I
Lo senyor Rector era un home d'aquells que, si no se las pensava, volía pensárselas totas.
Sa lectura predilecta eran las obras del Revt. Pare Gracian, y se li n' havía encomanat l'enrevessament d'ingeni y 'l mal gust intelectual de tal autor.
Amich de fer broma y sobre tot joguescas, faltava sovint al rigorisme de las bonas prácticas que imposa 'l ministeri sacerdotal.
Un dia escomet á un dels parroquians, tan aficionat com ell á las joguescas, qu' estava enjegant, y li diu:
--¿Voléu jogarvos aqueix porch tan guapo, Pere Pau?
--¿A qué, senyor Rector?
--A un joch nou. A que després d'esplicar jo, á la missa major de demá, las festas, vos no estaréu ficant y trayent mitjhora seguida y sense parar, un dit al pany del cancell de l'esglesia, dihent: "dins, dins; fora, fora, dins."
--¿Que podé hi posará ortigas ó besch, senyor Rector?
--No hi haurá res que puga mortificarvos poch ni molt.
--Donchs si es axís... ¡sort que Dèu me donga salut!
--¿Va jogat el porch?
--No ha d'anarhi! Valdament fes cent carniceras més sobre las cent que fa.
--No 'us descuydéu d'anar primer á missa matinal, pera que una, al ménos, de las missas, vos hi valga.
II
Vingué l'endemá. En Pere Pau assistí á la missa primera y més tart á la major.
Lo Rector, després del "lavabo interninocentes manus meas etc.", prengué la canya, ensenyá la doctrina als baylets, com era costum en la parroquia, y proclamá y esplicá las festas de la setmana.
En Pere Pau comensá l'operació convinguda.
Lo capellá, ficsanthi 'ls ulls, esclamá ab veu molt clara:
--Ara resarém un parenostre per en Pere Pau del vehinat, que veig que se 'ns ha tornat boig.
Lo gentiu se conmogué, tombá la cara y observá á 'n Pere Pau acafarat en una operació de veritable boig. La dona d'aquest, qu' era revinguda com un brau y en qual forsa havía contat prou lo senyor Rector, se separá del aplech de las donas, corregué vers son marit, homes á través, lo separá de la porta ab una rabalada y 'l feu seguir.
En Pere Pau perdé, donchs, la joguesca; mes, si hem de creure las autorisadas crónicas de Porqueras (qu' es hont succehí 'l fet, segons altras crónicas,) lo senyor Rector va contentarse ab algunas butifarras blancas y algunas llangonissas dolsas, logrant axís que, al parlarse del famós porch, digués tothom "lo porch de 'n Pere Pau" y nó "'l porch del senyor Rector".
¡Qu' endriastat! Era encara petit, --digué-- quan vaig anar á una festa major ab mon cosí Dillet: tant bon mosso com bon minyó, que 'm protegía com un pare.
A la casa hont posárem hi havia un pagés-senyor vell quí, emprendat del meu esparravillament y de la meva xerrativa, de ma sans façon, com diría un francés, deya, entussiasmantse, als convidats:
"¡Voto al altre! Aquest xicot es més viu que cap mustela!... Aquest bordegás fará carrera!... Aquest baylet será ministre!"
Com me proposo no pecar de modest al referirvos ma historia, 'us diré que de vivor natural, d'entramaliadura infantil ne tenía per vendre. Qualsevol que m' hagués vist no haguera dexat de notar, á través de mas galtas de poma y de mon front espayós, quelcom d'espiritual de la bona mena. Qui de vosaltres m' hagués conegut á la edat de sis ó set anys, hauría convingut en que jo no sería tonto. Si 'l flaquer Bartomeu Grassot fos viu, 'us contaría mil incidents de mos primers anys que 'us donarían testimoni irrecusable de ma precocitat. Si no fos casada y enmaynadada la majordona Miquela, vehina á duas portas de casa, 'us relataría, ab tots los ets y uts, altres mil detalls que 'us evidenciarían lo mateix. Pero ¡ay! l'un es al cel y l'altra no está per alabar als fills estranys desde que Dèu Nostre Senyor li n' ha concedit mitja dotzena de propis en companyía del porter de la Curia.
