectacle fantástic. I la negra silueta den Josafat s'agitava sospesa en la llarguíssima corda, entre la grisor entristidora que tancaven les feixugues i aplanadores muralles, mentres a dalt, en la fumada volta grinyolaven les currioles.
La Fineta revivant son desig, atiant sa passió, seguía quieta en espera de l'esclat de benvinguda que li faría el campaner.
Finit el ressó de la última batallada i penjant el llivant en el clau de ganxo, en Josafat mirá un segon no més a la bagassa, aprés, es girá d'espatlles, sa fesomía es cubrí d'austeritat, dues arrugues solcaren ses galtes, sos llavis mormolaren quelcom parescut a una oració i tota sa llarga córpora prengué una rigidesa bíblica.
En la boca entreoberta de la Fineta s'hi gebrá una salutació amorosa; un pressentiment esqueixá ses entranyes abans joioses i rublertes de promeses. Am tot, avançá lenta i flexible fins arrivar aprop del campaner que l'esguardá am recel.
--Aparta-t bagassa --foren ses paraules-- aparta-t, veste-ten, res tens que cercar-hi en aquet lloc. I apretá sos punys de gegant, ferms, durs com els carreus de son campanar.
--Qu'es aixó, Josafat, aixís m'esperes aprés de tants dies d'ausencia, aixís em rebs quan jo t cerco ardorosa, folla per tu, anhelan-ta de ton amor com el primer die. Adeu Josafat, m'en entorno, sents? pro no renuncio a les teves caricies, tornaré i tindrás de sufrir-me.
--Tu plà t'en guardarás bé de posar els peus aquí.
--Per qué Josafat, que m faríes?
--No cal pas esplicar-t'ho.
--M'en trauríes?
--T'en trauría.
--I com? Josafat. I la Fineta se li apropá altre volta. Apesar seu el campaner la resseguí tota amb una ullada trista: com el jorn que li feu cometre l primer pecat venía habillada com una nuvia; el negre fai li dava esbeltesa; sota les faldilles les anques inquietes frisaven am nova voluptuositat; dins la brusa el pit s'aixecava impacient, contorvat, amb un bleixár amplíssim com el d'un domador enfront d'una fera temible i esquerpa.
En Josafat es recordava de totes les impensades exuberancies d'aquell cos de dòna; sabía els ressorts que l'enfollíen, coneixía ses estremituts, ses agoníes, ses ressurreccions lentes, absorvents, tirániques i tot aixó el desarmava, el mantenía passiu, abatut, sense habilió d'allargar la má i refusar a la dòna impura.
--Véste-ten, fuig...
--No Josafat, ja no, ¿per qué? Es refregava amb ell. El campaner sentía en son colze el tendrissim contacte del si de la Fineta; notava l'ondulació rítmica de son respir, el colpejar feble de son cor minúscul, el ronc afalagador que passava entre les dents closes per gelosa proija i l'enfebrada alé que muntava fins a la cara d'ell, enervant-lo.
--Josafat tens qu'estimar-me, sents? ¿Per qué estás ofés? ¿Qué t'he fet? ¿Quí t'ha parlat mal de mí? Vols que m quedi am tú, aquí, per sempre?
--Vull que marxis lluny, que no t'acostis, vetho-aqui.
--Josafat!...
--Aparta-t.
--No puc, et desitjo am tota l'ánima...
--Mai més, encara que t morissis.
--Josafat...
--Véste-ten dic.
La Fineta allargá ses mans i moxicosa, dolça, acentuant més son ronc apassionat, intentá repenjar-se amb el campaner, i passar-li sos dits pel crani punxagut pera estarrufar-li el cabell.
Josafat llençá un crit enfollit, negre, fatídic. --Llamp t'esquerdi-- i son colze s'enfonsá am violencia en la massa flonja del si de la bagassa.
Aprés, am la mateixa facilitat que engrapava els llivants de les campanes, engrapá els braçets de la Fineta per llençar-la al carrer, pro al tocar-la, al sentir la pell lliscar dins el satí, s'esborroná i desfé aquell contacte que li rebifava masses recorts; tingué por d'aquella suavitat tan admirada i tan voluptuosament fruída.
Un cop lliure, ella s'encongí i, am l'intencionat espurneig de ses nines verdes, mossegava una arteria que glatía en l'ampla gorja del campaner.
