I
Si n' es de dolorós lo tenir qu' abandonar la casa hont han comensat tantas ditxas, hont tants goigs s'han fet hermosos com las variadas flors dels testos que coronan lo pany de paret de l'exida, emboniquexen la falda d'un balcó ó l'humil cantonada d'una finestra!
Ningú ha sentida may tan amargant aquexa desgracia com la sentían la Francisca, son germá Biel (viudos una y altre) y com l'haguera provada, á ésser més gran, la María Roseta, nena de tres anys, muda de naxensa, qu' ells se tenían afillada.
Eran masovers de la hisenda dita de "la Baga" ("Ubaga" debía anomenarse per la de castanyers qu' al entorn tenía), y, apreciats del poble y sos voltants, havían menada la masovería per espay de llarch temps.
La família dels amos del mas s'estingí; fou aquest venut y adquirit per un hizendat de Santa Coloma de Farnés que, tan ambiciós de gloria política com desconsiderat, enviá á cercar á 'n Biel y li intimá 'l comiat ó desahuci de la casa y terras, dias avans de Sant Joan pera que se n' anés per tot lo Nadal vinent. Volía traspassarlas á un altre vehí del poble, qui, participant de las suas opinions políticas y afecte á sa persona, coadjuvés al triumfo electoral quan calgués, y sabía que de 'n Biel jamay ne disposaría incondicionalment. Era 'l menestral d'una mena poch flecsible, poch apta pera servir de debó en feynas y traficas d'eleccions. Ni volent llensarshi de plé á plé y ab tota sa voluntat, podría servir al vilassá senyor Tomás (axís se deya l'adquisidor de la finca) com aquest deuría voler. ¡Era tan home de bè, tan!... S'havía avesat (massa sens dupte!) á no veure ni conéxer altre mon que 'l de sa familia y de lo relacionat ab ella, y homes axís no fan per llebrers ni perdiguers electorals: la conciencia 'ls hi pesa massa y no 'ls dexa anar lleugers. Ni saben trobar rastres; ni, si 'ls troban, saben seguirlos; ni, si 'ls seguexen, saben tirarse acertadament sobre las pessas de cassa assolidas.
Resoltament: nostre bon Biel no servía pera 'l politich senyor Tomás, y aquest --ab tot y no ésser home depravat per la política, sinó sóls un de tants,-- no 's penadía gens d'haverlo despedit al cap d'una quinzena de dias de compradas casa y terras.
Prop de sis mesos havían passat ja, lo jorn en que 'l pobre Biel era tornat de vila ab l'ánima més plena, més atapahida de desconsol que de foscuria un bosch á mitja nit: la vista esgarriada, lo pas vacilant y un tremoleig sòrt en totas las fibras de son cos.
--¡Ens trauhen de casa, Francisca! Lo senyor Tomás no ha volgut desdirse del comiat! --esclamá, al arrivar, lo masover, cobert de pols, dexantse caure sentat en un tronch arrambat al porxo, mentre 'l gos Roig, abandonada la María-Roseta, qu' ab ell jogava, s'esqueya devant l'amo, removentse y blincantse pera donarli la benvinguda.
La Francisca rebé tan forta sensació de la nova, malgrat l'esperarla, que, pasmada y descolorida, hagué de recolzarse llarga estona en la matexa espatlla de son germá, al temps que la nena corría ansiosa á juntarse ab ells.
No podía la Francisca duptar de la certitut del terrible avís. L' aspecte del malaventurat Biel allunyava tota réplica y fins tota observació.
Prou volía la noya rescatar al gos Roig pera continuar jogant, mes tan trist havía d'ésser el quadro, que la infelís mudeta arrencá un plor.
Lo gos ajupí 'l cap y 's quedá guaytant á la nena com embadalit.
II
S'acostá la diada de desembrassar la casa y de donar l'adèu á las terras.
Aquella familia hauría de trasladarse horas lluny pera guanyarse la subsistencia en altra masovería. ¡Cap en vaga n' hi havía ni 'n restaría per algun temps al poble!
