Al campanar de Santa Maria s'hi entra per la capella baptismal. Allí la mística penombra del temple gòtic esdevé tenebrosa. En el frontis, del quadro on Sant Joan Baptista tira aigua amb una petxina sobre la noble testa de Jesús, no s distingeix més que la taca informe de les carns blanques.
La gran pila, am sa tapa clavetejada, sos baixos relleus primorosos i l seu contorn elegant, desapareix en l'ombra espessa impregnada de l'especial efluvi que no més es desprén de l'aigua beneita.
En l'angle de la capella hi ha una porta oberta a colps de coltell quan edificat el campanar, alguns segles aprés que l'esglesia, hi hagué necessitat de comunicació interior.
Fa angoixa endinzar-se per aquell forat rectangular fet a la esbiaixada, sense cap relleu arquitectónic que l'indiqui ni volta que esvaeixi l'idea d'enderrocament que sugereixen les juntures dels carreus. Talment sembla que el mur peni, i al traspassar-lo fredor de pedra esgarrifa al visitant que s'encongeix aclaparat per la pesantor que endevina a sobre seu, en la enorme massa, que sembla cruixir i esmicolar-se a l'empenta immensa de la atrevida nau.
Al fons d'aital passadís es envá que ls ulls s'esforcin, no hi val el tenir-los acostumats a la fosca; res s'ovira, sols una ratlla lívida de claror filtrada indica l junt d'una porta: una porta feixuga i tosca que ofereix una gran resistencia al empényer commós de les mans inhábils qu'intenten obrir-la. Un cop oberta s'entra en un espai estret i llarc de forma trapezoidal estrany i misteriós. Una llum de celistia trista i somorta devalla per un finestral cegat fins a dalt ont uns vidres polsosos tapen una esquifida finestra.
Sobre l'altíssima overtura arrenca la mitja volta negra i fumada. Groixuts llivants de cànem l'atravessen, i llur vertical paralelisme sembla enlairar més i més el sostre d'una manera inquietadora. Grossos claus de ganxo clavats en els junts dels carreus sostenen les cordes enrotllades perque no entrabanquin. En un recó la caixa de la escala, on l'elix de macissos graons de pedra munta fins el cimal del campanar, forada també la volta. Apar una torre dins un altra torre, cilindre de tenebres que, am ses finestres espitllerades i repartides en la llisa paret i am sa porta de golfos poderosos barrada sempre am forrallat, sembla guardar un secret espantable.
Cap vibració ni cap murmuri de vida traspassa les aclaparadores muralles; regna allí un gran silenci com el que deu regnar en els espais siderals: silenci que esporugueix i admira.
Els mobles d'aquella estada també participen d'una trágica quietut, com vells paralítics resignats, romanen en son lloc amb una actitut enguerxida de cosa inútil. Son humils i escassos. Un senzill tres-peus de ferro aguanta fins a certa altura un braserás d'aram. En la cendra mig colgat hi ha el gresol de l'encenser i dos o tres ganxos per treurel i posâl carregat de brases. Aprop, un escambell, que es el setial del campaner, i, apres, més enllá, arramblat a la paret, s'hi veu un armari de fusta pintat de terra-sombra amb un pany desballestat i la cornisa rosegada pels corcs. Sobre d'ella, una llumanera i uns quants obgectes informes i polsosos fan companyía a un gros citrell de llauna de bec corvat i nansa abonyegada.
Un banc d'esglesia d'ample respatller i caixa espaiosa, toca per un estrem a uns graons que serveixen per llensar-se i pendre embranzida per fer bogar les campanes. Enfront, un soc quadrejat de roure serveix per lo meteix. En el mur, dins uns cordills posats en creu que atrevesen una tauleta de caires festonejats, s'hi veu la gallofa: mena de calendari que indica les cerimonies relligioses de cada die. En el mateix clau qu'aguanta la gallofa uns rosaris plens de verdet hi pengen, i, no gaire lluny, un altre clau sosté un plomero estarrufat i am poques plomes.
