I
Lo galan va á pendre vistas; mare y filla ja l'esperan: la mare aguanta la troca y la xicota capdella.
Aquesta mare, viuda y ben conservada com empallada poma, tè un minyó fet, que temps há porta 'ls rems de la casa, y duas noyas casadoras. La qu' ara capdella es la més gran y no diré la més bonica perque totas duas germanas ho son prou; sinó que la qu' ara poso devant vostre tira més aviat á rossa y tè 'l cabell crespadet, mentre que l'altra, qu' está amanint beguda pèl servey de la casa, es de la bella morenó.
Y diu la mare, contemplantse á "la gran", besada en la part superior de sa cara per un daurat y puríssim raig de sol:
--Noya, tén compte ab lo que farás! Mira que 's tracta d'un pretendent qu' ha seguit més firas qu' esglesias y més mercats que capellas..., sense que vulga dir ab axó que no es bon crestiá com tots els seus!... Mira que 't mirará y remirará de tots cantons, y que tu has de fer com aquella que no se n' adona, de massa que sab adonársen!... Pensa que 'ls homes, quanta més vivor tenen, ménos volen que 'n tingan las que 'l dia de demá han d'essérloshi donas propias! Jo haig de servirte de mostra: jo, que si no arrivo á eixalar els meus alegroys, encara podé m' estaría esperant á la terra á ton pare (Dèu li perdó!) com espero, anys há, véurel al cel. ¡Ténte compte! Mira y pensa bé tot lo que t' he dit, filla meva, ó 't pots quedar per vestir sants, esbullant la sort de ta germana, que no s'ho mereix.--
II
Lo vistayre arriva.
Es un galan jove tan ben plantat, ben vestit y ben agradós com el primer hi haja.
Saluda, y la viuda li fa pendre seti vora la porta de l'exida ó terrat, perque hi passa una dolsa fresca, després de donarli la benvinguda.
Seguidament, crida á la minyona de servey, li encarrega que tragui lo convenient per fer "deu horas", y la criada para un bon tros de cap de taula ab las blanquíssimas estovallas plegadas, de modo que, per la gruxa, més semblan bánova qu' estovallas; hi posa una llangonissa groxuda y llarga, qu' es sobrera de mitj pam per cada banda de plat; atmetllas y atmetllons barrejats en altre (no puch afirmar si ab intenció simbólica y oportuna); pa blanch, ampolla de ví, gots y una tassa per estrenar... sens intent de que 'l convidat la estreni, preferint un d'aquells, encara que, per si ho fa, no manca broch ben generós á la tassa.
Y la mare torna á la feyna d'aguantar la troca, y la noya qu' está per meréxer torna á capdellar.
III
La conversa recau, com es natural, en... lo ménos natural, ço es en lo que ménos se relaciona ab la vinguda del minyó.
A cada pausa de la conversa, 'l rostre de la donzella s'enrogeix y s'esblanqueheix y 's torna á enrogir. Lo cap se li mou, los rissets del cabell se li belluguejan sobre 'l front, y las pestanyas superiors baten sobre las de baix com si volguessen castigarlas.
"¡Ara!... ay!... ara!..." --pensa y esclama interiorment.-- "Ara sortirán á parlarne... Ara!"
Mes lo temps va passant y l'heréu (perque crech qu' encara no 'us ho he dit: se tracta d'un hereuás de casa més forta que cap pineda;) l'heréu no s'esplica, no s'insinúa, no 's dexa entendre molt ni poch.
¡Quánta rojor y quánta eccessiva blancura malversada ja, pobra noya! Dèu no t' ho tinga en retret.
"¿Qué 'n dech fer de cumplir los encárrechs de la mare?" --segueix pensant la xicota.-- "M' estich reprimint, capdella que capdellarás, com qui no hi veu més enllá ni més ensá de la troca, y... res. No puch sapiguer si li agrado ó no. De segú que no dech agradarli. Si li agradés, bé m' ho demostraría. ¿Qui l'en priva?"
Los instants semblan centurias á la pobra víctima; mes, continguda per las ulladas de sa mare, encara no ha mormurat totas plegadas cinch paraulas. ¡Qué satisfeta n' está la mare de tanta discreció filial! La noya segueix sas amonestacions, creu sos consells: la imita.
S'alsa l'heréu, va á la taula, agafa la llangonissa, 'n talla un bossí, separantlo en varias particions, y n' ofereix á mare y filla.
--Grans mercés! --diu la primera.
La xicota, en cambi, oblidant de sopte 'l paperot, que li ha encarregat fer sa mare, accepta, y... com veu á esta contrariada, com coneix que ja s'ha enagenat s'admiració, abandona 'l fingiment y 's demostra tal com es: viva sense desvergonya, franca sense mals modos, enrahonadora sense pecar de xerrayra.
Ja en lloch de ficsar los ulls en la troca, los posa en los negres y brillejants del minyó, y somriu y no 's torna roja sinó sóls vermelleta com una vora de nuvol tocada per la flonja llum matinal.
Lo jove fa un respir com qui surt d'un paratge en que s'ofegava; s'axeca, y dirigintse á la viuda, diu reconvenintla:
--Mestressa, al cap som y parlém clar. La vostra filla aquí present ¿es com suara ó com ara? ¿es com avans, vull dir aturada, tonta y escorreguda, ó es com la estich veyent? Si es com avans..., bon profit fassa á qui la vulga; si com ara, bon profit me fará á mí tot sol.
--¿Qué vols dir, heréu?
--Vull dir que jo no estich per entremesos ni disfressas sinó fora de casa. ¿Penséu que l'haver seguit firas y mercats y festas majors me fa diferent dels altres? La prova de que no 'u sò es qu' he vingut á veure la vostra noya, com tantas n' he vistas y no m' han convingut á causa de tenir mares massa... mares com sou vos. ¡Se m' han aparentat tant diferentas de lo que serían l'endemá de casadas!... ¿Estéu avergonyidota? No s'ho val, dona, no s'ho val! En lo vostre temps de soltera debía anar mellor vostre estil, y las donas sou axís: penseu massa en aquell temps. Axó de ferse estimar dels homes y arreplegarlos fa com tantas altras cosas: tè sas modas, y jo m' he ficat á la barretina seguirne una de nova: la de voler que las noyas no fingexin lo que las mares creuhen qu' han de fingir. ¿M' entenéu? Ademés, com tinch fama de sapiguerla llarga, he resolt que la meva nuvia no li sápiga tant com jo, perque... m' afrontaría y perque entre tots dos l'hi sabríam massa.
IV
L' heréu 's casa ab "la gran", y l'esmena de la viuda es tal, que 'l dia en que la filla segona reb vistas... la noya aguanta la troca y es la mare qui capdella.