Cada hora que passava duya com un fatal retruny. Ni fora ni dins la casa res hi havía que no escités la tristesa de germá y germana.
Durant la vetlla, en especial després dels tochs d'oració y del parenostre de las ánimas, lo desconhort era inmens y avassallador.
Lo migrat foch qu' en la llar cremava tenyía, ab vermellosa é intermitent claror, las colradas fesomías de duas figuras casi sepulcrals. La Francisca, ab lo front caigut sobre 'l palmell de la ma, --qual bras s'apoyava en la post que, á manera de taula, juntávas ab lo respatller del escon,-- plorava de baix en baix y seguidament, estremíntseli sovint tot el cos. En Biel, lo cap descobert y abdós colzes damunt las cuxas, tenía clavats los ulls en la clapa ó bossí de foch més encés, com si n' hagués d'exir algun sobrenatural alivi. La mudeta dormía en lo fumat bressol, igual que res succehis prop d'ella digne de llástima, y 'l gos Roig dormitejava cargolat al peu d'aquell y badant, un cop qu' altre, l'ull esquer, qu' era l'únich qu' en sa positura dexava al descobert.
Passava algun traginer de cérculs, de duelas ó de carbó; sonavan pausadament los esquellinchs y tornava á regnar un silenci á que sóls dexavan d'avenirse 'ls insidiosos grills y 'ls malencólichs gripaus, que pidolan sempre y no 's veuhen may saciats.
III
La Francisca no pogué resistir tanta angunia seguida. Era la séva salut poch robusta y va caure malalta d'una febra maligna.
Llavoras la tristesa de 'n Biel, que de tant en tant s'espansionava, encara que poch, se li reconcentrá en lo més fondo y viu del esperit. Desde alashoras, ni una llágrima, ni un suspir, ni l'ombra d'un plany. --La petita María-Roseta que, sentada ó dreta á la falda de 'n Biel, rebía, de tant en tant, alguna festa, dexá d'obtenir, desde que la Francisca caigué malalta, tota mena de demostració afectuosa. Aquell l'aguantava llargas estonas, sense mirársela solzament.-- Inútil afegir que 'l gos Roig fou payrat no sóls de provas, sinó fins d'ulladas d'atenció.
¡Pobra xicoteta! En va 's bellugava, guaytava á 'n Biel, li estirava 'ls cabells ó li acostava la punta d'un ditet al blanch dels ulls! Ell la feya estar, li retirava la ma y... continuava ensimismat. Després dexava á la pobrissona, no fent cabal de son plor de recansa, y se n' entrava á la fosca cambra de la Francisca á esperar la vinguda del metje. L' empostissat grunyía al pes del robust home, y 'l gos anava seguint á n' aquest ab la qúa baxa; s'aturava devant seu, alsava 'l llargarut morro ab espressió d'ánsia indefinible, y, no conseguint res, absolutament res, ó s'ajeya á un tocóm de cambra, ó se 'n tornava poch-á-poch y parantse sovint, sense saber per quín cap tirar ni qué ferse, com si tot li fès nosa ó com si s'aburrís de sa nulitat.
Lo metje declará que la malaltía era grave y sería llarga.
Trascorréren los dias y s'acostá Nadal, que derrama esperansas en lo cor de la gent ditxosa y neu en lo dels desgraciats.
En Biel no pogué resistir més la forsa d'un pensament criminal, y dos dias avans d'aquell que recorda la naxensa del bon Jesús, qu' ab son alé esbargía tot sentiment rencorós, resolgué l'home insensat venjarse terriblement.
IV
Tot just clarejava l'auba, quan en Biel se llevá, se dirigí de dret á la porta forana y exí á l'era.
Los objectes, sombrosos encara, que contemplá ab ulls esverats, varen semblarli tan sinistres com rihents li havían paregut, molt temps enrera, en hora consemblant. Lo roure qu' estenía son rublert brancatje, produhint capas ben negras damunt las trencadas llosas del paviment; las bardissas, trayent llurs enfarfegadas tiras per sobre 'l muralló de l'era; la pallissa, ab sa tosca finestrota y ab la curta escala de ma posada á tall de puntal; la carreta, ab sas tortas estacas: --tots eran especies de monstres ó fantasmas d'infernals designis.
