Passaren dies. Una tarda en Josafat mig dormía en el seu banc. El silenci era pregon.
La fosca s'ensenyoría de la gran nau deserta, les llanties brillaven en les capelles com místiques llüernes d'aquella nit anticipada. Dins el campanar regnava el crepuscle. Una remor de petjades que venía de la capella baptismal, deixondí al campaner. En Josafat fitá els ulls en la ratlla negra de la porta ajustada, i escoltá atentament.
El refrec d'uns peus que palpen temerosos de trobar un obstacle, continuava barrejat amb un xuixejar ininteligible.
Solíen molestar sovint an en Josafat curiosos que demanaven permís per visitar sos dominis; l'home amaní per endavant una cara ferrenya.
En aixó un sotrac en un banc de la capella omplená de ressò tota l'esglesia, i esclataren femenils rialles.
Al campaner se li esbiaixá la boca i aixecant-se d'una revolada, anà pera renyar a les dònes que interrompíen irrespectuoses el silenci de la casa de Deu. En el meteix instant els golfos grinyolaren i la porta s'obrí lo just per deixar passar un caparró de noia somrisenta i encuriosada. Mai en aquell lloc havíen resplandit unes faccions tan rublertes de mondanal picardía, ni mai el tétric ambient s'era amarat d'una flaira tant contorbadora com la que enviava el cos de la intrusa amagat radera el fustàm de la feixuga porta.
El campaner tingué un bell pressentiment. Acotà més la testa. Apesar seu el jaspi de sos ulls, fosforejava de cobdicia.
El rostre expressiu de la moça es cubrí de certa alegría mofeta; allargá un xic el coll com per esbrinar el lloc, i fitá an en Josafat sa mirada. Josafat se contorbá: per tota sa llarga córpora corregué un frisament ardorós, i tingué por d'aquella testa que se li apareixía interrompent sa vida monótona, la calma grisa del seu sojorn.
Molt tenía que haver cambiat la Pepona per que fos ella la que venía a temptar-lo. Pensá en les tribulacions de Sant Antoni, i pera lliurar-se del pecat cregué que li era lícit encloure entre la porta i l'aresta del mur la gorja flexible i exitant que s'allargava vers ell com la d'una serp enviada pel dimoni.
--Oidá, Josafat, soc jo, ¿que no m coneixes?
El campaner, am vergonya d'infant i posat estúpid, la resseguí amb els ulls plens de pagesívola desconfiança.
--Jo plá t'hauría coneguda: estás molt trasmudada; i enretirá les grosses mans que, enrampades de fanatisme, promptes a causar dany, tenía en el caire de la porta.
La Pepona entrá resolta i decidida sens haver esment del perill que corría, al ficar-se en els tétrics dominis d'en Josafat.
Era una dòna d'aspecte sanitós, madura i espléndida; sa carn, un xic masegada per contínues caricies, trontollava sota l vestit a travers de quina roba passava una transpiració tebia i flairosa. Per la gorja i les munyeques s'endevinava la blancor de sa pell, mentres una lleugera i antiga patina de sol, li enmorenía les mans i la cara. Sa boca grossa mig oberta per un somriure burlesc ensenyava les dents admirables de netedat i simetría; dents que feien pensar en gelositats amoroses, en besades crudels i en proíges satániques. Era perillosa, enfollía el cor i emboirava el pensament am carnals ubriagueses.
No venía pas sola: fent contrast amb ella havía entrat una joveneta de poca estatura ciutadana feble, malaltiça. En sa faç empolvada semblava dur-hi estergides un munt d'histories de llibertinatge; sos llavis petits, desperfilats per innombrables besades, aixafats per la continuada impresió d'altres llavis sedents i lubrics, es contreien amb espressió laçada; i son nasset delicat i elàstic de badius impetuosos semblava rastrejar de contínuu sentors de luxuria.
Quan caminava sos costats onejaven, talment desllorigats de son cosset aplanat i flonjo que s blincava enrera progectant les exuberancies de son sí impropies de sa magresa. Sos moviments i ses poses eren lliures, fins dreta i posada tenía una actitut impúdica; semblava oferir-se amb un esgarrifós cinisme. Les celles sota les quals brillava el foc verdós de les nines descarades, se juntaven sovint amb un gest repulsiu d'inmensa tossudería. Una terrible cabellera rossa, crespa i onejanta com les flames d'una foguera moría en sa nuca, on passaven a cada instant esgarrifances magnétiques. Espantava mirar-la: xuclava l'esguard com un abim de desonestitat; en ses entranyes debía haver-hi desconegudes estridencies, un tresor d'aberracións delirantes.
Desde que havía entrat no perdía de vista al campaner. Semblava medir sa corpulencia, analisar la sang que li coloría el rostre, estudiar la febrositat de sos moviments inarmónics i l'encongiment que 'l dominava. Una sospita abrusava son cor de bagassa ple de monstruosa lascivia.
Josafat revenint-se lentament movía sos llavis com si volgués enraonar i apres de molts esforços repetía.
--Fóscara jo pla t haguera coneguda si t'hagués trobada. Vingué un gran silenci. Mentres tan les moçes encuriosades anaven fent-se carrec d'aquella estranya cel·la. Miraven la volta, els llivants, la gallofa, les potes d'esparver reseques i les creus de palma, demostrant estranyesa, aturdiment i desconfiança.
Josafat preguntá am timidesa.
--On vius Pepona, com te la campes, esteu juntes?
Les dos noies creuaren llur esguard joiós de picardía i esclatiren a riure.
