An-en Josafat, la solitut se li feu penosa desde l'escena del trifori. Tots sos dominis estaven contaminats tots els recons guardaven remenbrances de la Fineta. I en les parets hi veia estergides contorsions de magresa deliranta, i en els setials hi trovaba tebiors de carns flonges i rebregades, i en el ressò de les voltes, hi sentía renills de zel, i en els revolts dels corredors, pesigollejant-li els llavis, percevía un aleteig suptil, un halit cremant que flairava a merduix i pudía a febre. En sa cambra, cadires, taula, armari, lleixes i estampes, tot reflexava mirades verdes i lascives. El mateix Pare-Etern pareixía ofés, estava més seriós, i son esguard seguidor acusava a n-en Josafat d'haver fet entrar allí a les moçes. Aduc les cordes de les campanes li retreien coses esborronadores: la bagassa s'hi havía repenjat, refregant-s'hi, engorjant-les en la canal de son pit, entortalligant-les per ses cames, empapant-les d'una flaira exitant, forta, contorbadora que encara les embaumava.
Es una mala dòna, deia, am freturances d'ella. ¡Oh si en lloc del trifori hagués sigut en qualsevol amagatall lluny de l'ambient sagrat de l'esglesia!...
Una tristesa de célibe l'invadí. Quatre dies passaren sense un instant de bon repós, imatges erótiques el perseguíen, una curiositat desonesta el martiritzava i somnis enervadors l'enmalaltíen.
El quint die, a mitja tarde la Fineta, plaret a plaret pujava la rampa de Santa Maria. Anava sola, vestida de negre i am mantellina. Els enagus planxats cruixíen sota el vestit de fai, un cinturonet ample am cibella daurada recullía els plecs de la brusa tan diabólicament fina, que les mustiades belleses de la meretriu s'endevinaven reposant en la cotilla fluixa i eleganta qual vorada aduc se transparentava. Aixís volgué oferir-se a l'home que sa refinada perversió havía escullert. I sentía un greu voluptuós al pensar que lo millor que tenía anava a ser rebregat, malmès, romput, per les impacientes manasses del campaner.
Al ser a la plaça de l'esglesia enlairá la vista. Un esparver planava a l'entorn de la cúpula. Contemplà la massa enorme de carreus i al pensar que no tardaría en sentir dins aquelles tremendes parets, l'abraçada violenta del gegant fanàtic, un sacudiment lividinós resseguí sa pell, de blancura cloròtica.
Pantejava d'emoció com el primer díe que rebé la primera caricia.
Una ratxa d'aire primaveral esbandí son front trasparent, on s'hi marcava una senyal moradenca, record den Josafat.
Restá un instant, fruint la dolça besada d'aquell oritzó seré, contemplant-lo amb ensonyament de recança.
Ni un dupte ni una indecisió la contorvaren al entrar en la severa nau. Josafat es consumía de luxuria; era fácil realisar amb ell son anhel inestingible, son afany de amor exentric que l'entendría a n-ella mateixa com el conte de la dòna robada per un orangutà. Sempre l'havía trasbalsada aquell maridatge horrendo; sempre havía sentit insans desitjos de viure la vida d'aquella desgraciada, reclosa en el tronc d'un arbre, alimentada per les mans del simi, sentint sobre sa nuesa el pelut contacte de l'animal ferèstec, rebent de contínuu abraçades inmensament lascives acompanyades dels crits estridents d'un plaer ferotxe que no s cansa ni s'assacìa.
Palpant, palpant, arribá fins a la porta del campanar. Estava barrada i trucá, uns trucs lents, acompassats, breus, que resonaven en son cor valent i capritxós.
Estava entre-suada i, en el passadiç esbiaxat, aprofitava la fresca dels carreus refregant-hi ses galtes. Hauría volgut trobar-se nùa pera sentir arreu aquella impresiò frescal que apaibagava la ruentor de sa pell. Estenía els braços per embraçar el mur, mentres pensava que l cos del campaner tenía una amplaria semblant, una fortalesa semblant.
La porta seguía barrada. Ni un lleu remor indicava la proximitat de la fera. Trucá una altra volta am més decissió i més fermesa. No volía entornar-sen; corría per sa nuca un pessigolleig tan suau, era tan violent el desig que serpejava en ses entranyes. No s'impacientava: esperes més llargues i més incómodes havía aguantat per satisfer sos amors exótics. Aná a seure en un banc que hi havía allí aprop, arrimat a la paret de la capella. Tenía aires de penitenta.
Una silueta angulosa i feixuga vingué dret an ella atravessant la nau. Duia a la mà un penjoi de claus que tintinejaven; passá a frec de la bagassa sens adonar-sen, i, ja dins del passadíç, obrí la porta. La veu de la Fineta sonà al seu darrera.
--Josafat... soc jo, Josafat. Entro? I va entrar, humildament, com una goçeta temorenca que vol llepar carinyosa les mans que l'han nafrada.
El vestit i la mantellina de la bagassa influiren en el esperit del campaner d'una manera estranya i complicada. Idees contradictories sorgiren en son magí contorbat. Cregué en un arrepentiment, en una disfreça del dimoni, en la próxima satisfacció de la luxuria, en un missatjer de la Pepona, en un enginy de sos enemics i en un camí segur per notificar a la porqueirola son bell propósit. I restà mut, i la Fineta també muda, amb un aire entristit aná allunyant-se del campaner fins caure esllanguida en l'escambell, desde on li envià per entre ses pestanyes, una salutaciò casta i ferventa... --Som amics Josafat?--
El campaner també havía clavat sa vista en ella; la resseguía tota amb el brillant jaspiat de sos ulls frisossos. Eren mirades inquietes, rápides, que l'esgarrapaven despullant-la; rompent els botons, les cintes, els gafets i llensant amb exasperació els pellingos de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat que feia dies era el cástic, el torment den Josafat.