Prengué 'l camí de la vila, posantse á corre com esbojarrat.
Al cap d'un quart, se va seure. Respirava ab pena y 'l cor li glatía ab desusat, furiós moviment.
Passada breu estona, l'impaciencia torná á dominar á 'n Biel y aquest va axecarse. Desde llavoras sóls caminá depressa, peró sovint se reprimía per' aspirar ayre y més ayre, com desitjós de guardarne pèl restant camí.
¡Quín afany!... No; l'idea y la confiansa del plaher honrat no impulsa ab tanta fortalesa com lo desitj de la venjansa. Aquest sembla famolench de trobar obstacles, segur de destruhirlos pera créxer y esferahirse més ab lo goig d'haverho lograt. Quan lo pensament venjatiu fermenta, tot lo bo que tè l'home calla com espasmat, y quan aquell pensament s'es agrandit é impera, tot pensament digne apar que s'enfonzi per un sempre més!
L' auba, franquejant lo cel, anava enrojintlo, y 'l desditxat Biel hi clavava sovint ulladas horribles, perque aquell color no era per' ell color de gloria sinó de sanch. Lo gel que trepitjava 'l feya pensar en lo de mort que s'apoderaría de sa víctima; la neu, en la que cauría damunt la fossa del perseguit. N' hi veya una gruxa, duas, tres, y... no n' hi tenía prou. Hauría volgut que se n' hi posessen montanyas enteras; las hi veya ja y ¡encara no 's trobava satisfet!
Las plantas, vivificadas al regalat bes del dia, alegras ab l'esperansa de referse de la cruesa de las tenebras, merexían odi y despreci del vianant, per llur delicte: lo delicte de voler viure.
Un jovenot bouher passá cantant part-damunt lo marge del camí, y onadas de furiosa rabia s'encrespáren en l'ánima de 'n Biel: onadas en que hauría vist gustós anegarse al pobre baylet ignocent. ¡Cantava 'l noy, mentre qu' ell sofría tant!...
De sopte, emperó, y sentintse représ, á despit seu, vora una creu de terme, alsada sobre elevat y fexuch sosteniment de pedra, en Biel observá que duas llágrimas li rodolavan cara-avall y que seguidament un plor empenyía l'altre.
Los recorts bons, las ideas bellas, los sentiments piadosos ressucitavan talment. L' home dexava d'ésser pitjor que fera: estava essent home cristiá. Mes ¡ay! aquella trasformació durá sóls breus instants. La fera s'arrepentí de tornar á ésser home, y, ecsecrant sos plors y sos duptes, se llensá de nou á la vía del criminal.
V
Arrivá á la vila de Santa Coloma de Farnés, per la banda de l'escabrosa montanya, y va dirigir los passos vers la casa del Sr. Tomás.
Pujá l'escala, girant sovint lo cap, temerós de que 'l perseguía ja algú per la perpetració d'un delicte encara no comés, y trucá á la porta del primer pis.
Ningú respongué.
Torná á picar una y duas vegadas, y no 's va interrompre 'l silenci.
En Biel, que al segon cop de fer batre inútilment lo pica-porta, havía sentit ja un moviment d'impaciencia febril, á la tercera volta no pogué contenir sa ma dreta, y 'ls dits d'aquesta 's claváren unglejants en l'esquerra.
La contrarietat enfellonía més y més aquella naturalesa tan suau y bona en temps normal.
Una dona saberuda y enrahonadora, qu' habitava 'l segon y últim pis de la casa, sortí al replá á informar á 'n Biel de que 'l duenyo era fora de vila y sa minyona de servey á plassa, hont hi estaría, de segur, moltíssima estona, per amor de festejar ab un que may acabava las ganas d'orga; que no tenía en Biel necessitat de tornar perqu' ella sabía de cert que 'l senyor Tomaset, (la vehína era aficionadíssima als diminutius, per poch escayents que fossen,) havía anat al poble de ©, es á dir, á lo del mateix Biel; que...