Lo flaquer referiría que jo li feya despatxar molts cocons y borregos als xavals del carrer; que distreya l'impaciencia d'uns parroquians, en tant qu' ell servía atrafegat als altres, pujant y baxant, obrint y tancant lo fressejador calaix y prenent y dexant la formidable ganiveta, tota d'una pessa de ferro molt gastada del tall. Afegiría que las minyonas de servey qu' entravan á la botiga, ab lo paperet de parroquia ó abonament en ma (qu' ell clavava després pèl mitj colocantlo sobre una gruxa d'altres) distretas ab mi, no eran eczigentas pera la torna; que 'ls senyors del primer pis, vells casats sense familia, me compravan borreguets de matafaluga; que jo solía portar l'encárrech de provehir d'algunas galetas cada dia de festa y, finalment, que vaig tenir l'honra d'acreditar ab ma propaganda, pel Ram de 1854, una mena de tortells de que avans ab prou feyna se 'n recordavan los senyors canonjes, beneficiats y demés personas de gust. ¡Ah! si fos viu en Bartomeu, vos asseguraría que vol ferme heréu seu universal, y que si no me 'n va nombrar á temps fou per distracció ó per alló de que la sanch no 's torna may aigua.
La segona 'us diría que no me n' anava sol, que ja marcava tots els ayres de las músicas tant bé com los matexos mossen Creuhet y mossen Anton, mestres de capella respectius de la Seu y de Sant Feliu; que, á sis anys, cantava com un oriol las cansons més revessas; qu' estrafeya 'l pregoner d'un modo acabat, en alló del "mercat y bon any, mercat y bon any, fora mal any; salut y bon guany que Dèu nos dó;" que deya missa ab tots los perfils y sombras desitjables y ab un fervor tal, qu' un dia arrivá á dexar parat á un militar dels grossos; que sabía jo de cor las principals oracions llatinas, resantlas ab la major seguretat del mon; qu' era un llibret vivent de doctrina cristiana y que feya l'eczercici com un soldat dels que pugan tenir més punt y fatxenda.
Mes aném pèl que aném, com digué aquell á quí volían fer dir el rosari quan anava per pubillas.
Mos estimats pares, ab motiu de la guerra y á fí de que jo no 'm criés flonjo de carns, ans pogués afermar bè la salut, m' enviaren á una vileta del Empurdá, famosa per varias hassanyas populars que se li atribuhexen y passo á recordar.
Una nit cert ase, honor de sa classe per lo inofensiu, s'abeurava tranquilament á un bassal d'aigua hont reflectía la lluna. De prompte quedá aquesta coberta per un núvol espés, y com sa imatge hagués desaparescut de l'aigua, s'afirmá que l'ase s'havía empassat la lluna gorja avall. Altre cop, volgueren los fills de la vila trasladar la esglesia y se 'ls trencá la corda ab que intentavan ferho, macantse, de resultas, la part ménos sensible del cos. Altra vegada escanyáren una lloca, no recordo per quín mal entés, y finalment, acabá sos dias un marrá, al qual pujaren ab un llivant campanar amunt, á fí de que 's menjés l'herba que per las alturas crexía.
No faltará, potser, qui trobi de mal gust el que jo recordi aquells fets tradicionals, calificantlos de increhibles y puerils. Jo 'ls conmemoro per duas rahons: per lo que tenen de populars y perque 'l referirlos y bescantarlos als parents meus de la vileta en qüestió me feu passar deliciosament part de ma infancia.
Com de fet: axís que vaig trobarme un poch orientat en ma nova pátria, vaig comensar á retraure las totxerías indicadas á mon nou pater familias y al senyor Rector. No li valía al primer donarme un qu' altre cigarret y ensenyarme á fumar ab gracia, ni al segon pagarme espléndidament l'ajudarli á dir missa: quant més feyan ells veure que s'enfadavan de debó, més empenyat jo en retráurelshi las quixotescas hassanyas dels predecessors.
Resultá d'açó que varias donas de la vila, per seguir la bulla unas, picadas realment de l'amor propi altras, duguéren á cap una conspiració contra mí en lo modo y forma que passo á contar.
Tornavam un dia de pescar, ab lo cosí germá de mon pare, cap de ma nova familia, quan una dotzena de donas, --una avant, una enrera,-- que s'havían aplegadas, brenant, á l'era de 'n Quel Guinart, pera celebrar la vigilia d'una santa, Patrona de la festa major petita, nos voltaren á mon parent y á mí.