Tant en la porta de la escala com en la que dona a l'esglesia, hi rumbegen creus de palma, potes d'esparver, uns goigs i un indicador de les quaranta-hores.
Tal es el decorat d'aquella estranya cel·la, plena de mortal tristesa, on cap infant hi gosaría a saltironar, ni hi sabría riure.
Per allí hi trafiqueja un home jovenás, alt, encorvat, de crani punxagut, nas d'áliga, boca contreta, pèl aspre i ulls blavosos esquitxats de bolves més fosques que ls hi donen apariencies i fredors de marbre jaspiat. Sol estar arraulit prop del braser o bé mig agegut en el seu banc que bruny amb el fregadís de son cos, rosegat de mandra, estremit de misteri, malalt de silenci i de penombra. Son trajo de vellut es tan semblant de color am la muralla, que no es pas fácil de distingir-lo a primera vista: el visitant que entra allí l'endevina per un gruny ferèstec i agresiu que llensa desde son escambell ont, am la fàs entre les mans, sembla rumiar constantment. Tot ell, aduc su cara, está cobert d'aqueixa melangiosa i humil patina que unifica la tonalitat de les coses en els ombrívols sojorns on flaira l'encens i ls llavis xiuxegen. Els obgectes que te al entorn están tots coberts de una capa de tartrá, secreció de ses manasses, que s'estén fins a n-els caires dels retaules i en els daurats de les estoles. I ell estima tot lo que toca amb un amor gelós que el fa insociable. No ha volgut mai ajudant. Branda sol a la María, que sempre havien sigut dos pera brandar-la, i ell sol dorm en una cambra situada a l'altra part de l'esglesia tan isolada, tan tètrica, tan veína a galeríes, escales i buidors atapaides de enigmàtiques tenebres, que s'hi desvetllaven els més coratjosos.
Aquest home es deia Josafat. Era un pagés vingut del cor de les Guilleríes. De grandeçàs sentí vocació de consagrar-se a Deu, i, decidit, sense consultar-ho a ningú, un dematí fugí de sa casa i s presentá al seminari sens recordar-se que no savía de lletra. Tanta ingenuitat el feu célebre: mestres i deixebles esplicaven sa historia i amb ell se divertíen. Pro en Josafat era tossut i tenía mal genit; volgué apendre de lletra i posá mala cara als que s'en reien.
Mentrestant, com del poble no havía dut més que un farcell de roba, el fluviol de pastor i una vareta de frexe, visqué de miracle, fent variades i petites feines: enganxant en les esglesies anuncis rel·ligiosos; passant rebuts de societats católiques, targes de convit, de funerals i enterros, de sermons i novenes; servint conciensudament als capellans els quals l'ajudaven tant com podíen admirats d'aquella fervorosa constancia.
En Josafat un díe tingué prou clarividencia per compendre que ell de sacerdot no n sería mai, i ja que no podía dir missa, aprengué a ajudar-la. Fou tan humil, tan servicial i tan gelós del respecte de Deu i de l'Esglesia, que s'atragué la benevolencia de tots els que l tractaven. Els clergues vells el tenien en gran estima i els joves li daven conversa, i bromejant li trucaven carinyosament l'esquena.
En Josafat no savía com correspondre a n-aitals mostres de carinyo.
Josafat era un brau, cap vici havía debilitat sa naturalesa, tenía deu pams d'alçaria, unes mans grosses i unes espatlles atapaídes d'energía selvatje. Posà axó que era lo únic que tenía, al servei dels seus protectors, que sapigueren agrair-ho i celebrar-ho. Oh en el present segle, tan abundós en mofes anticlericals, en Josafat era una alaija. Els seus fets eren contats am riallades de satisfacció. Se ponderava sa força i ses victories. Empró un díe en feu massa. Acompanyava a Nostramo am la testa acotada com solía, brandava amb una ma la campaneta i am l'altra sostenía la llanterna; la gent es posternava al passar i aquell acatament l'enorgullía com si propiament hagués sigut dirigit a sa persona.
