I
Uns pagesos menestrals tenían tres fills grans.
Com en totas las rondallas, en esta brevíssima, veritable y crech que ben eczemplar historia, 'l petit era qui mostrava més judici y cor més sa, y més boniquesa y gracia en tot y per tot. Los altres tenían ja fins mala nomenada.
Engelosits, de primer, los altres dos germans, envejosos després y més tart rencorosos, per tal de veure que tot lo vehinat s'embadalía ab lo més xich, contemplantlo tan prudent, dócil, carinyós y encertat en totas sas paraulas y accions, en compte d'emularlo, pensaren la mellor manera de tráuressel del devant ó de desacreditarlo al ménos.
Res tan avinent com la calumnia, y resolgueren calumniar al bondadós Francesch.
Se n' anaren á escometre al batlle del poble, y pe 'l camí trobaren una vella pobra que més no podía esserho.
--Una gracia de caritat per l'amor de Dèu, jovent! --digué la dona, allargant una ma hont talment s'hi llegía lo travalladora que la pobra á son temps n' havía estada.
Los dos germans s'aturaren; guaytaren de cap á péus á la velleta; se miraren un al altre y, com de las bategadas de llurs cors per cada deu de dolentas una era bona, varen ficarse ma á la butxaca, 'n tragueren los mocadors y dels nusos d'aquestos una moneda ab que feren almoyna á la pobra.
--Dèu vo ho pach, bons minyons! --feu la pobra suspirant. Després besá las duas monedas y 's posá á llabiejar la oració de las oracions, lo parenostre, en tant que 'ls joves seguían depressa camí-enllá.
Arrivaren á casa 'l batlle y entraren.
--Bona tarde!
--Bonas y moltas, minyons. Prenéu seti. Sí, heréu: ja 'n pots traure 'l garbell: déxal arrambat á la finestra... Vosaltres direu en qué 'us puch servir.
--Parla tu, Jan!
--No, Anselm: dígali tu 'l que fa al cas.
--Un ó altre, noys.
--Vaja! no estiguem pas aquí; --digué 'n Jan, llensant la punta d'un cigarro apagat que, estona feya, tenía enganxada al llabi de baix.
--Esplícat --insinuá 'l batlle, y 's llevá la barretina colocántsela sobre la cuxa dreta.
N' Anselm va traure 'ls arreus de fumar pera dissimular, ab la ocupació de mans y ulls, sa turbació.
--Heu de sapiguer y entendre, senyor batlle, --prosseguí 'n Janot-- que nostre germá petit nos n' ha feta una de grossa, de molt grossa!
--Bala!
--Tan grossa, que crech haurá de regnarhi paper sellat, si se li ha d'aplicar tota la justicia que 's mereix més que 'l pa que menja.
--Conta, Jan, conta! --insistí 'l batlle acostant sa cadira al calumniador.
--veus aquí qu' aquet y jo anárem l'altre dia á mercat; vam fer la nostra firota, aquet ab las cistellas y jo ab els esclops que, com sabeu, nos enginyém á guarnir los dias de pluja ó de massa neu, y...
--Digas, digas!
--L' endemá de la venuda era la festa petita de Crespiá, y veus aquí que 'ns vam trobar á faltar, jo de l'arca y aquet de la caxa...
--¿Qué?
--¿Qué voleu que fos? Los diners guanyats l'endemá.
--¡Com l'endemá!
--Vull dir despús d'ahir...
--No: 'l dia avans; --indicá n' Anselm, no gosant alsar els ulls.
--Bala, bala! --torná á esclamar l'autoritat, que res tenía de guerrera, á pesar de sa esclamació predilecta.
--De pérdrels... no pot ser, per que á més á més de que 'ls duguérem ben guardats sota la faxa... ¿no fa, Anselm?
--Oy qu' es ben cert!
--Donchs sabém que 'ls varem ficar hont vos hem dit.
--¿Y bè?
--En Francesch dorm á la matexa cambra que nosaltres dos: ab axó... ¡vaja! ab axó ja 's veu prou clar que ningú pot haver comés el furt més que 'l mosca-balva.
Lo senyor batlle, per tota contesta inmediata, s'alsá; mirá una bella estona de fit á fit als dos germans, y aquestos, no podent resistir tranquils la investigadora ullada, pretestaren una escusa y se n' anaren, despedintse fins á més veure.
II
Un dihent d'ave-maría no havía trascorregut que, per lo cantó oposat al de vinguda dels germans calumniadors, arrivava á la casa del batlle 'l calumniat.
L' autoritat passejava cap-ficada amunt y avall del menjador, quan se presentá devant d'ella 'n Francesch boig d'alegría.
--Dèu vos hi guart, senyor batlle; --digué 'l bon minyó ab êxtrems de goig.-- Vinch á contarvos una feta que 'us demostrará...
--¿Que 'ls teus dos germans son uns murris y uns calumniadors?
--Al contrari: que son dos xicots tan de bè com els primers, y que la gent no tè rahó en guardárloshi malavolensa.
--Alabat sia Déu! Esplícat.
--Donchs paréu esment. Passava jo pèl carrer de Crespiá, y 'ls he contemplat enternirse y fer caritat á una pobre vella. Donchs bè: qui fa almoyna y s'enterneix fentne, no pot, no, ésser dolent. ¿Sentíu? Si algú ve á prevenirvos contra 'ls meus germans, diguéuli que ment. Cada hu tè 'l seu geni, axó va de banda, pero 'ls meus germans no son dolents. Ho juraría devant d'un Sant Crist.
L' honrat batlle contemplá al êxtasiat jove, y aquest sentí avivar més y més s'alegría, puix ni presumir podía la causa certa de semblant contemplació.
Després, per tota contesta, estrenyé en sos brassos á 'n Francesch, y, d'allí en avant, sempre que tingué de formar concepte, va ficsarse molt en la opinió que un acusat mereix á un acusador, y diu que descobrí més calumnias que cabells al cap de sa muller, qual cabellera fou sempre famosa d'alló més.