Lo menestral no volgué saber més, y, regraciant á la vehína, va saltar los esgrahons de quatre en quatre, exí al carrer y torná á empendre la caminada de retorn.
VI
Descubrí 'l campanar del poble, emblanquit encara de neu que 's fonía; després los dos casals, grandiós l'un y solzament gran l'altre, dels dos hizendats més richs; després més casas, y, finalment, la d'ell á l'altra banda de població, y un xich allunyada d'aquesta, com filleta esquerpa que 's separa de las altras germanas á qui contan rondallas, per reva, tres personas grans.
Avivá son pas... Malehía sos peus perque 'ls creya més infidels que may, essent axís que may havían fet tan suprem y productiu esfors.
Va penetrar al poble; lo recorregué en totas direccions, simulant la major calma per no cridar l'atenció de ningú; guaytá, devorá ab la vista, va escoltar, va indagar y sapigué, per fí, que la persona á qui cercava s'havía dirigit á sa matexa casa.
Rialla satánica contragué las faccions de 'n Biel, qui pensá:
"¡Ell mateix se 'n vé á morir á las mevas mans!... ¡Voler del infern!..."
Corrent com las malas novas va 'l desventurat vers sa casa... Ja es al pas de la porta forana... Sent la veu de son perseguit; puja, entra y... ¡Providencia divina! Troba al vilassá abrassant y besant á la María-Roseta, que plora y riu alhora al véurers tan festejada per qui no coneix. En Biel s'atura com reprimit per celestial influencia; lo senyor Tomás repara en ell; s'alsa, y, ab la noyeta en brassos, s'agenolla, derramant llágrima viva, devant del soptat pagés.
--¡Perdonéume, Biel! ¡Sou un ángel... Lo comiat se torna donació: aquesta casa es vostra! M' heu criat una filla á qui tant he anyorat y estimo... Vostra germana, que Dèu fará vagi per bé, ha obert els meus ulls,... y aquesta medalleta de Montserrat que porta la nena...
Lo plor no dexá continuar al afortunat pare.
VII
En Biel, efectivament, havía treta del hospici la noya quan era criatura de pochs mesos. La Francisca la criá, els dos germans se l'afillaren, y res hauría pogut emportársela de llur poder: res... llevat un pare amant y arrepentit; pare que ¡trist d'ell! jamay pogué sentirse anomenar tal per sa filla, puix aquesta visqué y morí completament muda.
L' advocat de peu de marge No sé qué 'm pagaría de que 'l vejesseu tan clarament com lo veu ma memoria, durant l'entrada de fosch d'un dissapte ó de qualsevol altra vigilia de dia festiu, al pas de la porta del Hostal del Pámpol, sentat en l'única cadira que té l'establiment y recolzat en la paret, formant ab aquesta y ab lo plá de terra un triángul, sota de qual trassat, y al entorn, hi espellucan un ánech tendre, duas polletas y un gallot escarransit que las protegeix.
Lo veuríau amanyagant lo gat ros, que li dú molta voluntat, y dominant lo xich aplech en que hi figuran (uns sentats al banch, altres mitj ajeguts á la llinda ó damunt la fullaraca del entrant, y sóls un de dret accidentalment) la matexa hostalera més grassa y vermellota de lo que la lley de Dèu mana; lo traginer y son regatxot, (padrastre y fillastre) fent pa y beure... es á dir, beure y pa; lo guarda-bosch, rabassut y farreny, calant la pipa y xuclant, sense tráures may d'un costat de boca 'l flamant canó de canya; lo mestre de casas del vehinat, musich de sequé, devegadas, (que may ha sapigut qué son solfas, ni 'l paga la fadrinalla pera que 'n pogués apendre encara que 's tragués vint anys de sobre); lo cosí-germá del hostaler, cap visible ara de la familia --per tal de que l'amo es á vila á provehir y no tornará fins l'endemá dematí,-- que 's dóna més fums dels qu' á dreta lley li pertocarían; lo sogre del cabo de civils, acantonats en la població á causa d'ésser propera del camí-ral, y varis més circunstants, sens altre mérit ni distintiu que 'l d'una escandalosa bona fe.