--Per ara serveixo Josafat, serveixo... a ratos, sabs; estic molt be dormo força i menjo més... Aquesta es senyora Josafat es la... senyora Fineta i s'aborreix per que l seu marit no la pega. I la Pepona llençà a plens pulmons una rialla grassa escandalosa que feu sacsejar son pit ample i soperb. En Josafat s'esverá i atolondrat, inquiet, corregué a la porta de capella i mirá a l'esglesia tement l'aparició d'algú que l'atrapés am tan poc honrosa companyía.
--Tens feina Josafat? Nosaltres venim per lo de l'oncle i de passada aquesta desitjava pujar al campanar. ¿Oi Josafat qu'ens el ensenyarás el campanar? Te recorda quan fugíes de mí serres enllá? Sembla que no ets gaire més valent ara.
La Fineta es plantà al costat de la seva companya i passant-li un braç per la cintura, pregá també al campaner, mentres alsinava son pit, torsava la testa, i l'envolcallava amb una ullada somorta i defallida.
En Josafat fugí d'aquella seducció i, am moviment esquiu i ferestec, passá el forrallat de la porta de la capella baptismal.
La llum era escassa, el sol a fora devía pondres i les dos moçes, que esperaven envá la resposta d'en Josafat, perderen les ganes de bromejar sorpreses per l'aplanador aspecte que anava prenguent aquell interior. Una sobtada desconfiança les torná entenimentades. Esbrinaren detingudament aquell paratje: En la buidor del finestral, on tremolava agónica la crepuscular celistía, vejeren la amplaria del mur isolador i terrible; s'adonaren del negre enigma que traspuava per les espillerades obertures de l'enorme cilindre que tancava la escala; descubriren penjats de la tancada volta els contrapesos del rellotge, feixugues pedres arrodonides i foradades sostingudes per una corda nuada a un barrot de ferro travesser, que descendíen lentament imperceptiblement, fatals i amenaçadores.
Alhora notaren en en Josafat un neguit estrany; brillejaven ses nines i en un recó semblava encongir-se pera botar com una fera sobre d'elles.
--Anem --digueren les dues a la vegada.
En Josafat encenía la llumanera am ma tremolosa creient menys comprometedora la llum que la fosca.
--Adeu Josafat, qué li dirém al oncle?
--Qué li diréu... qué... a l'oncle?... Ah que... no res, que no m'ha dit res mossen Lluis.
--Está bé. Vols fer el favor d'obrir.
--El qué?...
--La porta home.
El campaner s'apropá al pany pero abans de donar el tom a la clau, pará l'orella. Li semblá sentir passos, i reculá am el dit sobre ls llavis. El color de les dues amigues s'enblanquí. La flama de la llumanera projectava ombres tétriques; les formidables parets am els carreus terrosos pareixíen isolar-les de tot lo vivent; la volta no s veia, i alló semblava el fons d'un pou sense sortida, lluny dels homes, apartat de tot aussili, de tota esperança. En Josafat am son esverament els hi causava l'efecte d'un boig ple d'avaricia per elles que volgués guardar-les allí, empresonades per una eternitat.
--Es vespre Josafat, vols obrir?
El campaner no escoltava i tartamudejant algun prec, avansá dues passes vers la Pepona i sa companya que s juntaren cercant mutual apoio.
--Tornaréu... no fa que tornaréu? Ho digué com un gegant ploricó, am la veu entelada.
--Sí, tornarém, obra, no podém quedar-nos més aquí, obra, Josafat. Ho feu. La Fineta, al passar afrec d'ell, sentí un bleix d'home enfebrat, sobre la nuca; els cabells se li cargolaren d'esgarrifança i arran de la porta li fitá per última vegada sos ulls clars, verdosos, famolencs de noves sensasions.
En Josafat, alta la llumanera, vegé brandar els costats impurs de la bagassa i una ira de lleó que ensuma la femella a través d'una reixa, l'arborá.
A fora les dues amigues, aprés de caminar un bell rato silencioses, volgueren saber una de l'altra, l'impresió rebuda en llur estranya visita. Parlaren. La troballa d'en Josafat fou per elles un motiu de divertiment. El quart i mig de foscor viscut en companyía del gegant avergonyit, l'ambient tétric del lloc, i la mica de pánic que allí sentiren engrescá llur ánima acostumada a la negra monotonía del burdell.
Vivíen soles am la mestressa: una senyora enorme i malhumurada, amiga del ordre, que no admetía més que visites de senyors respectables, de gran serietat, que entraven i surtíen silenciosos, amagant-se, aprofitant la nit, amparant-se en la solitut i apartament del barri. Senyors que com deia la Fineta enraviaven per lo pansits i tristos; no sabíen enborratxar-se, ni rompre miralls, ni pegar a les dones. Ella desde que hi era no havía rebut ni una sola plantofada... es moría de fàstic.
--Hi tornarém Fineta?
--Jo ho crec; jo hauría volgut quedar-m'hi. Quin home en Josafat.
La Pepona la mira un xic estranyada.
--Axís estém?
--Axís, axís ¡quin home el campaner!-- Quina voluptuositat més nova prometía. ¡Sería tant terrible son amor! Que dolçament espantable fruir-lo allí dintre, en les nits llargues, somiant fantasmes abraçada al homenáç plè de confiança, indiferent al xisclar de les ólives, a las buidors negres i als veinatjés sepulcrals. La nuca de la Fineta s'estremía i els ulls se li clovíen en amorós desmai.
--Ai noia que estranyes i capritxoses sou les que veníu de les ciutats grans. Hi ha homens que valen cent vegades més. A mi m fa por.
--A mi també, t'ho juro. ¡Qué ferm! La te tota la fermesa!
--Vols dir que...
--Sí, dona, sí; m'hi jugo la vida.
I al mig del carrer s'ennuagaren de tan riure.