Sols un vianant am brusa blava feu son camí sens ni tan sols llevar-se la boina que portava. Josafat se l mirá. Josafat tenía un mirar tràgic i al enfadar-se un tic nirviós li esqueixava la boca. Repetint la mueca espaventable es dirigí a l'home irreverent, signant-li la boina am gest imperiós. L'home irreverent no s'immutá i am veu tranquila i parla forastera digué qu'ell no s descubría més que per son quefe i per l'imatje sacrosanta de la República, i refusá senzillament an en Josafat que allargava el bras per arrabassar-li la boina. Fou horrible. L'home empès contra una porta es defensá un breu instant, empró, de sobte, s'oí el drinc ofegat de la campaneta i un doll de sang brollá de la testa esbardellada del foraster. En Josafat mossegant l'aire caigué a l'ensemps que l vençut, i sobre d ell, ruiecant de follía, seguí petaquejant-li la nafra am precisió d'hábil llenyater. ¡Ah purria descreguda, gitada de l'infern!
Aital fet intranquil·lisá als seus protectors: bo era que fes surtir del temple als galantajadors de devotes; bo era qu'en les manifestacions relligioses allunyés als mofetes atrevits, solzament am son tétric esguard; bo era que obligués a descubrir-se als descarats, pro, l'ensanyament, la feresa, la mala entranya qu'havía demostrat, si be era disculpable en un home com ell, per la força de la fé que revelava, podía ocasionar un conflicte: raons am la justicia, escándols que sempre son aprofitables pels periódics avensats.
Cregueren prudent arrecerar-lo i solicitaren per ell el nomenament de campaner. L'ocasió no podía ser més bona. Dels dos que n'eren de l'esglesia de Sta. María, l'un s'havía tornat maniátic: inventava tocs nous amb els quins volía expresar el génit del sant qu'es celebrava, el color de la casulla que tenía que posar-se el sacerdot i altres coses mai imaginades. Son company tingué que fer valdre sa antiguetat i l reformador renunciá l seu cárrec tocat de son amor propi i convençut de que l'enveja persegueix sempre als artistes genials. En Josafat ocupá l lloc del dimitent. Trová en el campanar a un vellet suau i bondadós que l'ensinistrá en el maneig de les campanes, li ensenyá a fer hosties i l posá al corrent de totes les obligacions de son cárrec. Els anys inutilisaren ben aviat al pobre vell, i en Josafat s'acostumá a fer la feina sol. Aprés el jaio morí i el nou campaner, aspre i sorrut, s'estimá més viure isolat, i trevallar doble, que no pas compartir amb un altre, el domini d'aquells llocs que tant armonisaven am son esperit ombrívol. Com en Josafat valía per dos i axó representava una economía, ningú hi posà reparo.
Desde allavors en Josafat visqué allí com una fera engaviada; surtía del campanar lo menys que podía. Els amics clergues l'anaven a veure. Li retreien ses haçanyes i rient i bromejant l'encoratjaven.
Arribá a creure-s que era un home necessari, perillós, destinat a fer grans coses, i que el reservaven per una ocasió oportuna. I esperava sense impaciencia, segur que en el avenir podría pagar les consideracións que li teníen i servir, am tota sa bona voluntat i am lo que més podía, a son Deu i an aquells admirables protectors, que l'havíen posat de campaner, i que seguíen afalagant-lo com a un nin rebec i temible.
En Josafat no solament tocava les campanes sino que arreglava l'esglesia; i poc a poc, a copia de pegar colps d'espolsadors a les imatges aná perdent-les-hi el respecte. Conservá, empró, una gran por als torments infernals i una gran veneració a les barbes severes i magestuoses del Pare Etern.
Sobre tot l'inquietava l'esbrinadora fixesa d'aquell ull divinal, que dins un triángle resplandent havía vist de petit en alguna estampeta.
