L'esglesia de Santa María era una massa enorme, sense esbeltesa, edificada en la part més alta de la ciutat. Sa construcció havía durat sigles. Gótica en son interior tenía la fatxada barroca la qual, am ses capelles buides, amb els balustres dels miradors romputs i les columnes de pedra numolítica desgastades pel temps i l'intemperie, ofería cert aspecte de desolació i abandono.
El campanar octogonal era del mateix ordre arquitectonic que la fatxada: una ampla cornisa que corría en son entorn, senyalava el segon dels tres estatges en que fou dividit i més amunt, s'obrien vuit finestres aixoplugant altres tantes campanes. La cúpula en sostenía un altra de minúscula que servía de base al panell: un angel de bronzo simbolisant la Fé, am les ales mig esteses i la vestidura voleianta. Al costat, del temple, aguantant l'empenta de la pesadíssima volta, les adjuves am llurs gárgoles embalumaven el grandiós edifici.
Am-tot els tenebrosos dominis del campaner eren més extensos de lo que podía deduir-se al contemplar l'esterior de la esglesia.
Seus eren tots els espais disimulats en la gruxarie de la sólida muralla; seves eren les amples golfes de la nau, les del absis, les de la mitja volta dels claustres romanics; seu l'interior d'una torre de la mateixa época encastada en la maciça paret de l'esglesia gótica; seu el llarc trifori; seus eren també els tres compartiments del campanar, fosques presons plenes d'estores, gresols per les lluminaries i altres objectes inservibles; i, per fí, seva era igualment l'elix de graons admirable que desde sota la cúpula baixava al fons d'aquell llarguíssim prísma octavat sense una obertura, sense altre aire per respirar que l que passava per la caixa de l'escala plena de fetor de tomba. Cal afegir a tot aixó, de part de fora, les cornises qu'en Josafat havía aprés a passar-hi sens rodaments de cap; les amples gruixaries dels estreps; les teulades inmenses; la gran plataforma de sobre la fatxada, obstruida per grosses pedres picades que restaven encara per col·locar; els miradors de la meteixa fatxada amb els ampits escrostats i per últim una petita torratxa, feta de paret d'esquerda que rematava l'antíc campanar romanic, dintre la qual hi havía una llosa sobre un cilindre de pedra: rústega taula d'utilitat inesplicable, mena d'spoliarium dels esparvers, on sempre s'hi trovaven restos sagnosos d'aucellets sacrificats.
En Josafat fins l'aparició de la Pepona i la Fineta fruia lliurement d'aitals dominis. Era un urc de grandesa el que sentía; urc de selvatgina que viu segura en son catau inaccessible. Nombroses portes, poderosos forrellats i estretors laberíntiques el guardaven de part de dintre; vertiginoses altures el feien inabordable per defora. I els homes abaix eren minúscols, fácils d'exterminar llençant solzament pedruscalla de la que les pluges desencastaven. Passava grans estones imaginant-se un atac colectiu i formidable de tots els ateus lliure-pensadors, republicans i heretjes qu'ell confonía en un meteix odi. ¡Quina heroica defensa sería la seva! ¡I com ne patiríen els seus enemics!
Més ara lleure tingués per a pensar en les dues moçes: contava els dies i esperava son retorn amb impaciencia. El temor de que fos descoberta sa libidinosa complacencia anava debilitant-se. Tornaven els somnis voluptuosos, pero no l senyor bisbe ni ls capellans foragitant-lo del campanar i de la esglesia. La Pepona era seva, els meteixos capellans li portaven, mudadeta somrisenta i agraída. S'hi havía casat. L'historia de la porqueirola no l'encaparrava. Sabía que no tots els pagesos ne fugiren quan ella amb el goç de tura se revolcava sobre l'erba; li havíen dit que cansada de xafar falgueres am nois de la seva edat s'era llogada per minyona a l'hostal del poble; li contaren també un embull amb un negociant de bestiar; una escapada a vila de llarga durada; pero recordava el trontollar de la carn de la Pepona, i per haver-la, sens perill de comdemnar-se, no hi havía altre remei que l matrimoni. Perdona i serás perdonat, eíxa era la bona máxima del campaner.
Quan les dos bagasses aparegueren de nou, no gosá encara mirar-les; empró sentint-se ja am més autoritat, les hi pregá que una altra ocasió tinguessin present la santetat del temple i s posessin al cap un troç de mantellina.
--No son pas modos d'entrar aixís a la casa de Deu --i per si algú espiava, barrá, com el primer die, am pany i forrallat la porta de la capella.
Fou complascent: al insinuar-li elles el desig de muntar al campanar, encengué un troç d'atxa i començá a guiar-les per l'elix tenebrosa de la llarguíssima escala. Amb el cor encongit i les cames tremoloses, apoiant-se am les mans en els brunyits carreus que tancaven la caixa de la escala, anaven les dues bagasses, pujant, pujant. Els graons d'alta contrapetja les laçaven i teníen de parar-se sovint per revenir-se i esvair el mareig que ls hi produía aquell rodar seguit i inacabable.