--Troçeje-m pro no lograrás allunyar-me de tu; no m'en aniré; aquí m tindrás sempre desitjan-te, comprometen-te, fins que m'estimis com abans. Aixó digué la mossa i al notar un moviment agressiu den Josafat, afegí: --Arrossega-m, au, prov-ho, xisclaré, tothom me sentirá, si ve gent m'arraparé a tu i provaré de petonejar-te perque ho vegin.
Aná a seure-s en l'escambell den Josafat.
--Mira ja estic aposentada, nit i die esperaré que torni ton amor.
En la brega s'eren afluixades ses robes i esbullats sos cabells. Son esguard maligne passava a través de les rosses madeixes despreses dels bandós, am un brill hipnótic, provocador, insufrible, mentres de sa boca irónica n'eixíen paraules que esqueixaven la pell com fiblades de tralla.
--Cobart, hipócrita, qui t'aconcellat, qui t'ho ha manat que m traguessis-- i motejá als protectors den Josafat d'una manera orripilant. --Dejuna tú que ells ja s'afarten.-- En sabía moltes histories dels ensotanats; varies vegades s'havía deixat esclafar per ells. --Pesen, pesen, son del teu tremp, Josafat, pro fas bé de no fiar-ten, a na tu te n treurien del campanar, pero a na mi em ficaríen de bona gana en el seu llit. Creu-los, Josafat, creu-los, sigues bon home. Dejuna que ells ja s'afarten. I esclatá en una rialla aspre, discordant, endemoniada, i llençá més verí, més odi, desfogant son despit am paraules cíniques i gestes indecents.
El campaner mirava a l'entorn cercant una eina forta i dura que anés be per esclafar d'un sol cop aquell cap d'escorçó que l'enartava llençant-li per les dilatades pupiles tota la força nerviosa de son cos d'histérica vibrant d'ira, ple d'esgarrifoses estridencies.
La Fineta degué compendre les intencions del campaner perque es redressá d'un bot epiléptic.
--Jo soc vinguda am les entranyes enceses per tú; mata-m, pro morta i freda encara seguiré desitjan-te. En Josafat am tota sa grandaria i am tot son coratge s'estamordí; tan espantable i resolta estava la Fineta. La bagassa no surtiría, era inútil. Li agafá un pànic indescriptible; corría alocat per les estretors d'aquella cambra.
Impensadament la Fineta sanglotá: demanava una almoina d'amor, s'arrossegava humil i afligida, aprofitant la llum grisa complascent i temptadora del díe agónic. Cridava al campaner am mots dels qu'ella inventava en els grans éxtasis erótics, en els grans esvaïments del plaer, i cercant-lo el perseguía com una ombra luxuriosa, com un fantasma infernalment apassionat. I com el jorn de sa primera victoria, aprop del cilindre de la tenebrosa escala, al mig d'un dels estiraments que precedíen sempre a tots sos esclats d'amor mes terribles. --Vina, vina, cridá, am veu de gorja ronca i enfarfegada, --tanca i vina. No podia acabar pas aixís nostre gran amor; tú ja ho veus... tanca i vina.
En Josafat corrents aná a la porta pro, en lloc de tancar-la, surtí a fora i pegá una ullada de cap a cap del temple. Allá baix, junt als pilans del absis, es movía una silueta alta i severa; avançava am magestuosa pausa, i tenía la venerable esbeltesa del bondadós padre.
El campaner reculá, esverat, am pas oscilant, la cara trágica i suada. Fermá la porta. La bagassa en son lloc l'esperava; son dors despullat resplandía, una blancor de brumera enrondava sa cintura i, fins els peus, encara el negre fai la tapava.
--Per fí, saïná, i triomfanta, feu esmunyir ses robes.
La grapa orripilant den Josafat es clavá en la nuesa de la dòna temeraria; am sa força colosal la rebotí contra els primers graons de l'elix fatídica; el crani de la Fineta colpejá en la pedra dura i una violenta estremitut la deixà enrampada.
En Josafat, amatent, va apilonar la roba tebia, flairosa sobre la avergonyidora carn de la Fineta, passá el forrallat i, deixant-la enclosa en la foscor de la caixa, s'allunyá rápidament d'aquell lloc sinistre.