--¡Ja 'l tenim, ja 'l tenim! --comensaren á cridar ab ayre de victoria.
--Ja l'hem agafat al que 'ns bescanta la vila, al que diu fástichs de tothom!... Veníu, veníu totas!
Lo meu parent feu com qui 's vol defensar, pero es lo cert que 's va escórrer de la ferám, y m' hi dexá tot solet al mitj.
Las donas se posaren á riure com unas bojotas, contemplantme estranyat é indecís per causa de la sorpresa. Poch se pensavan las plagas de la parroquia que se las anavan á haver ab un cor fort, ab un esperit resolut y sancer.
--¿Nos tractarás més d'escanya-llocas?
--¿Nos tornarás á dir més penja-marrans?
--¿Dirás may més que som fills d'escanya-burros?
Ellas prou esperavan, com candeletas, un plor d'arrepentiment, alguns mots de compunció ó un prech de misericordia; mes se varen tallar, ja sía que, en compte de complaure llurs esperansas, vaig reunir totas mas forsas, y vaig cridar ab boca acampanada:
--Sí!
Un moviment d'eczagerat escándol, mes en realitat d'admiració á la meva serenitat, fou l'eco de ma resposta.
--Desvergonyidás! --clamá la més vella casant los dits d'una ma ab los de l'altra.
--Insolienta! --feu la cunyada d'un llicenciat del eczércit.
--Poca pena! --afegiren una tercera y una quarta mirantse 'ls ulls.
--¡Oh, oh, oooh!... --esclamá 'l coro.
--Si! --vaig repetir jo ab insólita energía.-- mal qu' us pesi, aquesta terra es la terra dels escanya-llocas, dels penja-marrans, dels mata-burros. Tant ne faréu de dir santa com salve. Encara que soch petit y encara que ho sigués més que 'n Pere Millet, no me 'n faréu desdir. Si no 'us agrada,... passejéuvos.
--Donémli la vaca! --insinuá una.
--Sí, sí, sí: la vaca! --respongueren totas, disposantse á secundarla.
--Donéumela! --vaig fer jo, creuhant los brassos com mariner espert devant del temporal y arronsantmhi d'espatllas.
Las donas s'ullejaren unas á las altras com si 's preguntessen: "¿Lo baylet de casa tèva fòra tan valent?" M' actitut las infundí respecte.
--Si 'm doneu la vaca, diré encara més mal de vosaltras. Escriuré al pare que, quan no podeu fer callar als noys, los hi pegueu, y 'l pare, com que m' estima, potser vos fará anar per justicia y tot, perque jo li diré que una colla de donas, si lletja l'una més lletja l'altra...
(Aquí una bellugadissa general.)
--Trapacer!
--Pochs modos!
--...No s'ha donat mal de fer una mala passada á un nen que no s'hi pot tornar.
S'establí un moment de pausa, y la matexa vella, qu' havía proposat atentar contra 'l meu cos, me preguntá:
--Y si no 't donem la vaca, ¿qué li dirás al teu pare?
--Oh! com que alashoras seréu donas de bè y la mare diu que las donas de bè son bonicas, li diré que totas las donas d'aquest vilatje sou com unas Mares de Dèu.
("¡Ah!" de general satisfacció.)
--¿Qué més? --digueren tres ó quatre acostántsem ab los brassos caiguts y las mans á las butxacas del devantal ó sota d'aquest.
--¿Qué més? --vaig repetir.-- Que 's fan estimar; que jo las estimo fins al cel; que... Ja veuréu. De tu, Guerxa, diré que tens els ulls més macos que cap altra; de vos, Sorda, diré que hi sentiu mes que cap llebra; de tu, Mercé de las camas tortas,...
--Prou, prou! --esclamaren las aludidas y quantas tenian taras.
--No, no: endevant: --varen demanar las sanas y condretas.
Ja fou armada la sarracina.
--¿Hónt va axó aquesta? --afegí una de las primeras, encarantse ab despreci á una de las altras.-- Valdría més que 't cuydesses de traure la menjía que tens á ca teva, que no pas...
--¡Ay, la llenguda! ¡tu plá n' ets de garrina y malmandada!... Sempre 't pentinan els gats!