Vos repetesch que m' agradaría d'alló més que 'l vejesseu al típich advocat de peu de marge, ab sa catxutxa de negociant de bestiar, sos ullets de fura manyaga, sas curtíssimas patilletas, ó sía polseras, espessas y crespadas com sos intents; llarch, magre, castigat de verola, negrós de dents, una gran verruga al replá de la galta esquerra, viu, bellugadís, xerrayre y regatejant sas rialletas com tot home de suposició.
Veuríau ab quína prossopeya trau dels dos inferns de sa jupa de color de castanya borda, plechs de papers llarchs y curts, més ó ménos esgroguehits y grexosos, peró convenientment agermanats sota lligams formant creus; ab quína gravetat los trau y torna á aconduhir, despreciant, ab olímpica compassió, 'ls avisos dels parroquians que li advertexen que se li barrejarán y confondrán aquells documents; ab quína destresa se 'ls coloca sobre 'ls genolls ó als llabis y 'ls torna als inferns, trayent avans, d'un d'estos, la indispensable cartera, pansida, botaruda y lligada, ab beta negra, pèl mitj.
L' advocat de peu de marge ab prou feynas sab de lletra, pero 'n té més de menuda que set breviaris plegats. Va y vé de vila y de ciutat, á peu, (las espardenyas posadas y 'ls borceguins rossos dintre un mocador, penjant del bastó, á l'esquena per únich equipatje,) ab la matexa facilitat que van y venen sos clients "del tros" vull dir de la travallada al camp, al bosch ó á la vinya, y axó que la vila es cinch horetas lluny y set de las del diable la ciutat.
Coneix pocas lleys --per terceras y quartas personas, s'enten,-- y més en lo que tenen de burlables que de justas; peró coneix, en cambi, més advocats de debó y més procuradors y notaris y agents de negocis, qu' un foch no cremaría.
He dit que per únich equipatje porta 'l calsat de cuyro dins lo mocador, y he faltat á la veritat dihentho d'un modo absolut. Més de quatre son los dias en que dú, altrement, un parell de perdius, un conill y fins alguna llebrota, destinats á curials gurmants ó á escribents de probada influencia en la llestesa de la tramitació ó en cosa més important, si ménos digne de retráures.
¿Voldréu ara saber cóm se diu? Los jutjes honrats li deyan ahir llagosta dels camps encarregats á llur protecció, tant per sa dolentería com per la feyna que 'ls hi donava: avuy deuhen dirli philoxera vastatrix, perqu' es calificatiu d'actualitat, y perque dir las calamitats en llatí fa més jutje. Los advocats de bè l'anomenan mala sombra, y se 'n defugen tant com poden, sense que pugan may tant com volen, perque las malas sombras se troban sense buscarlas y son més temibles de lo que semblan, valdament se tracti d'advocats de bè; los quals, si no han de morirse de fam, no sempre poden triarse la parroquia, ni usar d'una severitat massa escrupulosa ab la gent, per tanta que n' esmarsin ab la qualitat moral dels negocis. Los lletrats, procuradors y demés curials de la mánega ampla, retribuhits ja en diner ja en las especies venatorias avans indicadas, y á voltas ab oli, ví ó altres productes de la terra, li diuhen suplement de negocis bons, y, com á tal, no sóls no 'l desdenyan, sinó que procuran atráuressel, sobre tot en temporadas críticas, permetentli certas llibertats d'entrada als despaigs, de llenguatje en la conversa, de remanament de papers, de llargaria y pesantor en las consultas, que no consentirían ó consenten á molts altres concurrents. Jo, per no ésser més cruel que jutjes y advocats de bè, me contentaré ab calificarlo de... plaga de la parroquia.
