Un díe el campaner tingué una bella sorpresa: acompanyat d'un escolanet se li presentá un home amb un goll monumental que li doná el Deu ta gord am una esquenada atuidora.
Era un oncle de la porqueirola del somni, venía a ciutat per treure uns papers de la curia i desitjava qu'en Josafat, que tenía bones relacions amb els capellans, l'encaminés.
--Malviatje Judes: jo no m'hi entenc am romanços d'aqueixa llei.
Parlaren llargament.
En Josafat se l'endugué a sa cambra i l convidà a veure un got de ví negre. El campaner ell meteix es cuinava. De bon matí una majordona vella li duia de la plaça una lliura i mitja de bou que ell posava en un olla; feia sopa amb el brou, i apres es menjava la carn a la vinagreta compartint-ho pels dos apats. A voltes, a l'ivern sobretot, sustituía la carn per monjetes, i era tan grossa la bullida que li durava per tota la setmana.
El pagés trobá aquella vida molt trista, aquella habitació massa fosca i aquells corredors i galeries massa plens de basarda.
--Sembla que no podeu pensar en res de bo aquí dintre. I el goll li trontollá d'esgarrifança.
Un cop hagué l'oncle de la porqueirola enraonat am mossèn Lluís, capellanet entés que en Josafat li feu coneixer, volgué entornar-sen. Lo de la curia aniría llarc: calía regirar molts papers pera trobar l'espedient d'una obra-pía am les poques noticies que havía pogut donar l'home del goll.
--Vaja salut, conserveu-s'hi bo; no cal molestar-vos per res: ja vindrá la meva nevoda de tant en tant pera saber quelcom.
--¡La Pepona!
--Llampus! pod-ser sí que no saveu que la Pepona serveix aquí. Fa més de quatre anys. ¿De bona rafé que no ho sabíeu? Si, home, si. Va esplicar-se. La Pepona era massa deseixida per viure guardant porcells. Serví en un hostal, aprés s'en aná a vila i ara estava a casa d'una senyoraça que la tractava com a una amiga.
--Llamp me mau, Josafat, te juro que se la campa, s'es trasmudada tota. Ja la veureu. Quan tingueu els papers doneu-los-hi qu'ella s'encarregará d'enviar-me'ls.
Vaja, ja estem entesos, que Deu vos gord, fins un altre die qu'em penso será tart.
Aixís parlá el bon pagés i ensopegant per la capella baptismal, eixí a la esglesia, mullá 'ls dits amb aigua beneita i partí. En Josafat restá alegre. La alegría del campaner no era més que una llunyana esperança de tornar a veure la carn blanca de la Pepona.
Fins al vespre tral·larejá els goigs de santa Magdalena; i bells ensomnis enjoiaren son cor feixuc.