Dues passions tan sols li daven molesties: la ira i la luxuria. De l'ira havía trobat manera de servir-sen a major honra i gloria del Senyor; pero per la luxuria no hi trobava arreglo. Per no atormentar la conciencia ni contrariar els instints emprenía llargues i fondes meditacions sobre el sisé manament: en el mon hi havía una mena de dones am les quals es podía pecar sense atreure l'ira del cel, eren dones perdudes que carregaven elles soles amb el pecat i l cástic, objectes de lícit esbarjo de la continencia, amb els que si no es glorificava al Senyor, tampoc se l ofenía gran cosa. El plaer podía comprar-se no gaire lluny, allá sota, arrán del campanar en unes cases pobres de teulades rónegues. I a l'istiu sobre tot, quan en les migdiades la virilitat del campaner clamava pels seus furs i privilegis, anava a ajasar-se en la finestra de sa cambra, mena de tatxa que foradava el mur, desde on sotjava hores i hores. Abocat sobre l'abim a voltes lograva veure en el fons, a gran distancia, una figureta minúscula, lleugera de roba, que apareixía un moment en algún terradet o traspasava una golfa. En ocasions dins al marc d'una finestra, darrera unes cortines virolades, ovirava uns braços nusos, una cabellera deixada anar o un confòs remolí de roba blanca que l'incitava, omplenant-lo de curiositat voluptuosa.
En certes nits també hi anava al seu observatori; i les cambres sospitoses s'enllumenaven i ombres incertes es movíen darrera les cortines caigudes, i d'aquell mercat de lascivia muntaven fins an ell cántics i gatzara, notes rogalloses de pianos de maneta, barrejades am xiscles de bacant. I a-les-hores li pesava sa virtut. Aprés en somnis se li apareixía una visió de sa jovenesa: una pastora ajaçada a l'herba que jugant amb un goç de tura, li mostrá sa carn blanca i codiciable. I la pastora se n'era vinguda del seu poble, la tenía amagada en les leberíntiques tenebres de sos dominis; la cercava am tremolor impacient per galeríes i soterranis, pels recons plens de runes i mals endressos, per les escales infinides, i quan la veia, quan ella obrint-li els braços se li ofería impúdica, una processó inacabable de capellans vestits de pontifical i presidits pel senyor bisbe, s'interposava entre ells. El senyor bisbe pegant-li am son bàcul, el foragitava del temple, i els altres cridant-li hipócrita i traidor, impur i mal home li escupíen, mentres a fora una gran gentada l'esperava per escuarterar-lo, cantant la marsellesa. ¡Oh! ¡no! ¡mai! L'escándol, el despreci dels bons sacerdots, la severitat del rector, sa vida placèvola interrompuda, el pa incert, tot perdut pel bès impur d'una donota. Aixís pensava al despertar de ses tentacións. Am tot hi havía dies que rumiava seriament la manera d'acabar amb aquella vida de castedat que tant el feia sofrir. Tenía dos camins. L'un era véncer sa avaricia de pagés, sos temors de adolescent i trucar a les portes del vici, saciant-se de voluptuositat; i l'altre era pendre muller, casar-se com la llei de Deu ho mana. I del lluny del lluny de son passat venien a ell anyorances del terrer nadiu. Sorgía altra volta la pastora dels somnis, exitant-lo am les contorsións de son cos vital, gambant pels prads am les galtes enceses d'impuresa, cridant-lo am l'esguard desonest dintre les solituts de les montanyes. Josafat sentía recances, es penedía de no haver cullit aquell capoll de dòna, i, dins ses orelles, la rialla burleta de la moça despreciada, retrunyía amb infernal espinguet, avergonyint-lo encara. ¡Si ara fos!
L'ánima rústega d'en Josafat es poetisava amb el desig d'aimar. Tragué son fluviol i assegut en son mirador am les cames penjant-li sobre l precipici, recordà les tonades de sa terra. I sota les teulades vibrantes de sòl, en l'ensopiment de la migdiada, les dones impures plenes de mandra, lassades de llurs nits d'orgía, escoltaven el refilar groller d'un fluviol qu'imitava l'enjogassament frisós d'una camperola.
Josafat tenía en sa naturalesa llevat de Faune; com el deu Pan enamorat d'una ninfa esvaída, tocava melangiosament la flauta.