A-les-hores xisclaven. --No ns deixis, Josafat, atúrat.
El femenil esglai divertía al campaner que s girava, reculant, per contemplar-les amb un xic de desvergonyiment. Allavores sa cara resplandenta de llum roja, tenía una mefistofélica bellesa que obrava sobre ls sentits de la Fineta com un poderós afrodissíac.
A mitja escala volgué asustar-les. Fingí esverament, abaixá les celles, resta quiet i para l'orella.
--Xist, calleu!-- En aquella estretor imposanta plena de la espessa fumera de l'atxa, obstruída per la córpora sinistre del campaner, la paüra venía per no res; la Pepona perdé l color i els ulls verts de la Fineta, esverats i fixes, semblaven esclatar dins llurs morades conques. Escoltaren: s'oía uns sotracs foscos, pregons, sonaven acompasadament am tètrica resignació, com el cabar d'un trapense, com el pas fexùc del temps dins les tenebres del no-res.
En Josafat s'entretenía allargant l'engoixa de les moçes.
--No es pas res plagotes; es el rellotje.
L'espressió dels ulls de la Fineta cambiá de sopte, clogué les pestanyes i agraída al somriure simiesc d'en Josafat, se l contemplá am un desmai d'amor bestial.
El campaner s'animava: una estúpida presumció el movía a fer-les esgarrifar apropant-se al caire de totes les cornises, pujant a tots els llocs perillosos, abocant-se a tots els precipicis. La Fineta am les mans histériques el retenía fent-li sentir de passada el flonjo contacte de son pit, i el campaner am la pell rüenta, la sang encesa i el cor desenfrenat procurava allargar la excursió, enmenánt-se-les per tots els recons dels seus dominis.
Per últim les portà a sa cambra. Allí una satisfacció d'egnòm que ofereix segur hostatge a unes ninfes laçades de rodar per soterranis desconeguts i espaventables suavisá la voluminosa faç d'en Josafat.
La cambra del campaner am-tot i ser emblanquinada, tenir la llar i els seus fogons, que li donaven un aspecte inofensiu i menestral no per aixó alleugerí l'anim de les dos bagasses. Sempre la tremenda gruixaria de la paret oprimía i ofegava, fent pensar en llargues anyorances de captiu i en terribles torments inquisitorials. A més, aquella cel·la pudía a selvatgina i era fosca. Com per tot arreu, la claror entrava per una tatxa de caires vius oberta en l'espessor dels carreus. Cinc pedres rústegament polides servíen d'escala pera pujar a lo que podriem dir-ne ampit de la finestra, ampit que medía quinze pams de fondaria, espai suficient pera servir de mirador a n'en Josafat. Allí era el lloc on sa musa de Faune embrionari s'inspirava tocant el fluviol en les tardes xardoroses de l'istiu; allí era on pensava en les carns d'aquella moçota que ara, aprofitant un banc que hi havía, ansiosa d'espai, contemplava asseguda les serralades que s perdien en la boirina del oritzó.
Josafat dret enfront d'ella, tocant am el cap el marc de la finestra i am els peus entre uns testos de merduix i clavellines, poética herencia del vellet suau i complascent, no sabía allunyar l'esguard del sí de la Pepona que pantejava amplament, poderosament, Josafat remembrava les meditacions d'altres diades. I en Josafat tenía un progecte, un progecte que l feia venturós. --Ah fóscara! té que haver-hi un bell parlament entre tu i jo.--
Aixó pensava dir-li tot seguit, aprofitant el sadessejar impertinent de la Fineta qu'anava i venía mirant totes les coses, gronxant-se al compás d'una cançoneta de moda.
En la cambra d'en Josafat el fum havía ennegrit completament el sostre. En les parets llises, un xic esgrogueídes, s'hi veia, com únic ornament, un marc de fusta senzill i primitiu qu'enquadrava una litografía vella: el Pare Etern amb els dos dits d'una má enlaire i el món a l'altre, mirant seriosament, un mirar de mérit que seguía a l'observador a tot arreu.
Dins un petit requartet un catre amb un cobre-llit virolat de flors grogues i fruites vermelles amb el coixinet de tela ratllada sense funda, servía de jaç an en Josafat. A la capsalera, un petit Crist i uns rosaris penjats an el meteix clau, i, sobre la lleixa cantonera, un pitjeret de vidre estava caigut vora d'una capsa de mistos.
La Pepona de sobte sentí apropar-se an en Josafat que respirava fadigosament. Endeviná qu'éll anava a fer-li una confessió amorosa o a dirigir-li una súplica lasciva i volent evitar-ho cridá a sa companya.