--Mancas á la veritat, xerrayra! --espressá, furiosa, la cosina de la mal pentinada, trobantse aludida.-- La pentinan aquestos deu dits que no tenen las unglas tan llargas com las tevas y las del teu marit. Y sinó que ho diga 'l gorda-bosch de ca 'n Fosch.
--Miréusela! --observá una quarta, parenta ó arenta.-- Perque s'ha de casar ab el manescal, sembla que no toca 'l sol de terra ab las potas!
--Qui tè potas sou vos y 'ls vostres, y per ço us heu de batre sols las malas garvas que Deu vos dona.
--Malsagonyats cotra cortus que tens!
--Malasgonyadas paraulas que 's malgastan ab vos!
La tempestat prengué unas proporcions horrorosas. Las arias se convertiren en duos, aquestos en tercetos y aquestos en concertants los més desconcertats que podeu imaginarvos. Cada famella 's desfogá, cridá y esvalotá. L' aplech se convertí en vesper furgat per ma insidiosa. Los mots anaren prenent un ayre de pujat realisme. De las paraulas va passarse á las obras, y 's descalsaren sabatas y sabatots y espardenyas, y 's bellugaren per damunt los caps, y regná una confusió impossible de descriure, peró fácil de compendre.
Jo, mentrestant, haventme esmunyit com una anguila, me 'n vaig anar á referir lo succés al zelós Jutje de pau, lo qual, acompanyat d'un parell de masovers seus, --que tenian pocas qualitats de bons Mossos de l'Esquadra,-- se trasladá al lloch de l'ocurrencia y, ab grans feynas y travalls, lográ, á la fí, conciliar á las renyidoras, sortintne esgalabrat del front y ab la vara malmesa.
¡Desgraciat qui ha d'anar per justicia, peró més desgraciat el qu' ha de ferne!
¡Massa tart! (Inspirada en Dufeu) Lo riquíssim pagés era tan avar, qu' havía prohibit fins á son mosso de major confiansa lo fer caritat als pobres sense permís d'ell.
Un jorn havía l'hizendat tornat de gran fira desprès de vendrhi sos vins y part d'olis á preu faulós.
Era una mitjdiada de fresca primavera, y 'l rich pagés, recolzat en sa patriarcal cadira de brassos, volía, com de costum, trencar un son reparador. Mes sa memoria, mirall hont s'hi reproduhían emboniquidas las doblas d'or cobradas, y son cor, fornal d'esperansas de dolsa y dilatada prosperitat, lo retenían despert. La conciencia matexa de la ditxa, apoderada de tot ell, feya esquerpa la son. Per tant que 'l cos volgués, l'esperit se negava á compláurel.
Mentrestant, arrivá á la porxalada del casal un vell pobríssim y afadigat, á qui 'ls rostolls havían malmés los peus que verament li sagnavan. Lo vell se posá á cantar ab veu qu' us hauría fet pensar en la pietat de Nostre Senyor Jesucrist, una cansó tendra qual tornada era:
Jo visch de l'esperansa, morint de fam.
Y un cop de vent li dugué 'ls aromas de flors y fruytas sahonadas que se 'n pujaba amunt.
--Senyor: --entrá á dir al hizendat lo mosso conmogut;-- un pobre vell...
--Sí: --interrompé l'avar ab impaciencia;-- ja ho he conegut. Déxal que canti: lo seu cant comensa á ferme venir son... Vésten: no m' irritis!
Y 'l vell seguí cantant la matexa cansó; mes al cap de breu estona, la veu li flaquejá fins á apagárseli. No bè se li apagá, 'l vell caigué rendit al sol de terra pera goijar al cel una eternitat de gloria.
Al cessar lo cant del vell, el rich sentí una fonda emoció. Comensava la suspirada son á gronxarlo y torná á quedar més despert que may.
--Mosso! --cridá.
Lo servidor comparegué, lo cap ajupit y 'ls ulls atontats.
--Té: dóna aquexa moneda al pobre pera que seguexi cantant.
--Es massa tart, amo! Lo vell s'es mort.
L' hizendat avar torná á guardarse la moneda somrihent y arronsantse d'espatllas ab mostra d'indiferencia.
Passaren dias y mesos, y 'l mosso 'm contá que son amo acabava de morir de resultas d'un mal espantós: d'incurable desvetllament.