Les delicades madeixes que dauraven la nuca de la Fineta es retorcìen electrisades.
Reposá sa barba en el palmell de la mà, i s'esllanguí tota, mostrant la flexibilitat de sa cintura que semblà desconjuntar-se sota els plecs de la brusa.
--Encara em tens rabia Josafat?
--Rabia jo... jo.
--Si, tu, mira m feres mal, miram. I s'apartava els bandós del front am un graciós moviment de sos dits carregats d'anells.
--Jo pla he estat el que t'ha fet aixó.
--Si, Josafat, fores tu i fores molt crudel. Sabs que la Pepona no vol tornar?
--Reïra, jo vull parlar-li a la Pepona, cal que torni.
Comensava a móurese-li la boca iniciant el tic amenaçador.
--Qu'en vols fer d'ella.
--Aixó es cosa méva, vull parlar-li, veure-la, parlar-li.
--Per casar-t'hi?
--Es cosa meva.
--I a-ne mi no m voldries, Josafat, jo t tractaría tan bé! I li llençá francament una guspira de passió de les que fins ara havien interromput les closes pestanyes.
--Escolta, apropat, sabs que penso? que a la Pepona no li agradaria viure aquí: li fan por els sants, l'esgarrifa aixó --senyalava el mur-- jo en cambi hi viuría molt contenta. Josafat, apropat, assentat... i li feu un xic de lloc en el propi escambell.
El campaner, am la cara roja, sens esma per llençar a fora a la que s presentava tan senyora, tan bondadosa i tan honesta, aná a gemolir-se en el banc, i allí restá meditabond. Estava atent perxó; en quant ressurgís la dòna impura que descaradament el temptá en el trifori, s'allunyaría d'ella o la treuría, sens compassió, a empentes, a cops, morta o viva.
La llum que devallava del finestral atravessant la feixuga muralla, es feia més escaça, més grisa, més misteriosa, més propícia a la temptació. La Fineta en son reconet sols era una ombra borrosa, una taca disfumida que incitava a apropar-s'hi, a estrenyer-la a tenir-la abraçada am la amorosa melangía que encomana el cap-vespre.
El campaner, al mig de tanta complicitat es refregava pel banc, patint i sospirant. No podía més i s redressá. La Fineta també, i ls dos s'aproparen. Ella en front d'ell arquejá son cos, enlairá els braços, retorcent-los en un estirament de mandra lasciva.
--Em vols, Josafat?
--Josafat oscilá. Per ses dents closes passava un ronc llarc, terrible. Mirant la porta entreoberta de la capella romangué un curt moment, apres fugí fins a trobar la paret; lo més lluny posible de la bagassa. Aqueixa va empenyer la porta, ajustant-la, i, am les mans nervioses posades en el forrallat, preguntá al acobardit campaner:
--Tanco? ¿sí? vols que tanqui? La veu era suplicanta enfervorida, d'enamorada que s'entrega.
Quan hagué barrat conciensudament, triomfanta, aná vers la caixa de la escala i amb el peu al primer graó feu descriure a sos costats un vaivé de ninfómona.
--Vina, vina...
Al furiós convit el campaner es mogué com si intentés abraonar-s'hi, pro restá amarrat al mur, forçejant per rompre uns lligams molt durs i molt arrelats que l reteníen.
La Fineta pujá escala amunt i, en la primera finestra de la caixa de l'escala, tragué el caparronet. Els bandós s'eren esbullats, la blanca gorja apareixía descoberta, els ulls li brillaven i resseguint am la llengua sos llavis sagnosos els ofería al campaner, ardents, botits, folls, delirants.
--T'espero; vina... vina...
En el replà que servía de pas al primer estatje del campanar, en Josafat va atrapar-la.
Era ja de nit, abaix sols una ténua blancor, com d'un reflexe de lluna, entrava per la obertura del finestral. La gran campana de les hores tocá set batallades; brunzí el ressort del rellotje; de cap a cap del campanar passá com un frisament, i l silenci torná a ser espaventable.
Res indicava l'existencia d'en Josafat i la Fineta dins de la torre sinistre, que abans sorollaren am els udols epileptics de son pler bestial i amb el revolcar desesperat de llurs cossos que s masegaven en les lloses del replá. Encara transcorregué una bella estona. Al fí, per les finestres espillerades, passá un lleu sospir que vibrá en les tenebres com l'esbategar d'una grossa papallona. La Fineta descendía. En la fosca blanquejá son si descubert. Anava arreglant-se, remeiant el desordre produit per la furia simiesca den Josafat, preparant-se per surtir i tornar a son hostatje. Mentres, s'assegué en la caixa del banc d'esglesia, i s'aquietá com una hiena farta de carnassa, emperesida per la degestió lenta de son macábric festí.
Josafat aparegué; dins la fosca encara es marcá sa negra silueta. Encengué la llumanera i mirá a la seva amiga que, vestida del tot, s'havía alçat i prenía la mantellina de sobre l'escambell.
--Adeu, fins demá, oi Josafat?
Ell li plantá la mirada que de somorta qu'era esdevingué brillanta, i mentres la Fineta volía fer correr el forrallat, l'embraçá en una revifalla del desig.
--Prou Josafat, ara no, sents?
El campaner no feu cas de las paraules de la Fineta.