La Fineta venìa d'ensumar el jaç d'aquell mascle poderòs; portava les narines plenes de sentors d'home. Am cert enervament muntá els cinc graons i s'interposá entre la Pepona i l campaner. Casi empenyent-lo s'ajupí, prengué un petit brot de merduix que s posá entre les dents, enlairá sa faç, plena d'una serietat ardenta, sota l'esguard d'en Josafat, i suspirá.
La Pepona, un xic molestada per l'actitut de la seva companya, volgué anar-sen. Ja era tart; a fora moría el sol arran de les montanyes; per la finestra s'oviraven un troç de cel roig, sanguinós, ratllat per faixes moradenques.
De l'habitació del campaner s'en surtía per una mena de terradet enrajolat que, entre dos adjuves, cubría la sobrevolta de les capelles laterals. Pujant apres per la petita escala de la torra bizantina, s'entrava al trifori; i dant un quart de volta a la nau, i atravessant el segón compartiment del campanar, es trovava un replanet que conduía a la gran escala de cargol.
En Josafat, sempre amb el troç d'atxa als dits, pensava aprofitar-se de tan llarc trajecte per indicar a la Pepona la necessitat d'aquell parlament qu'era sa esperança. Pro la Fineta subtil com un mal esperit sabía interposar-se. I li feia flairar sos cabells, li posava devant dels ulls l'exasperadora movilitat de son cosset propici a blincar-se, a estremir-se, a defallir am la furienta estreta d'uns braços apassionats. A voltes girant-se, per sobre del muscle, fitava al campaner am ses nines de bacant: eren fiblades horrendes; ell les sentía com botons de foc cremant-li la córpora, encendrè-li el cor d'un desig furiós que no admetía espera. La virilitat del campaner gemegava.
En l'estret passadíç del trifori, la Fineta es pará sobtadament; en Josafat que anava al sèu radera ensopegá amb ella. Fou un instant. En Josafat sentí tota la feblesa impura del dors de la bagassa gravitar en l'amplaria de son pit d'atleta, rebé un sospir en plena faç, i vejé els llavis laços de la dona temptadora oferir-li una besada. La Pepona s'allunyava maliciosament. Es cregué perdut. Tot s'havía esvait en son entorn; una remor d'oratje brunzía en ses orelles; l'esglesia, éll i la Fineta s'enfonsaren en un remolí negre i furient; el cor patacajava per dintre avariciós d'impuresa i els braços demanaven juntar-se per estrenyer en mortal abraçada an aquella dòna que sanglotava per endevant el plaer esdevenidor.
Un xic lluny soná una petita rialla; passá com un llampec, pel magí del campaner l'idea de sa eterna perdició; una veu sonant dins el seu crani li cridá: "Deu te mira", i el record de que l'ambient ont anava a rendir-se sa castetat era el mateix on s'aixecava tantes voltes l'hostia sacrosanta sorgí enérgic i deslliurador. El tic nirviós esqueixá am violencia sa boca i amb una furiosa empenta llençá a la Fineta lluny, sobre les lloses, com un fardo pudent plé de carnassa. El troç d'atxa havía caigut; cremava repetellejant en el sòl, i am sa llum tètrica es vejé a la Fineta blincar-se adolorida, mentres impertinent i toçuda seguía fitant an en Josafat sa mirada brillanta.
--¡Oh gracies! t'estimo més que mai Josafat, t'estimo.--
El campaner fugí; per no passar per sobre la bagassa, donà la volta al absis, la llum del atxa recobrada, corría creuant am rapidesa les finestres, llençant reflexes fantástics, tètrics vesllums, com els d'una ànima encesa pel pecat que cerqués adolorida, el conçol de la divina gracia.
An el buit del passadiç que dava al campanar, la Pepona, anorreada, esporuguida per l'impensat desenllás d'aquella aventura, ni esma tingué d'anar en socórs de sa companya. Es penedía d'haver posat els peus en aquells llocs esglaiadors.
El campaner se li aparegué esblaimat, trémol, am la boca no ben aquietada. Ferm en sa deria, volía parlar-li.
--Una altre hora, Josafat; aquí no, sents? Maimés tornaré.
I pera esquivar la proximitat de l'home enfollit, comensá a baixar la llarga graonada.
La Fineta ls seguía de lluny, a les fosques, coixejant, rebent sotracs en els relleus de les parets, relliscant en els caires brunyits de les estretes petjes, sentintse defallir de dolor, pero esclava ja d'aquell esquerp sátir, capaç de saciar-la de furientes caricies i de seguir-la en tots els deliris de sa voluptuositat monstruosa.
--T'estimo, t'estimo més que mai.-- Aixó li digué al passar l'última porta, ja dins la capella baptismal, am l'insistent llambregar de ses nines clares.