¿N' es la primera? ¿La segona? ¿La tercera? ¿Quína? Parroquias y parroquias hi há, y ell es... segons ellas. Com tota malaltía, castiga més fort ó més fluix segons las complecsions en qué recau.
Acabo de compararlo ab una malaltía, y axó 'm porta á l'atenuament de la plagasitat que representa 'l jurisconsult de peu de marge. Hi há malaltías que regeneran definitivament certas naturalesas, é hi há advocats de peu de marge que definitivament regeneran certas poblacions rurals. ¿Cóm? Axeribintlas, espavilantlas.
La en que 'us he presentat mon héroe era una d'aquestas: necessitava ésser axeribida, malgrat la poca distancia que la separava de la carretera, y nostre advocat margenal cumplía sa missió admirablement.
Tots ó la gran majoría dels concurrents al Hostal del Pámpol, y admiradors de nostre subjecte, tenían en mans d'aquest encárrechs més ó ménos granats.
Seguint lo mateix orde ab que vos los he enumerat, diré que l'hostalera li devía una componienda ó arretglo del plet seguit per ella contra un seu germá, en demanda de suplement de llegítima per manifesta lesió ulta midirium (com deya enfáticament l'advocat rural, malmetent la locució forense,) ó per engany de mitjas, com vulgarment s'anomena. Semblant tranzició, que, á dreta lley, no debía acceptar l'interessada, fou per aquesta admesa ab alegría, y una sola visita als advocats de part y altre, valgué al de peu de marge una dobla de quatre en pessa, gens sospitosa ni gens curta.
Lo traginer li tenía encarregada la defensa d'un dret de rabassa morta, que de tant mort tufejava talment, peró... peró l'advocat rural se cobrava ab algun mallal d'oli, com si aquell dret á favor del traginer fos més viu que cap passarell cantant.
En quant al guarda-bosch, ja eran figas d'altre paner. Pretenía de nostre advocat una influencia prou forta pera traure de la presó á un germá de la séva dona, qui, de resultas d'haverse embolicat ab faldillas, (¡ben diferent del guarda, com hi há mon!) estava jayent en un calabosso. Los dias anavan passant; lo pres no exía; peró, com l'advocat li havía dit que, á no ésser ell, n' hi tindría per anys, lo guarda-bosch s'ho temía y s'ho creya, á pesar de que una vegada que 'n parlá al amo ne va rébrer algunas confiansas. Ell se refiava més que del amo y que dels dictats de sa rahó natural, de la upanió del encarregat ó agent popular.
Finalment, lo mestre-de-casas y 'l cosí del hostaler també confiavan en la vivor y llestesa de nostre advocat, l'un per divorciarse de la dona y l'altre per tirarse damunt la pessa de terra d'un honrat peró desgraciadíssim menestral, (no concurrent jamay al Hostal del Pámpol, ni á cap altre) á quí 'l tal cosí havía dexat diners secretament y sens'escriptura pública, peró á un interés crescudíssim capás d'ofegar á un brau, quant més á un pobr' home.
L' únich dels personatjes citats que 's rezelava un bon xich, per instigació del seu gendre, era 'l sogre del cabo de civils.
La nit comensá á venir, y 'ls circunstants anaren retirantse, satisfets de las esplicacions donadas á tots y á cada hú d'ells per l'advocat rural: esplicacions ab salsa de llatí malparlat, de rústega brometa, y de consideracions políticas y socials, ó bè adotzenadas ó bè atrevidas sense solta, mes al alcans del aplech d'aquellas mansas inteligencias.
Y nostre jurisconsult de peu de marge se 'n aná, com de costum, á dormir, després de menjar, beure, riure, dropejar y fer tabola á la salut de sos clients.
L' hostalera li hauría fet una capella, á ésser major ó menor de lo qu' era sa relligiositat.
A falta de capella li feu... més de quatre abrassadas sense malicia (devant del marit) per la parroquia que li menava, y més de quatre presents, comensant per l'ánech, quan fou una mica gros, y acabant per un marranet.